El suposat intent d'agressió a Juanjo Castillo ha proveït el sector rosellista de nova munició. L'entorn afí a l'ex-vicepresident no ha desaprofitat l'ocasió i ha tornat a carregar amb una estridència mediàtica desaforada contra l'actual mandatari blaugrana. Tot i el rebombori, Rosell ha sostingut l'hàbil silenci que manté d'un temps ençà, conscient que la seva figura guanya alçada a cada nova ensopegada del president. Des d'una atalaia, lluny de l'abast de qualsevol esquitx, espera pacient el seu torn mentre d'altres –com l'esmentat Castillo o, abans, l'exdirector del museu del club– s'empastifen en un cos a cos cada cop més lamentable.
Donant per sentat que tota oposició és legítima, hi ha formes d'exercir-la més lícites que d'altres. I optar pel descrèdit personal resulta, d'entrada, barroer i xabacà. Però és que a més, el lixament sistemàtic pot provocar efectes adversos indesitjats. D'una banda, evidenciar la feblesa de l'argumentari propi. O fins i tot, reconèixer la consistència del model contra el que s'oposita.
A casa nostra, sovint tendim a validar alternatives poc acreditades per una capriciosa voluntat de canvi. Acabem atorgant lideratges a figures que demostren ser manifestament menys capaces que les seves predecessores. Alerta amb el Barça doncs. Tinguem cura i jutgem en perspectiva, no sigui cas que amb Rosell passi el mateix que amb Maragall.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada