Divendres

Divendres nit, quarts de dotze. La meva dona dorm. El pis sencer, fosc i serè, va donant-se. Hi ha plats per escurar a l'aigüera, escombraries per llençar i cap esma de fer ni una cosa ni l'altra. Com cada divendres, havent sopat, la setmana passa factura i s'ho cobra en hores de vetlla. El llum de peu i un servidor mirem de resistir l'espoli davant del televisor. El llum se'n surt i jo a dures penes. Els seus modestos 60 watts llueixen atents, els meus ulls comencen a pampalluguejar. Se’m fonen. Ara mateix, em costa déu i ajuda mantenir obertes les parpelles. Les sento feixuguíssimes. És curiós: de dia, són una pelleringa negligible; i a la que el son les mana, no hi ha qui les sostingui. Aquells homenots amb aspecte de víking anabolitzat que aixequen troncs i rodes de buldòzer, ells tampoc no les sostindrien.
Entre clucada i clucada remeno el comandament a distància. Pitjant botons provo de dissuadir la raó que m'insta a deixar-me de romanços i fer cap al llit. Canvio de canal mig atzarosament. Fent veure que busco quelcom d'interessant posposo el moment d'alçar-me del sofà. La sola idea d'abandonar-lo, d'haver-me de desplaçar fins l'habitació, m'aclapara. Tiro uns quants canals enrere. Anuncis de perfums afrancesats; xafarderies; més anuncis; una cuina. M’hi aturo. Travertí bru i acer inoxidable per tot. Tel·lúrica, quirúrgica, molt de l’estil d’en Bruce Wayne. Dic cuina perquè –a jutjar per la seva indumentària– un eixam de cuiners s’hi belluguen amunt i avall. Sembla el cor d’un niu de formigues uniformades de blanc. De fogons i de paelles, tanmateix ni rastre. Res de fum, cap xup-xup. Potser doncs, tot plegat és un decorat, l’escenografia d’un espectacle de dansa contemporània. De ser-ho, no trigarà a irrompre la Sol Picó saltironejant de marbre en marbre. Però, ves que tot d’una, el que irromp és el rostre circumspecte d’en Ferran Adrià. Ara lligo caps: El Bulli. Un documental.
No capcinejo d’una estona ençà, just el temps que fa sóc a Cala Montjoi. Més que la gana, se m’han despertat els sentits. Tots cinc desvetllats, delerosos, pendents de cada imatge, de cada so. N’he de fer una peça al blog. Per dir què exactament? Com parlar d’El Bulli amb uns mínims d’originalitat sense haver-hi posat mai els peus? No ho sé pas. Hi pensaré demà en qualsevol cas. Ara per ara, només tinc cap per aquestes maduixetes liofilitzades.

Gust d'hivern

A la canalla no li sol agradar el jazz. Rarament s’abraoen sobre un plat de peus de porc. I, gairebé tots, arrufen el nas quan algun adult els ofereix de tastar la tònica. De menuts tenim el gust –el criteri, vaja– encara per polir. Gaudir de l’amarg, de textures més complexes que la del llom arrebossat, d’un solo de contrabaix, vol temps. És una qüestió de maduresa sensorial.

A mi, tot i que ja estic granadet, em passa una cosa semblant amb l’hivern. Com més gran em faig més el valoro. Me n’adono enguany, ara que no acaba de venir. Aquests dies el trobo a faltar. Deu ser que visc bé. Prou confortablement vull dir. En d’altres circumstàncies, si n’hagués de patir les vicissituds, pregaria per a que la bonança s’allargués fins entrat març. L’hivern és prendre consciència del propi benestar. Un contrapunt, un varem per quantificar la felicitat.

