Postals de Madrid

Sanchinarro
Fart de fer el paperot em faig trucar un taxi. Em ve de gust deixar-me caure pel centre, donar-hi un tomb, descobrir Madrid tot sol. Demano al xofer que posi rumb a la Puerta del Sol. Pretenc encetar el passeig just damunt del quilòmetre zero, al punt exacte on comença allò que, fins aquest moment, tan sols sé on acaba. A l’M-30, a l’alçada de Sanchinarro, el taxista em proposa de prendre O’Donnell. Assenteixo amb naturalitat, i no puc estar-me d’afegir que, donada l’hora, aquesta és potser la millor opció, que fantàstic, que per mi endavant. L’home engega llavors una sòlida dissertació sobre el tràfic, sobre les mares que deixen els seus tot-terreny en doble fila, torts, mentre aparquen els fills a l’escola, sobre l’agost i sobre les deficiències del transport públic. Jo, entre tant, imagino com deu ser O’Donnell, per on deu caure. És irremeiable aquesta tendència meva de mentir als taxistes.

Callao i rodalies
M’aturo en front del bar Juanita, al carrer Del Postigo de San Martín. Avis dispersos prenen l’aperitiu a la terrassa. Ho interpreto com un senyal inequívoc d’autenticitat. M’assec i desplego El Pais mentre espero que m’atenguin. Al quiosc de Callao on me l’han venut havien exhaurit El Mundo, que, en realitat, era el diari que em venia de gust llegir per allò d’adaptar-se als costums locals. Encara hi quedaven exemplars de l’ABC i de La Razón, però confesso que comprar-los m’ha semblat un exercici d’immersió excessiu. Un cambrer que d’immediat faig nét de la mateixa Juanita m’ofereix un buenos días neutre, gens chelis, que remata amb un caballero molt natural. El trobo envejable aquest tracte. Instintivament, en busco la correspondència catalana. Potser senyor? No. No és ben bé el mateix. Ho deixo estar i em refermo en el propòsit d’incorporar el Vós al meu llenguatge –selectivament és clar. Dues planes més tard, una gerra de Mahou glaçada aterra darrera la portada. En un platet blanc, un grapat d’olives d’un caqui lluent, turgents i carnoses coronen la cervesa. Certificat el mite de la tapa, me’n prenc tres. A l'instant, m’assalta el neguit de si seria descortès no acabar-se-les totes. A la secció de televisió, l’angoixa persisteix. Malgrat sé que una més no evitarà l’eventual mal gest, em sento en l’obligació de menjar-me’n almenys una quarta. En deixo nou. Massa, penso. Llegida la contraportada, pago el compte i l’arrodoneixo amb una bona propina, no fos cas.

Gran Via
Quarts d’una a Gran Via. Cap connexió amb l’homònima barcelonina. L’artèria madrilenya batega amb molta més intensitat, cóncava, tancada gairebé sobre ella mateixa. Em deixo portar pel flux bullent sentit Colón fins topar amb una Casa del Libro. Hi entro. En contrast amb l’atmosfera exterior, l’ambient hipotens de la llibreria és francament reconfortant. Trigo menys d’un minut en escollir la companyia d’en Vila-Matas. M’interessa en Vila-Matas. Força. Més que pel què diu, pel to desafectat i lleuger –mig marcià, segons com– amb que ho diu. A la sortida, un parell de captaires s’han escarxofat a tocar de l’aparador. Demanen colze a colze, quasi siamesos. L’un apagat, cap-cot, tòpic; l’altre, vitalíssim i amb un posat molt casual, regala versos a canvi d’una voluntat. Ben trobat. Endut de nou pel corrent, em pregunto si, en la mateixa línia, hi ha pidolaires amb inquietuds financeres oferint assessorament fiscal a les portes dels bancs.

Alfonso XII
Dino a l’Andújar, un restaurant on els cambrers fan una fila filemònica, marronosa. Al menjador, el fum del tabac es fon amb les emanacions de cap-i-pota que es desprenen dels aparadors refrigerats de la barra. La barreja confereix a l’ambient un caràcter massa –diguem-ne– genuí pel meu gust. M’instal·lo fora. Aprofintant que l’americana i la corbata comencen a col·lapsar-me, improviso un experiment amb finalitats antropològiques. L’objectiu és saber si el tracte gentilíssim que tots els madrilenys em dispensen es deu, en part, a la meva indumentària, avui tan formal. Me les trec. Sorprenentment, el cambrer a qui demano gazpacho andaluz i mero en salsa verde el manté. Quina delícia! I quina celeritat! En un sospitós tres i no res ja tinc l'entrant damunt la taula. Entre cullerada i paràgraf del Dietario voluble alço la vista i veig passar executius amb ondulacions clenxinades, sabates de civella i una clara tendència a la ratlla diplomàtica. Intercalades, també executives. Pampalluguejants, satinades, maquillades al punt just, enlairades pels talons, d'un caminar altiu i terriblement suggerent.

Panoràmica general
Enfilo cap al pont aeri. Els gratacels juguen a fer-se la rateta amb reflexos taronges. Del taxi estant, comtemplo com la ciutat s'estova en aquesta hora de la tarda. M80 al dial. Sona un grup de pop español que no sóc capaç d'identificar. La cançó és senzillota, però té una tonada simpàtica i orgullosa. En certa manera, el tema proclama l'essència mateixa de Madrid, d'aquesta Espanya d'espanyols afables, sanots i desmesurats, que tant disten dels espanyols de casa nostra: tot sovint agres, acomplexats, cretins.

No you can't!

Els opinadors locals exalten d'Obama la capacitat de projectar el seu discurs per damunt de la dictomia tradicional –que si esquerres, que si dretes. Tota una virtud en efecte. Envejable d'altra banda. Parlen del caràcter aglutinador del candidat demòcrata, de l’amplitud de mires que se li intueix, de modernitat, i ho fan amb una certa admiració. Bé, em permeto de qüestionar si moltes d'aquestes veus oferirien les mateixes lloances al polític que, a casa nostra, adoptés una retòrica semblant. Ho dubto. Ben al contrari, estic convençut que l'infeliç rebria tota mena de desqüalificacions, i per tot arreu. Populista segur, demagog tal vegada. Però sobretot l’acusarien de dretà camuflat. Això últim, és clar, el condemnaria.

