Prou de cafè

D'aquí no res se'ls veurà el llautó i aleshores caldrà exigir explicacions a qui pertoqui. En breu deixaran de prendre'ns el pèl i llavors tots plegats haurem d'aturar-nos i meditar per quins set sous hem permès que ens aixequin la camisa d'una forma tan barroera. Ben aviat escolliran i, havent-se de decantar per millorar el nostre model de finançament o assegurar l'estabilitat del seus, optaran per Espanya. Entre el benestar d'aquells qui els han dut on són o el possible enuig dels companys extremenys, malauradament, no vacil·laran.
Tant de bo l'erri. Tant de bo el PSC entengui que no deu res a Zapatero, i que –en tot cas– és el mateix ZP qui es deu a la seva paraula i als acords emanats del Parlament de Catalunya. Desitjaria espifiar-la, de debò. Poques coses m'il·lusionarien més que haver-me d'empassar aquestes ratlles. Tanmateix, ho dubto. De fet, ja vaig fent-me a la idea que, enlloc d'això que escric, properament m'hauré d'endur gola avall una nova dosi de cafè autonomitzat.