Diuen que a l’estiu tota cuca viu. Més encara. Els mesos de calor són un esclat exultant, un ressort que empeny els sentits lluny del cos. Sovint, els projecta tan enfora que els desconnecta de la raó. Dolça anestèsia. A voltes obscena, per això plau a tothom: perquè tots ens som una mica d’obscens. A les antípodes del calendari, desembre, gener i febrer ens mostren l’abisme i la distància que ens hi separa. La veritable gràcia d’aquests mesos no és pas sentir el confort de l'abric, és poder treure-se'l a l’entrar a casa, temperada i acollidora. El fred rebaixa els fums de l’ego, li recorda com en som de febles. Ens fa modestos i ens esmola l’enginy. Enfoca l’entorn. Civilitza.

Codi verbal

Parlem pels descosits. Voluntàriament o a punta d’escarxofa. El fet és que ens passem la vida parlant. Parlen els lacònics, els loquaços, els qui s’expressen amb correcció, els qui ho fan amb procacitat. Ningú no se n’està. Xerrem per necessitat, o potser perquè el que de debò ens plau és ser escoltats. Sigui com sigui, piulem tots –o gairebé tots. En mig d'aquest guirigall, un silenci que eixorda. Un mutis inexplicable difícilment excusable: el dels jutges. Fora dels jutjats, emmudeixen. Eludeixen qualsevol manifestació, qualsevol explicació per necessària que resulti. El poder judicial viu instal·lat en una torre d’ivori feta fortí. Del seu bastió estant, tan sols es percep el tecleig de les seves Olivetti. Cap concessió a l’interès general, a la pedagogia. Cap voluntat de retre comptes amb la ciutadania. Fins a cert punt, és natural que s’aïllin. La independència i l’acció judicial requereixen de les mínimes ingerències. Ara bé: una cosa és tractar d’impermeabilitzar-se de les intromissions i una altra molt diferent fer vaga de paraula. Imagino que els magistrats s’abstenen convençuts que d’aquesta manera preserven l’estabilitat del sistema. Erren llavors. Vivim en un estat d’opinió i, ja se sap, els silencis delaten. Callant, endarrereixen el debat sobre la perfectibilitat de les lleis, sobre el funcionament de la justícia. Però sobretot, en un moment d’evident descrèdit, el seu mutisme alimenta la desconfiança creixent de la societat. En aquest país, més que un poder al servei dels ciutadans, la judicatura ha esdevingut una mena d’ens sagrat. Intocable, inaccessible. L’últim gran tabú de la democràcia tal vegada.
Afortunadament sempre hi ha excepcions. Que les autoritats competents vetllin per la carrera de Santiago Vidal.

Via morta

Tard o d’hora el secret a veus es farà sentència. Tant se val quan. En algun moment –segur que del tot inoportú– el Tribunal Constitucional ens retornarà l’Estatut fet miques. Des d’Espanya sentirem dir que les il·lustríssimes tisores dels magistrats només han retallat quatre nimietats que ressortien; que tranquils; que, si ho mirem bé, el gruix del text roman intacte. La realitat, però, és que allò que esquilaran són els articles clau, els punts vitals que en motivaren la redacció: drets històrics, llengua i finançament. Poc en quantitat, potser. Tot en termes qualitatius.
Sóc del parer que, sobreposant-nos a l’enuig, la previsible mutilació de l’Estatut ens ofereix una oportunitat històrica. No deliro. Podem fer de la ribotada virtut. Si la màxima instància del poder judicial estatal i la meitat de l’arc parlamentari espanyol s’oposen a la voluntat legítima i manifesta dels catalans, aleshores res no pot restar com fins ara. Les relacions entre Catalunya i Espanya per força han de ser esmenades. Un rebuig d’aquesta magnitud esberla i desplaça definitivament els dos territoris. Sense ser-ne conscients, els veïns han activat amb la falla.
Siguem raonables: aigualir l’Estatut acatant la resolució del TC no ens duu enlloc; referendar-lo novament té ben poca solta; i redactar-ne un d’alternatiu ens portaria a topar un cop més amb la mateixa i monolítica pedra. Estem bloquejats. És impossible d’avançar per aquest camí, i en cap cas ha de temptar-nos recular. Cal cercar una drecera. Proposo doncs donar per morta la via estatutària i tunelar la constitucional. Ras i curt: redactar la primera constitució catalana –amb tot el que això signfica.
Ha arribat l’hora. A menys d’un any de les eleccions, el xup-xup independentista bull com mai. Els sondejos així ho confirmen. Les mateixes enquestes apunten, en el pla aritmètic, que els pròxims comicis poden propiciar una majoria sobiranista folgada. I que, a més, l’aliança dels partits d’obediència catalana –n’excloc ICV, d’obediència planetària– pot resultar ser l’única forma de govern plausible. Necessitats particulars, beneficis col·lectius. De concretar-se, per tant, què s’hauria d’esperar d’una coalició d’aquest color? Vista la conjuntura, obligatòriament quelcom transcendental, lluminós.