Com el dijous

Al meu voltant, la dreta desperta una aversió notòria. Tanta que costa topar-se amb algú que públicament se’n defineixi, o que no se n’arrenqui l’etiqueta a les primeres de canvi. Per contra, impera en l’entorn una esquerrofília orgullosa, categòrica. Tothom se’n sent, ni que sigui per instint. Pel què fa a mi, ni carn ni peix. No me’n considero pas de dretes. Me n’interessen determinades actituts –l’orgull, l’empeta– malgrat que en detesti el consevadorisme. I d’esquerres cada cop me’n sento menys. M’hi reconec en l’essència tot i que me n’allunyen les formes i, sobretot, l’igualitarisme mal entès.
En termes comercials, la supremacia de l’esquerra és, a dia d’avui, aclaparadora. Ven sense gairebé proposar-s’ho. Segur que, en això, alguna cosa hi deuen tenir a veure les quatre dècades de calamitat feixista. D’entre les moltes seqüeles que el règim ens llegà, patim encara d’un cert estravisme polític. Percebem l’eix de la centralitat desplaçat a l’esquerra, i naturalment hi tendim. Més com a reacció que per pura convicció, la nostra consciència s’ha lateralitzat. Ha circumscrit la llibertat d’una forma parcial i en cap cas justa. Dutbo que els xinesos o els cubans –per posar exemples alternatius– coincideixin a localitzar-la on nosaltres l’emplacem. Perquè, comptat i debatut, amb independència de la direcció que prengui, la llibertat és tan sols una qüestió d'intensitat. A Catalunya tanmateix, la mesura en aquest assumpte ens acomplexa. Només així s'explica tanta indulgència amb els uns i tanta severitat amb els altres, que li descomptem a l’esquerra les identificacions menys civilitzades i que li neguem a la dreta un favor igual.
Sospito que la diferència fonamental entre els partidaris d’una i altra opció resideix en el fet que cap dels de dreta ho és per impostura, de cara a la galeria.

Pedagogia 2.0

L'espoli fiscal, ja quantificat, a la fi irrefutable; Solbes i la seva vergonyant proposta de finançament; l'Estatut, migrat de per sí, a punt de ser esmicolat pel Constitucional; l'assetjament lingüístic persistent, capitanejat pels necis de sempre, secundat pels mateixos que ara clamen en favor de la tercera hora de castellà; això i un etcètera periòdic que em duu a creure que tot té un límit excepte la nostra ductilitat.
Resulta descoratjador constatar que, a hores d’ara, encara hi ha qui insisteix en oferir lliçons de pedagogia catalanòfila a Espanya. Com si fos possible esmerçar més temps, més recursos, més capital humà. Als espanyols se'ls en refot entendre'ns. Els hi rellisca, i els hi relliscarà mentre des d’aquí seguim acontentant-nos amb la seva morralla. Desenganyem-nos d’un cop, mai no ens comprendran. Fonamentalment, perquè fer-ho implicaria haver de reconèixer l'artificialitat del seu ordre. Així doncs, anem-nos-en oblidant.
En aquesta situació, considero primordial redireccionar els nostres esforços pedagògics. En primer lloc, orientant-los a l’interior, cap a nosaltres mateixos. La depressió social que assola Catalunya fa imprescindible una teràpia d’abast nacional. Un tractament de xoc d’urgència amb una finalitat concreta: reaccionar davant tanta hostilitat, de tanta precarietat. Els catalans hem d’auto-administrar-nos la mesura justa d’informació, d’entusiasme i de valor per tal d’assimilar, d'una vegada per totes, que el nostre futur l’hem de lligar al destí d'Europa i del món, i que, en cap cas, l’hem de subordinar als atzars de Madrid. D’altra banda, és igualment transcendental difondre la nostra realitat cap a l’exterior. Projectar-la arreu, amb qualsevol pretext, per anecdòtic que sigui. Ressò, presència, un espai dins l’imaginari global en definitiva. Un pòsit que sedimenti en la consciència de la comunitat internacional, que ens faci mereixedors del seu beneplàcit si mai decidim fer una passa endavant.

José Antoni Montilla i Lleida

En general, per posicionar-se cal fer una passa endavant, alçar la mà i prendre la paraula. No obstant, també és possible pronunciar-se restant immòbil i matenint la boca closa. En algunes ocasions, fins i tot, certes inaccions poden resultar molt més concloents que qualsevol altra manifestació –diguem-ne– activa. L’absència de representats del PSC i d’Unió en l’acte organitzat per l’Òmnium al TNC exemplifica aquest darrer cas a la perfecció. No assistir-hi fou tota una declaració de principis, que, d’altra banda, poc hauria de sorprendre’ns.
Malgrat que a primer cop d’ull passi desapercebuda, a aquestes dues formacions els uneix una determinada consciència d’Espanya. Però sobretot, els iguala l’ús fraudulent que els seus dirigents fan del terme catalanisme, del sentiment catalanista. Montilla s’ha sumat a la causa d’un temps ençà, Duran se n’ha definit des de sempre. Convé notar, però, que afegir-s’hi o anomenar-se’n no garanteix pas ser-ne. Al meu entendre, –i donats tots i cadascun dels greujes que així ho legitimen–, ser catalanista suposa situar Catalunya, els catalans i la catalanitat en el nucli essencial del pensament polític. En conseqüència, la raó fonamental, el sentit últim del catalanisme, és l’assoliment de la plentiud col·lectiva. I, ara per ara, ni socialistes ni democristians semblen combregar amb aquest extrem. Tot i les òbvies discrepàncies ideològiques, el seus objectius s’emmarquen dins d’un àmbit indefugiblement espanyol.
Entre tant, la impostura d’aquests partits ha calat amb tal versemblança que ha permès de justificar un ordre alterat de les aliances. Pactes estrambòtics, lligams aigualits. Llasts dels que Convergència i Esquerra han de començar a desprendre’s amb urgència.
Resseguim un camí que es dreça i es fa pedregós. Deslliurats de càrregues, sens dubte avançarem millor.

Hemorràgia identitària

L'Antoni Bassas plega. I al marge de ser una pèssima notícia en termes radiofònics, aquest comiat és la prova definitva del saqueig moral i professional que la CCMA ha sofert a mans dels successius governs tripartits.
El sòrdid diputat Farran hi polemitzava fa un temps, i finalment els seus se n’han sortit. L’aparell socialista ha anat escrostonant TV3 i Catalunya Ràdio amb avidesa, arrencant per aquí i per allà tot allò que, al seu entendendre, tenia un aspecte massa nacionalista. Desfer-se de la crosta no els ha costat pas gaire. Tan sols els ha calgut d’adminsitrar el ressentiment. Això, i comptar amb l’habitual connivència d’Esquerra, que un cop més –a canvi de vés a saber què o qui– ha tornat a evidenciar quina és la seva veritable essència. Entre tant, a partir d’aquest instant, i sense el quall que protegia la ràdio i la televisió pública, l’hemorràgia identitària sembla inevitable.
És ben probable que ara, des de posicions afins al PSC, es parli d’higienització, i que s’apel·li al prostituït argument de la pluralitat per tal de justificar la voluntat de prescindir d’en Bassas. Martingales. A ningú no escapa que els mitjans de comunicació són instruments polítics i que, com a tals, les decisions que els afecten mai no són neutres ni desinteressades. Darrera de cada nomenament, de cada variació en la graella hi ha –en menor o major mesura– un òbvia intenció política. I en aquest sentit, les intencions socialistes són inequívoques.
Objectius a banda, és inqüestionable que, d’ençà de la signatura del Pacte del Tinell, les emissores del país han sofert una calamitosa degradació. Una pèrdua de qualitat a tots nivells que –gens casualment– ha coincidit amb una progressiva descatalanització dels continguts. O el que és el mateix, una creixent espanyolització dels missatges, de les formes i dels personatges. Sí, certament, en aquest cas pot assimilar-se l’empobriment a l’espanyolitat. Malgrat l’afirmació és agoserada, validar-la resulta prou fàcil: només cal jaure al sofà i sintonitzar les freqüències veïnes.
A tot això, el panorama és desolador, cada cop més llòbrec. Ha arribat l’hora d’actuar.

