La Zarzuela també pud a sofre

L’estirabot que el rei espanyol ha etzibat a Hugo Chávez posa de manifest dues coses.
Primera –a la vista de la lleugeresa protocolària del monarca–, es confirma allò tan destacat pels seus incondicionals: Sa Majestat és un tipus campechano. Davant del líder Veneçolà, Joan Carles I ha exhibit unes habilitats diplomàtiques semblants a les que s’empren en les reunions d’escala. I això, a banda de fer palès que, en efecte, és un home planer, té un mèrit destacable tenint en compte que a la Zarzuela, el Borbó, no té veïns.
La segona evidència –per desgràcia, gens ironitzable– és que la precarietat social de molts països llatinoamericans es deu, en bona mesura, al llastimós perfil dels seus dirigents. Si bé és cert que la petjada dels colonitzadors castellans va ser atroç, no en resulta menys que cinc segles són suficients per a redreçar els fonaments d'un territori; i que darrera del victimisme i l'acritud de mandataris com l'home de les samarretes vermelles s'hi amaga una profunda ineptitud i una salvatge tendència totalitària.
Fins avui, mai no hagués dit que una frase del Cap de l'Estat pogués contenir tanta càrrega de legitimitat. Ho reconec, m'omple d'una fonda satisfacció.