Aprendre de l'Avi

Assedegat d’orgull, hidrato l’ànima llegint una vintena de discursos que el President Macià proclamà entre 1931 i 1932. El seny i la rauxa mesclats en la mesura justa tenen propietats vigoritzants, i d’això l’Avi n’era ben conscient. Còctels d’ideals ideals en temps difícils. Les seves paraules –n’estic convençut– devien fer trempar fins i tot els abstemis de la causa.
Els grans períodes –i aquell fou en particular majúscul– són l’escenari on els grans personatges excel·leixen. Macià interpretà el seu paper amb una magnificència avui ignota. Liderà, i –per damunt de qualsevol altra consideració– ho feu amb una dignitat extrema. Ser digne i exercir dignament. Una cosa i l’altra, per separat i alhora.
A Francesc Macià, per desgràcia de tots, el somni li esclatà com ho fa una bombolla de sabó: de sobte i sense remei. El seu projecte era lluent, rodó, pur, i tanmateix massa eteri per una atmosfera tan densa, tan opressiva. 80 anys després, el pla del President segueix vigent. Igual de bell, tant o més pertinent i, sobretot, infinitament menys fràgil. Espanya ja no ofega amb la pressió d’ençà, té prou feina de no asfixiar-se ella mateixa. Tot sembla encaixar, prest com mai potser ho hagi estat. Tan sols manca la figura, el nét que faci d’Avi. Qui, però? Qui voldrà assumir el risc inherent de tota revolució? Qui garantirà els màxims de responsabilitat que mereix aquesta causa?
[…] Esperem que tots sabreu fer-vos dignes de la llibertat que ens hem atorgat i de la justícia que, amb l’ajuda de tots, establirem. Ens recolzem sobre coses immortals com són els drets dels homes i dels pobles –que ni morint perdríem.

A la resistència

L'objectiu és resistir. Ara ho veig clar. Viure consisteix, essencialment, en aguantar les escomeses del destí. Expressat així –tan ras i curt– sona més cru i, sobretot, força més angoixant del què resulta en realitat. A la pràctica, anem encaixant clatellots amb total naturalitat, sense gairebé qüestionar-nos-ho. Hi estem avesats. És més: diria que estem programats per a entomar-los. De no estar-ho, a hores d'ara, erraríem encara dins l'aigua, fets d'una sola cèl·lula.
Rebem cleques inexorablement, tots plegats i sense excepció. I són comptadíssimes les ocasions en què podem fintar-les, pur atzar. L'adversitat és ràpida com el llamp, democràtica com cap estat al món. Reparteix a tort i a dret, sempre inoportuna.
Suportar aleshores; vet aquí l'autèntica finalitat. Que ens tombin i tanmateix, gens mesells, fixar la vista lluny i reprendre la marxa. Ben mirat, és d'una ironia desconcertant: resistir per progressar; rebre per seguir rebent –fent-ho tràgic.
L'únic, doncs, a què honestament podem aspirar és a endur-nos pocs calbots. Que els lapses entre patacada i patacada siguin prou sostinguts. Llargs espais de treva per a reposar i agafar embranzida. Temps de matins assolellats, de vermut i diari al costat de qui s'estima. Altos al foc eteris, plàcids, felicíssims, que sens dubte justifiquen la resistència.