Metges sense maneres

Existeix un tipus de professional sanitari que exerceix com ho solen fer els caixers de les benzineres: sense esma, amb una aspror robòtica desagradabilíssima. Una actitud fins a cert punt tolerable si del què es tracta és que t’omplin el dipòsit, però del tot inacceptable quan hom s’hi juga la salut. Fa ben poc, he hagut d’heure-me-les amb una doctora així, –sortidor 3, 40 Euros de Súper 95–, agra i petulant fins a ratllar la incompetència. Desafortunadament, l’experiència de topar-se fustots vestits amb bata blanca sol ser habitual. No goso assegurar que cada cop n’hi hagi més. Però constato que mentre els límits del coneixement mèdic s’han eixamplat fins a extrems insospitats, les relacions entre metge i pacient no han progressat en la mateixa mesura. Penso que fóra un greu error relativitzar aquest desequilibri, reduir l'assumpte a una mera qüestió de formes, a un caprici propi dels més exigents, ja que sense una mínima actitud empàtica, sense una espurna de psicologia, sense la capacitat de modular el discurs, la pràctica mèdica perd gran part del seu sentit.
Aprofitant que estem en periode d’accés a la universistat, em permeto d’adreçar un missatge als aspirants a Doctor House: si us interessa més el seu expedient que allò que pugui dir-vos el malalt, aleshores alguna cosa grinyola. Si creieu que el vostre deure és executar el protocol establert amb independència de qui ateneu –del cas concret a què us enfronteu– llavors feu-vos funcionaris de l'Agència Tributària i cediu la vostra plaça a algú que, de debò, s'estimi la professió. Perquè, en definitiva, molt abans que les síndromes, les dolències, o de qualsevol patologia hi ha l'ésser humà que les pateix; hi ha totes les seves temences, les angoixes i els seus neguits. Repenseu-vos-ho, doncs. Convé que us plantegeu si darrera de la vostra tria hi ha una veritable voluntat de servei, si us mou una clara vocació humanista. Si no és el cas, deixeu-me aconsellar-vos d’apuntar cap a d’altres objectius laborals. Creieu-me, tots hi sortirem guanyant.

Eskerrik asko Lehendakari

Professo una admiració especial per Juan José Ibarretxe. En part, perquè la seva figura encarna tot allò que, en l'actualitat, manca als nostres dirigents. Densitat de fons i pulcritud en les formes; seny i rauxa en la mesura justa; un model de nació i la capacitat estratègica d’articular-lo; aptitud i rigor; l'honestetat com a premisa fonamental i fins l'extrem del sacrifici com a prova inequívoca del compromís amb uns valors, amb una nació.
Amb el projecte de consulta popular, el Lehendakari planteja un escac a tots aquells qui s'entesten a perpetuar el conflicte basc. Una jugada mestra que, a mig termini, pot derivar en un mat definitiu, en el final d'una partida macabra que, ara per ara, enfronta dos bàndols clars: a una costat del tauler, aquells qui defensen el pur exercici de la llibertat. A l'altre, terroristes i gran part de l'establishment espanyol, colze a colze en una simbiosi maquiavèl·lica que es nodreix d'intolerància i d'aversió mútua.
Però la transcendència del pla Ibarretxe supera l’àmbit concret d’Euskal Herria. A la pràctica, la via que traça la convocatòria d’un plebisicit d’aquesta magnitud topa de ple amb els pilars de l’ordre constitucional vigent. L’aluminosi democràtica dels fonaments de l’estat i la presumible intensitat de l’impacte faran, sens dubte, trontollar l’enteresa d’Espanya fins al punt d’haver de reformular de bell nou les relacions entre les mal anomenades comunitats històriques i Madrid. L’oportunitat és magnífica, aprofitem-la doncs.

Prou de cafè

D'aquí no res se'ls veurà el llautó i aleshores caldrà exigir explicacions a qui pertoqui. En breu deixaran de prendre'ns el pèl i llavors tots plegats haurem d'aturar-nos i meditar per quins set sous hem permès que ens aixequin la camisa d'una forma tan barroera. Ben aviat escolliran i, havent-se de decantar per millorar el nostre model de finançament o assegurar l'estabilitat del seus, optaran per Espanya. Entre el benestar d'aquells qui els han dut on són o el possible enuig dels companys extremenys, malauradament, no vacil·laran.
Tant de bo l'erri. Tant de bo el PSC entengui que no deu res a Zapatero, i que –en tot cas– és el mateix ZP qui es deu a la seva paraula i als acords emanats del Parlament de Catalunya. Desitjaria espifiar-la, de debò. Poques coses m'il·lusionarien més que haver-me d'empassar aquestes ratlles. Tanmateix, ho dubto. De fet, ja vaig fent-me a la idea que, enlloc d'això que escric, properament m'hauré d'endur gola avall una nova dosi de cafè autonomitzat.

Flap!

Em desconcerta l'escabrós costum de decapitar els personatges que despunten. A casa nostra, sense anar més lluny, fer de botxí és una de les ocupacions favorites de la ciutadania. A la que algú excel·leix, flap! Guillotina. Qualsevol pretext fal·laç, infundat o irrellevant ens val per a iniciar un procés d'execució: tal és un petulant; tal altre un setciències; aquest un interessat; ui, i aquell d'allà un venut de tres parells de nassos. Fruïm d'allò més amb l'escabetxina pública. I és clar, així ens va. La sequera que ens asseca els pantans ja fa temps que afecta la collita de referents. Tenint present com n'anem d'escassos, fóra desitjable tenir-ne cura enlloc d'escapçar-los a les primeres de canvi. Erm de lideratges autèntics el nostre país corre el perill d'una desertització cultural, política i econòmica funesta.
Ara que Laporta i Guardiola esperen torn al patíbul, em qüestiono de nou les causes d'aquest magnicidi intel·lectual tant pervers i alhora tant nostre. I malgrat no puc assegurar-ho, intueixo que l'assumpte deu tenir a veure amb l'orgull i l'enveja. Com a societat compartim només allò que entenem. Allò que se'ns escapa –en especial si s'eleva un xic massa– sol suscitar-nos un rebuig primari. Una mena d'aversió simiesca contra tot i contra tothom qui ens sobrepassa. Una hostilitat que, en el pitjor dels casos, tan sols saciem amb ajusticiaments públics. Flap! Som així de sàdics tots plegats. Fem rodolar els caps més talentosos perquè la mediocritat ens reconforta. Enmirallant-nos en la suficiència deixem al descobert les misèries col·lectives –cert– però assumim de bon grat l'escarni si això oculta les nostres mancances personals.

La utilitat d'un panorama polartizat

De la quantitat de reflexions que s'han vessat arran de les darreres eleccions espanyoles, n'hi ha de recorrents que em semblen del tot incertes. La principal: de forma gairebé unànime, els analistes coincideixen en què enguany la polarització ha estat ferotge, inusual. No hi acabo d'estar d'acord. ¿Que no ho solen ser de polaritzats els comicis a Espanya? Que no ho foren els anteriors amb l'11-M de per mig? I els de 1996 amb Felipe i Aznar de protagonistes? Caldria retrocedir molt enrera, fins a la transició, per a topar amb unes generals veritablement obertes.
El meu dissentiment, però, va un xic més enllà: a resultes d'aquesta suposada dicotomia –socialistes o populars, caixa o faixa– la majoria d'anàlisis conclouen que el vot útil ha condicionat, en gran mesura, el resultats de la resta de partits. Personalment, no crec que hi hagi indicis prou sòlids per afirmar-ho. Amb quina finalitat s’ha accentuat? La d'aturar un PP amb unes minces opcions de victòria des de bon començament? Més aviat, em fa la sensació que amb l’excusa de la utilitat uns quants han pretès de justificar les seves devallades, i de retruc les seves responsabilitats. Fixem-nos en Esquerra: algú s'empassa allò que un gruix considerable dels seus vots s'ha trasvassat al PSOE? Independentistes recolzant Chacón? Vaja, potser sí que n'hi ha algun de tan voluble; però jo atribuïria la patacada, sens dubte, a l'abstenció, al fet que una part important dels seus electors ha castigat la pèssima trajectòria dels últims temps. Les xifres són inapelables. El progressiu decreixement evidencia que l'estratègia traçada pels dirigents republicans els ha passat factura. Volien créixer, tocar mamella, tallar el bacallà i, en efecte, ho han aconseguit; a costa, això sí, de desnonar un percentatge altíssim del seus, d’incórrer en la més incoherent de les actituds, de servir a un projecte espanyolista que, per més inri, els ha acabat fagocitant. Veurem com combaten aquesta autoimmunitat, si són –és clar– capaços de diagnosticar-se-la. Tinc els meus dubtes. Amb el capital humà del que disposen es pot gestionar un casal okupa, un esbart dansaire, potser un institut, fins i tot un ajuntament però en cap cas un país. Encara no. L'adolescència perpètua els ho impedeix.

Autobusos japonesos

Diré d'entrada que considero la vaga un principi fonamental, inalienable; i que com a tal, qualsevol col·lectiu ha de poder exercir-lo amb legitimitat. Ara bé, reprobo segons quines vagues; i no m'abstindré de qualificar segons quins vaguistes de trinxeraires. Sense anar més lluny, la vaga d'autobusers que aquests dies està afectant Barcelona em sembla del tot injustificable en termes de forma. Deixant de banda les motivacions –potser justes– que la generen, el cert és que les aturades estan castigant principalment els ciutadans, els únics aliens en tot aquest litigi.
Amb un xic de bona voluntat i un pèl de senderi, resulta prou senzill de topar amb una solució alternativa per a acontentar conductors i usuaris a parts iguals. Vindria a ser una adaptació de la manera japonesa d'actuar en aquests casos: enlloc de cessar l'activitat, es tractaria de seguir oferint-la però –eus ací el quid de la qüestió– de franc. Bloquejant el cobrament de tarifes, els sindicats aconseguirien un factor de pressió potentíssim, i tal vegada també el favor de l'opinió pública. En definitiva, molt més del què disposen ara. Però és clar, la proposta prensenta un escull evident: requereix treballar. I això ja enllaça amb un tema molt més profund, que al meu entendre té com a origen la insostenibilitat del model de serveis públics (o semi-públics monopolitzats) com l'entenem en l'actualitat. Crec inqüestionable el dret de gaudir d'un sistema de prestacions públiques. Tanmateix dubto que la millor estratègia per a sostenir un veritable estat del benestar sigui fonamentar-lo sobre unes estructures funcionarials (pures o encobertes) tan profundament inoperants i deficitàries.

Fer llufa

En menys de dues legislatures, Josep-Lluís Carod-Rovira ha passat de ser un rutilant outsider a la presidència de la Generalitat a esdevenir, allò que se sol anomenar, un cadàver polític.
Fins no fa massa, Carod era l'estandard d'una Esquerra Republicana restaurada, l'abanderat inqüestionable del nacionalisme desacomplexat, descarat i vigorós. Quatre anys de sodomia ultrareaccionària espanyola i una retòrica brillant –d’una claredat inusual aleshores– van possibilitar el meteòric ascens del personatge. En ple zenit de popularitat, molts vàrem enlluernar-nos amb la seva esmolada ironia, vàrem veure'ns reflexats en aquell lideratge de profunda càrrega ideològica que, convençuts, va fer-nos entregar-li el vot i l'esperança. En un no res, però, com succeeix amb els focs d'artifici després de l'esclat, tota la lluminària va fondre's a negre. I des de llavors que Carod cau en un picat fumejant que amenaça d'afectar també l'enteresa del seu partit. En primer terme, ni Puigcercós ni Ridao semblen disposar de la talla ni del ganxo per aturar el cop ­–potser tampoc de la moral necessària. I en un nivell inferior, tan sols el hooliganisme d'indocumentats com Vendrell, Tardà o Huguet. Pinten bastos per Esquerra, i alhora pel país si no som capaços de conservar els nostres efectius més insignes.
El de Carod-Rovira és un clar exemple de suicidi polític, que posa de manifest la diferència notòria entre fer política i governar, entre el simulacre i la realitat, entre creure's preparat i estar-ho.

