dijous, 6 de març de 2008

Autobusos japonesos

Diré d'entrada que considero la vaga un principi fonamental, inalienable; i que com a tal, qualsevol col·lectiu ha de poder exercir-lo amb legitimitat. Ara bé, reprobo segons quines vagues; i no m'abstindré de qualificar segons quins vaguistes de trinxeraires. Sense anar més lluny, la vaga d'autobusers que aquests dies està afectant Barcelona em sembla del tot injustificable en termes de forma. Deixant de banda les motivacions –potser justes– que la generen, el cert és que les aturades estan castigant principalment els ciutadans, els únics aliens en tot aquest litigi.
Amb un xic de bona voluntat i un pèl de senderi, resulta prou senzill de topar amb una solució alternativa per a acontentar conductors i usuaris a parts iguals. Vindria a ser una adaptació de la manera japonesa d'actuar en aquests casos: enlloc de cessar l'activitat, es tractaria de seguir oferint-la però –eus ací el quid de la qüestió– de franc. Bloquejant el cobrament de tarifes, els sindicats aconseguirien un factor de pressió potentíssim, i tal vegada també el favor de l'opinió pública. En definitiva, molt més del què disposen ara. Però és clar, la proposta prensenta un escull evident: requereix treballar. I això ja enllaça amb un tema molt més profund, que al meu entendre té com a origen la insostenibilitat del model de serveis públics (o semi-públics monopolitzats) com l'entenem en l'actualitat. Crec inqüestionable el dret de gaudir d'un sistema de prestacions públiques. Tanmateix dubto que la millor estratègia per a sostenir un veritable estat del benestar sigui fonamentar-lo sobre unes estructures funcionarials (pures o encobertes) tan profundament inoperants i deficitàries.