Fidelitat literària

Sóc massa inconstant per la novel·la. Sovint, tot just començar, llegits un parell capítols, sé que aviat ho deixaré estar, que ràpidament tindré ulls per algun altre títol. Es podria dir que, en això de la lectura, sóc un adúlter indomable. Al llarg de la vida m'he compromès amb ben poques novel·les. A banda dels llibres, hi ha quelcom en mi que m'impedeix de concentrar els interessos a una mateixa activitat gaire temps –lúdica em refereixo. Amb els viatges, per exemple: per més que en gaudeixi, al setè dia les ànsies de retorn superen de llarg les satisfaccions de l'estada.
Tornant a la literatura, un punt d'impaciència també el reconec. M'exaspera anar tombant planes i no trobar punts d'ancoratge, fets que em vinculin al text i que m'empenyin a seguir tombant-ne. És per això que, habitualment, solc optar pels contes, l'assaig o fins i tot per les biografies. Sense una trama sostinguda puc anar picant a voluntat, distrubuint l'atenció a conveniència. I encara així, per casa, en aquest precís instant, mitja dotzena d'afers d'allò més diversos esperen ser represos.
Tanmateix, en ocasions, només fer-me'l a mans, tinc el convenciment ple que un llibre concret pagarà la pena, i aleshores persever-ho fins al punt i final. Això mateix m'ha succeït recentment amb "Crònica de la independència", de Patrícia Gabancho. Encara no en duia ni quaranta pàgines que ja havia enviat dos missatges recomant de llegir-lo cuita corrent. Muntatge excel·lent, d'una versemblança vibrant. En confiança, no esperava tal desplegament de recursos teòrics. Tres quarts del mateix amb el proper llibre de l'Enric Vila, "El meu heroi, Josep Pla". L'escriptura d'en Vila és neta i fonda. Amb independència del què tracti, fa de bon capbussar-s'hi. Cada idea, cada qualificatiu, cada coma –i més versant sobre Pla– mereixeran, ho garanteixo, la meva estricta fidelitat.

Europarany

He escoltat Joan Ridao lamentar-se amb agror pel fet que Convergència hagi refusat l'oferiment de la seva formació de concretar una aliança catalanista en vistes a les properes eleccions europees. Que el catalanisme polític renuncïi a fer front comú no és, evidentment, cap bona notícia. Tanmateix –i admès això–, enlloc de carregar les tintes en contra de la negativa convergent, em sembla força oportú posar llum sobre la cara fosca de l'oferta republicana. Ja d'entrada, la mateixa eventualitat de la invitació fa relluir la notòria contradicció de l'estratègia d'ERC. Resulta absurd proposar un pacte d'aquestes característiques a Brussel·les i bloquejar-lo a Catalunya. Instar a la unitat sobiranista nord enllà i possibilitar alhora la Generalitat més tèbia i espanyolitzada de la història no té cap solta, és d'una indignitat fins i tot ofensiva.
L'amargor que es destil·la de les manifestacions de Ridao és fingida, tàctica, un parany electoral. Els del proper 7 de juny són, per Esquerra, més que uns comicis: són una oportunitat d'or per esmolar perfil nacionalista i, al seu torn, amb l'entrada a escena de Junqueras –un home docte, íntegre i net d'esquitxos–, una ocasió ineludible per transmetre rigor a l'electorat; un valor, aquest, escassíssim a Calàbria. Però, per damunt de qualsevol altra consideració, estent la mà a Tremosa, Esquerra simula romandre impertorbable en l'equidistància; un posat salomònic que, com de costum, els republicans tan sols interpreten en periode electoral. De materialitzar-se un acord, la comèdia prendria cos. I en el cas de no donar-se (tot sembla indicar que així serà), a banda de fer-se credible, permetria al mateix Ridao i companyia abundar en la suposada manca de determinació nacional de Convergència.
Amb tot, per què dimonis es fa tan difícil d'imaginar un pacte sobiranista? Provem-ho. Imaginem allò inimaginable. Tractem de visualizar una entesa nacionalista al Parlament. Mas i Puigcercós al balcó de la Generalitat. Un mar de senyeres als seus peus, d'estelades. Fervor a Sant Jaume. Lemes, càntics. Però quins? Doncs bé, el problema potser ragui precisament en allò que la plaça cridaria, en allò que jo mateix bramaria: independència! I aleshores què? A l'hora de la veritat, qui s'atreviria a fer el primer pas?
Hi ha, en tot plegat, una única certesa: amb Montilla a Palau, Esquerra mai no haurà de demostrar si té el valor que se li pressuposa.