El no-debat

Anomenar debat al primer cara a cara entre Zapatero i Rajoy és menystenir la intel·ligència de l'electorat. Ignoro què ens depararà el segon enfrontament, però dubto que el proper assalt pugui sobrepassar les cotes de mediocritat a les que ha arribat la política espanyola amb aquesta pantomima.
El contrast d'idees és el fonament de qualsevol debat. I ahir, per damunt d'aquella desmesurada taula no en va circular pràcticament cap, d'idea. Amb uns argumentaris tan estèrils com l'ambient del plató, el diàleg va esdevenir un mer intercanvi de retrets malintencionats i de xifres de càlcul sospitós que cada presidenciable va manegar a la seva conveniència. Don Mariano i ZP van limitar-se a llegir la cartilla a l'oponent, a retreure's tot allò pel què l'opinió pública ja els ha jutjat en anteriors comicis i –per més paradoxal que sembli– a obviar qualsevol plantejament de futur, com si els electors haguessin d'escollir President del Govern en funció dels mèrits o la reputació dels candidats enlloc de pel què representen o del què proposen.
Un cop més, els dos partits majoritaris espanyols van evidenciar la seva incapacitat per articular un model d'estat prou competent. PSOE i PP avancen a les palpentes, amb la vista clavada enrera, just en un temps en què, si d'alguna cosa convé disposar, és de determinació i de clarividència.
Precarietat argumental doncs, però també mediàtica. La producció de La Academia de la Televisión va ser gairebé més galdosa que el paper dels líders polítics. D'una entitat amb aquests objectius, hom n'espera uns mínims de professionalitat i, sobretot, que la seva teòrica imparcialitat tingui com a beneficiària exclusiva l'audiència, els votants; al capdevall, els autènctics protagonistes del pròxim 9 de març.

L'últim alè

Alliberat de les radiacions centralitzants de l'aparell socialista, Pasqual Maragall ha redreçat el rumb erràtic dels últims temps. Fa tot l'efecte que el recés institucional al que s'ha vist abocat li ha permès, si més no, de restaurar els fonaments de la pròpia convicció. En contrast amb la deriva ideològica que va significar el seu mandat, les darreres manifestacions apuntalen un discurs –ja de per si quixotesc– que d'uns anys ençà havia esdevingut d'una inconsistència absoluta. Però, per damunt de qualsevol altra consideració, el Maragall post-Alzheimer transmet un vigoritzant sentiment d'inconformisme, producte –tal vegada– del procés d'introspecció que l'assumpció de tota enfermetat comporta. És ben sabut que un cop d'aquesta magnitud mai no deixa indiferent a qui l’encaixa: o bé l'enfonsa sense remei o, per contra, el projecta més enllà de la tragèdia propulsat per una explosió d'autoconfiança. Atès l'impuls i el coratge amb que el President solca l'actualitat, la seva etapa al capdavant de la Generalitat pren un caire encara més escadusser.
A tot això, l'anunci de la seva malaltia coincideix amb l'expedició del certificat de defunció de l'últim reducte de catalanitat al PSC. El darrer alè s’ha evaporat i, sense ell, a l'ambient només s'hi perceben els alientos d'aquells qui ja fa temps que creuen que al bo d'en Pasqual mai no hi ha estat tot. Per molts d'aquests, objectiu acomplert. Eutanàsia passiva a la consciència de país i benvinguda Espanya, l'autèntica raó de la seva activitat política. En conseqüència doncs, cap excusa ja no és prou vàlida. Optar per Montilla, Chacón, De Madre i Zaragoza és recolzar obertament a ZP, Maleni i Bono.
El socialisme català –l'autèntic– descansa en pau en la memòria, i la seva magra herència és ara en mans d'una generació de polítics de perfil escàs, forjats enmig de la grisor de l'administració metropolitana. L'Espanya Seat, ha conquerit Nicaragua; i amb ella, la fal·làcia de la plurinacionalitat de l'estat, la utopia del federalisme, el pseudo-progressime en forma d'abonaments de 400 euros, la Feria de Abril, l'encaix, la deixadesa de sempre.

Hòstia puta

Verge santa! En plena precampanya de la precampanya, els bisbes espanyols s'arremanguen la sotana i salten al ruedo electoral amb el birret per montera per adoctrinar-nos sobre els autèntics valors de la democràcia. Esclar, precisament ells, demòcrates practicants des dels segles dels segles, encarnació terrenal de la llibertat, símbols de tolerància i garants de la igualtat entre els homes per la gràcia de déu. Jesús!
La seva església és lliure de pronunciar-se sobre allò que li plagui, però d'algú amb connexió il·limitada, gratuïta i sense fils amb la divinitat se li pressuposa, com a mínim, un xic més de vergonya. En cal molt poca per satanitzar col·lectius desafectes als seus principis, per tractar de preservar la pulcritud moral d’algunes institucions sense parar compta que Diògenes ja fa temps que habita a les seves estances.
Al capdevall, qui són ells per donar-nos lliçons en aquesta matèria? Ells, que van cobrir amb pal·li el dictador i la seva dictadura; ells, que es regeixen per un sistema autàrquic, feudalitzat i obscur; ells, que han oprimit les consciències de generacions i generacions d'éssers humans arreu; que arreconen la dona i aquells qui frueixen amb plenitud d’allò que ells gaudeixen en clandestinitat i sovint en l’absoluta penalitat. Integristes, en definitiva. De pell rosada i llustrosa, però integristes. Desproveïts d’explosius però amb micròfons. Integristes.
La seva existència, tanmateix, em recomforta. M'omple comprovar que aquests espectres cavernaris encara representen una certa manera de concebre l'espanyolitat. M'enorgulleix concloure que al nostre país no som d'eixe món. Que la majoria de nosaltres hem superat l’estat de por, d’entollament i servitud que tan de temps han imposat. I que ara, la llum que ens il·lumina no és pas la del seu déu sinó la de la cultura i el progrés. Que les seves vajenadas ressonin arreu! Cada nou sermó, un nou pas cap a la seva apocalipsi. Amén.

La casa és prou gran. Me n'hi vaig.

Sol dir Cruyff que tota una afició pot adonar-se que el seu equip no rutlla; que, tot i això, només uns quants centenars d'aficionats són prou hàbils per detectar les causes que propicien el mal joc; i que tan sols una desena són capaços de trobar les solucions per millorar-lo.
L'aforisme cruyffià il·lustra amb exactitud el que succeeix en d'altres àmbits. En matèria política, per exemple, la reflexió resulta ben exportable. Ciutadans anònims, opinadors professionals, intel·lectuals o polítics, tant se val; una immensa majoria acostumen a no traspassar els límits de l'evidència.
Per contra, la proposta que Artur Mas va presentar dimarts va superar-los amb escreix. El model de refundació del catalanisme pot seduir més o menys, pot semblar més o menys adequat, però és inqüestionable que aconsegueix d'emetre un diagnòstic precís de l'estat del país, i que –per damunt de tot– ofereix vies versemblants per projectar-lo endavant, qualitativament molt més lluny. També és indubtable que darrera de l’anomenada Casa Gran s'hi amaga una clara voluntat electoralista. Tanmateix, aquest argument –obvi d'altra banda– resulta massa feble per deslegitimar l’opció convergent. En bona mesura, perquè totes les propostes polítiques la contenen aquesta finalitat, i alhora perquè, ara per ara, el de Mas és l’únic full de ruta que s’aventura a traçar les coordenades cap a un futur millor.

Sutura social

Darrerament, un significant nombre de veus coincideixen a apuntar que la desconnexió entre l'activitat política i la realitat social és cada cop més persistent. Casos com el del desgavell provocat per l'arribada de l'alta velocitat a Barcelona posen de manifest que els fluxos de poder circulen, sovint, en un pla paral·lel, quasi eteri, molt allunyat del de les necessitats més tangibles. Aquesta manca de convergència explica –entre d'altres coses– la devellada continuada en les xifres de participació i el creixent sentiment de desconfiança en vers de les institucions i els instruments de govern.
Sense una revisió profunda del paper de tots i cadascun dels agents socials, aquest procés de desvinculació pot desenvocar en una crisi irreversible del sistema democràtic.
Apunto algunes mesures per tal d'evitar una fractura definitiva:
Primera –i potser més necessària. Cal un exercici d'autocrítica dins les cúpules de les organitzacions polítiques majoritàries. L'afany de protagonisme i la pèrdua de referents morals clars desdibuixen la veritable funció dels partits, que no és cap altra que la de vehicular les voluntats dels electors.
Segona. Les noves tecnologies han permès de dinamitzar gairebé tots els procesos de relació. Així doncs, els òrgans de govern i els mètodes d'elecció no poden quedar-ne al marge. Cal permeabilitzar-los mitjançant l'adopció de nous recursos comunicatius que contribueixin a estretar els vincles amb la ciutadania; fins al punt de possibilitar –si s'escau– la participació directa de la societat en la presa de decisions.
Tercera, i última. La proliferació de plataformes civils evidencia que les dinàmiques polítiques tradicionals ja no aconsegueixen abastar tot el ventall d'inquietuds socials. Cal institucionalitzar el paper d'aquests moviments. Acostar-los als centres de decisíó d'una forma regular i, sobretot, treure partit de la seva transversalitat.

Fluorescència i camuflatge

Dos llibres, una pila d'articles i força minuts escoltant les seves intervencions en tertúlies radiofòniques m'han permès d'accedir a les lleis bàsiques de l'univers Sala i Martín. Amb uns quants clicks complementaris per la xarxa m'he acostat als fonaments liberals que l'eminent catedràtic proclama amb tanta fluorescència. Un parell de conclusions immediates al respecte d'aquesta aproximació:
Primera. El concepte de liberalisme està, en general, mal entès a casa nostra. La constant vinculació dels postulats liberals amb els corrents de pensament més conservadors n'han estigmatitzat la percepció. De fet, ha estat la pròpia dreta qui s'ha autoetiquetat de liberal amb la finalitat de perfumar la rancior del seu model econòmic; una maniobra de camufaltge pastada a la que ja els ha dut a reallotjar-se –virtualment, esclar– al centre de l'eix social. A la resta d'Europa, el liberalisme gaudeix d'unes altres connotacions, en molts casos, íntimament lligades a polítiques d'un evident caràcter progresista.
Segona. Xavier Sala i Martín és una de les personalitats més rellevants de la nostra història recent. Brillant, reputat, íntegre, lúcid, àcid, coratjós, iconoclasta; i podria extendre unes quantes ratlles avall la tirallonga d'adjectius. Uns qualificactius que, llastimosament, no serveixen per definir molts dels nostres referents actuals.
Per acabar, em permeto de recomanar el llibre del mateix Sala Economia liberal per no-economistes i no-liberals, tot advertint, això sí, que la seva lectura pot fer trontollar els axiomes més petris.

L'home ideal

Sebastián Javier alertava ahir sobre un possible interès blaugrana per Ernesto Valverde. La crisi de confiança a l'entorn de la figura de Rijkaard i, sobretot, el fet que Cruyff parli marevalles del míster perico han fet sonar el Txingurri com a possible relleu a la banqueta culer. El cas és que, salvant les distàncies, aquests dos entrenadors comparteixen un perfil similar: joventut, equilibri, loquacitat, honestedat. Ara bé, hi ha una diferència capdal entre l'un i l'altre: Rijkaard ha estat un dels millors futbolistes dels darrers temps i Valverde un dels més discretets que han vestit la samarreta del Barça. Al meu entendre, la falta de pedigrí del tècnic basc l'impossibilita per liderar un projecte de garanties al Camp Nou. Si –tot i el seu historial– retreiem a l'holandès certa laxitud i manca de caràcter a l'hora de gestionar personalitats de la proponderància de Ronaldinho, Eto'o o Deco, aleshores, quina autoritat se suposa que por avalar a Valverde dins del vestidor?
Quan el passat futbolístic no l'acredita, un entrenador d'èlit necessita excel·lir en d'altres facetes. Mourinho, il·lustra aquest cas a la perfecció. Amb un passat professional gairebé nul, l'ex del Chelsea ha aconseguit triomfar gràcies a una sorprenent capacitat d'influència psicològica, una personalitat aclaparadora i una destacable aptitud per l'anàlisis dels fenòmens del joc. Malgrat el valor del seu palmarès i la solvència que sembla assegurar, el portuguès no m'encaixa dins dels esquemes mentals del seguidor del Barça. Robson i Van Gaal –l'un per concepció futbolística i l'altre per tarannà– ja van estavellar-se contra la voluntat de la majoria d'aficionats. I Mou, de fet, ve a ser una mena de fusió de tots dos. Una combinació tal vegada massa explosiva, o –en tot cas– massa contraposada al perfil que sembla adequar-se millor a l'essència del club. Si el que cal és doncs un nou Rijkaard, el personatge és Van Basten. Tot i ser un meló per obrir (com també ho era l'actual), l'entrenador orange compleix tots els requisits i, a més, suma al seu haver un plus de duresa que, ara per ara, resulta imprescindible.
Amb tot, el meu candidat és Wenger. Per un banda, l'alsacià aboga per un estil ofensiu, obert, de toc, que potencia amb la incorporació d'uns trets dinàmics que a l'infructuós futbol de saló del Barça li manquen. Verticalitat i una extrema mobilitat dels homes de primera i segona línia (a l'estil Pellegrini, o fins i tot Cruyff) són l'antídot precís per superar l'encarcarament tàctic i l'abús d'individualitat que col·lapsen el joc blaugrana. En segon lloc, el tècnic gunner ha demostrat ser un home ideal per dirigir projectes a llarg ternini, per crear i reinventar cicles guanyadors amb independència de jugadors i de directius. Si a tot això li afegim una mà extraordinària per la projecció de joves talents, un bon ull pels fitxatges i –amb tota probabilitat– fam de títols, la conclusió sembla clara: l'home és Arsene Wenger.

La Zarzuela també pud a sofre

L’estirabot que el rei espanyol ha etzibat a Hugo Chávez posa de manifest dues coses.
Primera –a la vista de la lleugeresa protocolària del monarca–, es confirma allò tan destacat pels seus incondicionals: Sa Majestat és un tipus campechano. Davant del líder Veneçolà, Joan Carles I ha exhibit unes habilitats diplomàtiques semblants a les que s’empren en les reunions d’escala. I això, a banda de fer palès que, en efecte, és un home planer, té un mèrit destacable tenint en compte que a la Zarzuela, el Borbó, no té veïns.
La segona evidència –per desgràcia, gens ironitzable– és que la precarietat social de molts països llatinoamericans es deu, en bona mesura, al llastimós perfil dels seus dirigents. Si bé és cert que la petjada dels colonitzadors castellans va ser atroç, no en resulta menys que cinc segles són suficients per a redreçar els fonaments d'un territori; i que darrera del victimisme i l'acritud de mandataris com l'home de les samarretes vermelles s'hi amaga una profunda ineptitud i una salvatge tendència totalitària.
Fins avui, mai no hagués dit que una frase del Cap de l'Estat pogués contenir tanta càrrega de legitimitat. Ho reconec, m'omple d'una fonda satisfacció.

Gairebé a les fosques

Qualsevol país precisa d'un govern de gestors qualificats, eficaços i clarividents. Honestedat a banda, aquests valors permeten d'assegurar uns mínims nivells de progrés i de benestar. El nostre, a més, requereix de dirigents tenaços. Cal obstinació i compromís per extreure benefici d'un territori gairebé erm després de dècades d'expoli econòmic i assetjament moral. En paral·lel, el nostre futur està condicionat a l'existència referents inqüestionables, d'herois. En definitiva, d'ícones amb prou carisme i notorietat com per enlairar la nostra causa per damuint de la realitat immediata i fer-la visible arreu, legítima.
Per desgràcia anem curts d'una cosa i de l'altra. L'abosult desgavell en tots els ordres de la quotidianitat, la pèrdua d'impuls i la crisi de la consciència nacional evidencien unes terribles carències en tots els estaments socials.
Per un costat, el perfil dels nostres dirigents és d'una escassíssima vàlua. De fet, de ben segur que les credincials d'un bon grapat d'ells els impossibilitarien d'exercir cap càrrec de certa rellevància dins del sector privat. De la mateixa manera, els vincles que sostenten l'aliança del tripartit són tan heterodoxos que fan inviable d'articular tota labor de govern responsable. Concients de les seves febleses estructurals, els actuals mandataris opten per polítiques de risc zero, estratègies bastides sobre la màxima de qui dia passa any empeny i que impedeixen de projectar-nos cap al futur amb solvència. En resum, que a la manca de lucidesa individual se li suma la inoperància col·lectiva –causada, també en part, per l'eventual submissió de les màximes institucions del país al govern espanyol. Amb tot, aquest és un problema relativament poc rellevant, i pot ser esmenat amb un nou equilibri de forces que exclogui PSOE (i per descomptat PP) de la Generalitat i que alhora resulti determinant a Madrid.
Tanmateix, el dèfit de lideratges resulta un afer molt més dramàtic ja que traspassa l'àmbit estrictament polític i afecta tota la societat civil. Retirat Llach, ni Oleguer Presas, ni Joel Joan, ni Miquel Calçada assoleixen uns rangs de trancendència suficients. Ara per ara, només Sala i Martin, Joan Laporta o Quim Monzó semblen poder encarnar aquest paper amb èxit. Ells representen la valentia i l'excel·lència. Són el model a imitar, els estels que cal seguir. Tan de bo se n'il·luminin d'altres. Els necessitem.

Tres propostes

Iñaki Bilbao –etarra d'especial loquacitat– ha començat una vaga de fam amb la finalitat de reivindicar la independència d'Euskalherria. Celebro la decisió de l'esmentat senyor i l'encoratjo a dur-la fins les seves últimes conseqüències. És més, convido els seus companys de banda a prendre exemple i a secundar la iniciativa. Sens dubte, les seves desaparicions aplanarien el camí del poble basc cap a la llibertat.

El TN informa que el govern birmà recluta nens a la força que, després d'un sever ensinistrament, converteix en soldats. Segons ha transcendit, la xifra d'infants que combaten a primera línia de foc és dramàtica. Desconec si hi ha arguments econòmics suficients per a que la comunitat internacional es sensibilitzi. En el cas que els hi hagi, proposo bombardejar Birmània amb joguines.

Al Gore ha estat distingit amb el Nobel de la pau per la seva tasca en favor de la lluita per aturar canvi climàtic. Dubto que l'acadèmia sueca guardonés l'ex-candidat demòcrata per la mateixa causa en el cas d'haver vençut les eleccions en front Bush. Insto, doncs, els organitzadors del premi a canviar-li la denominació i passar a anomenar-lo Nobel de màrqueting.

Economia d'estar per casa

No en sé ni un borrall d'economia. Ni de la macro ni de la micro. Admeto, fins i tot, que tinc un pèl difusos conceptes –a priori foça trivials– com tipus d'interès, repunt de la inflació o Fons Monetari Internacional. Tanmateix, allò que pretenc exposar té més a veure amb el sentit comú que no pas amb els afers del Bundesbank, i és per això que em permeto d'afirmar (conscient d'anar contracorrent) que el valor dels pisos a casa nostra no és tant abusiu sembla. Al meu entendre, el veritable abús, allò realment injustificable, la mare dels ous, són els salaris. Apel·lant a la lògica resulta obvi concloure que en un mercat comú com del que paricipem –cada cop més interrelacionat, més cohesionat– el valor dels béns tendeixi a homogenitzar-se. A la pràctica, això ja succeeix. I un àpat en un restaurant de Roma costa, si fa o no fa, el mateix que un a Brussel·les; les sabates a Múnic, més o menys com les d'Àmsterdam; un CD a l'Fnac de Bastilla, com un al de Plaça Catalunya. Així doncs, per què no hauria de donar-se una cosa similar amb la vivenda? El problema de fons és que els italians, els belgues, els alemanys i els francesos cobren molt més que nosaltres tot i compartir uns costos de vida similars. En conseqüència, els pisos no són l'únic bé desorbitat. De fet, ho està tot d'inflat. Qualsevol cosa té un valor exagerat si comparem el percentatge de salari que hem de destinar a adquirir-la i el que han de dedicar els nostres veïns europeus. Així doncs, si aquesta teoria d'estar per casa fos certa, tots aquells que surten al carrer per reclarmar una vivenda digna, haurien d'ampliar el repertori de lemes amb urgència. En proposo uns quants: Per un plat de magret d'ànec digne!, Per unes bambes dignes!, Per un DVD digne!. O, posats, potser millor resumir-ho en un definitiu Per uns salaris dignes!

L'alternativa Rosell

El suposat intent d'agressió a Juanjo Castillo ha proveït el sector rosellista de nova munició. L'entorn afí a l'ex-vicepresident no ha desaprofitat l'ocasió i ha tornat a carregar amb una estridència mediàtica desaforada contra l'actual mandatari blaugrana. Tot i el rebombori, Rosell ha sostingut l'hàbil silenci que manté d'un temps ençà, conscient que la seva figura guanya alçada a cada nova ensopegada del president. Des d'una atalaia, lluny de l'abast de qualsevol esquitx, espera pacient el seu torn mentre d'altres –com l'esmentat Castillo o, abans, l'exdirector del museu del club– s'empastifen en un cos a cos cada cop més lamentable.
Donant per sentat que tota oposició és legítima, hi ha formes d'exercir-la més lícites que d'altres. I optar pel descrèdit personal resulta, d'entrada, barroer i xabacà. Però és que a més, el lixament sistemàtic pot provocar efectes adversos indesitjats. D'una banda, evidenciar la feblesa de l'argumentari propi. O fins i tot, reconèixer la consistència del model contra el que s'oposita.
A casa nostra, sovint tendim a validar alternatives poc acreditades per una capriciosa voluntat de canvi. Acabem atorgant lideratges a figures que demostren ser manifestament menys capaces que les seves predecessores. Alerta amb el Barça doncs. Tinguem cura i jutgem en perspectiva, no sigui cas que amb Rosell passi el mateix que amb Maragall.

Amb Z d'atzucac

Rebo amb profund desencís els resultats de l'enquesta d'intenció de vot a Catalunya cara a les properes eleccions espanyoles. Segons les previsions, els socialistes augmentarien en dos escons la seva presència a les corts. Em costa molt d'entendre com, des d’aquí, es pot recolzar a l’alça una opció que ha resultat ser tan nefasta pels nostres interessos. Si aquests mals auguris estadístics es confirmen, aleshores potser haguem d'admetre que a la majoria de la gent que viu entre nosaltres se'ls emfum Catalunya. O per ser menys dramàtics, que tal vegada l'electorat considera que qualsevol alternativa de govern fóra pitjor que l’actual. Em resisteixo a creure, però, que puguin superar-se nivells tals d'humiliació, de deixadesa i d’incompetència. Amb independència de quines siguin les motivacions dels electors, els grups catalans farien bé d'analitzar les causes d'aquesta inesperada puja; i de relacionar les conclusions que se’n puguin extreure amb les estratgègies, els lideratges i les fites que han regit l'escenari polític fins el moment. De ben segur, que l’exercici permetria revelar divergències gravíssimes, desajustos prou crítics com per a plantejar-se una reformulació total –moral i estructural– del model de país. Ara per ara, només la proposta de refundació del catalanisme de Mas sembla orientar-se en la direcció del repte que se’ns planteja. En si mateix, el fet que Convergència hagi d’abanderar el procés des de l’oposició ja evidencia la deriva identitària en la que ens trobem.

Berlín, llums i ombres

Escric des de l’habitació de l’hotel, al pis onzè d’un gratacels a Alexanderplatz. Alçant el cap veig com s’enlaira la imponent Fernsehturm, il·luminada intermitentment per una festiva combinació de colors. En aquesta ciutat, quan cau el sol, la pedra i el formigó es tinten de llum. Sembla com si les autoritats municipals tractessin d’atenuar la feixuga càrrega que la història ha conferit a les construccions orientals a base de cromoteràpia. En certa manera, el mètode funciona i allò que de dia irradia gravetat i malfiança tot d’una es vivifica, potser en excés, fins adoptar un posat gairebé bufonesc que disfressa amb excessiu sarcasme els protagonistes d’un passat fosc i encara perceptible en d’altres punts de Berlín.

Placebo intel·lectual

Diuen que el nacionalisme es cura viatjant. Doncs a mi se m'accentua. Com més països visito, més clar tinc que cada nació té les seves particularitats. Que poca cosa té a veure, per exemple, Ambers amb Lieja. Que no m'hi lliga res als extremenys. O, si més no, que m'hi uneix el mateix que als bretons. Renunciar a la reivindicació nacional és renunciar a la cultura, és negar l'evidència.
Aquells qui prescriuen el turisme com a mètode paliatiu, aquells qui utilitzen l'argument que la distància relativitza i pondera les prioritats, fan trampa. Recepten placebo. Tracten de fer-nos empassar que és egoista i provincià precupar-nos d'afers locals, com si mirar per un mateix fos incompatible amb fer-ho pels altres. És obvi que arreu compartim problemàtiques, reptes i oportunitats, però per contra també ho és que cada col·lectiu ha de tractar de resoldre'ls en la forma que millor s'adigui a la seva idiosincràcia. Sense aquest factor diferenciador, sense matisos correctors, es corre el risc d'esquerdar la realitat, de fracturar-la pel bell mig enduent-se per davant els mecanismes que engranen el progrés amb la societat.
Els doctors en cosmopolitisme recomanen bellugar-se per, al capdevall, romandre inmòbils de pensament.

Retrat en negre i groc

Des de fa més d'un any, cada dia prenc un taxi. Temps i vehicles suficients per a fer-se una idea prou concisa del mitjà i, a l'hora, per a constatar que –a segons quines hores– els cotxes són instruments més útils per a la reflexió antropològica que no pas mètodes per a travessar la Diagonal.
En aquest sentit, no calen massa embussos ni massa mestratges en sociologia per topar amb una conclusió del tot esperançadora: contràriament als corrents de pensament més extesos, tinc motius prou irrefutables per proclamar que la societat, almenys a casa nostra, evoluciona en positiu. Així de senzill, així de magnífic. Només cal comparar les noves generacions de taxistes amb les seves predecessores. Els nivells d'educació, de cultura, i de perícia al volant són marcadament més adequats en els joves que no pas en els més veterans. Menció a part, mereix el capitol idiomàtic. Anglès a banda, tan sols cal comparar les actituds dels uns i dels altres respecte al català.
Ara bé, el factor més decisiu a l'hora de validar la reflexió inicial és, sens dubte, l'higiènic. Aquí, la distància entre les dues generacions es fa abismal. Donant per sentat que –en pro de la seguretat dels usuaris– a partir d'una determinada edat, xofers i vehicles han de sotmetre's revisions en una major freqüència, la legislació per la que es regeix aquest col·lectiu no hauria de dubtar ni un instant a l'hora d'incluore dins dels seu articulat l'obligatorietat de superar controls d'higiene i neteja periòdics. I és que, en efecte, pels nostres carrers circulen taxis d'una salubritat dubtosíssima. Autèntics vestigis de medievalitat sobre rodes.
El progrés és salut, i sota aquesta màxima, no fóra gens mala idea aprofitar una propera manifestació de taxisistes, per contramanifestar-se brandant desodorants per comptes de pancartes, o aspiradors enlloc de megàfons.