Espanya

Espanya no existeix. Mai no ha existit de fet. Allò que més se li assembla és l'Estat Espanyol, una realitat jurídica i administrativa d'una dubtosa entitat política. Espanya pot capir-se tan sols per aproximació. Com a tal, només és una construcció mental; una mentida feta veritat a còpia d'anar reiterant-la. Això que alguns anomenen Espanya és un pur artifici; un truc de màgia per a infants, la moneda que els dits dels oncles fan sortir de les orelles de llurs nebots. Espanya és una cabriola matussera per evadir el sentit comú; un salt mortal sense xarxa. És un arbre corcat amb el tronc farcit de serradures; una escorça que sona buida. És un holograma; una presència que percebem quan ens assetja i que s'esvaeix quan provem d'adreçar-nos-hi. És una contradicció en sí mateixa; una font de nyaps inesgotable. És el Frankenstein del sud d'Europa; desfetes cosides a pedaços animades pel llamp de la insensatesa. Unes extremitats esguerrades que apunten en una direcció i un cap que els mana d'avançar en l'oposada. Espanya és la prova més palmària que el concepte d'estat nació ha prescrit; és un fòssil enmig d'un mapa. És un cúmul de circumstàncies compartides, res més; és un bitllet d'anada cap enlloc. És un galleda d'aigua freda; és la mà que s'alça per cridar-te l'alto. Espanya és també un lloc fantàstic; un territori habitat per gent encantadora. És un indret de llum; i de moltes ombres. A dia d'avui, és poca cosa més que una andròmina rovellada que ni els mateixos espanyols mereixen carregar; un llast encara més feixuc d'arrossegar per aquells que no el sentim nostre. Espanya és una idea; una idea desafortunada; una mala idea al capdavall.

Escriure

Això d'escriure és molt fotut. Vull dir que és molt fotut provar d'escriuré bé. A risc de sonar pretenciós i volgudament martiritzat, certifico que provar d'escriure bé desgasta. Parlo per mi, és clar. Ho atribueixo a l'autoexigència –en això, malaltissa. Ara i adés em qüestiono les paraules, em replantejo el to, l'estructura. Escric i reescric. I a cada passada brollen nous dubtes, altres dilemes. Tants que sovint m'atenallen i aleshores res no lliga i tot esdevé absurd, prescindible. Hi ha una munió de textos avortats errant pels llimbs en què s'ha convertit la paperera del meu escriptori. Haig d'imputar-ho també a l'erosió d'exposar-se, a l'embat de la por, al què diran. L'escriptura és una activitat d'exhibicionistes. Cal una certa tendència impúdica per mostrar-se cobert tan sols de lletres. I alhora està la frustració. Fa poc, un autor novell admetia en una entrevista haver-se llençat a escriure empès per l'escàs nivell de les obres que acostumava a llegir. Esperançadora confessió. Les bones lectures, no obstant, produeixen un efecte contrari. Puc assegurar-ho. En el meu cas són un peatge. Accedint-hi avanço, sí. Descobreixo formes, estímuls, objectius. Però alçar la barrera té un preu. Travessant-la assumeixo la pròpia posició, prenc consciència de les distàncies i em pregunto si, de tan enormes com són, l'esforç paga la pena.
Escriure és molt fotut, sobretot quan veritablement en tens ganes.

Acudits verds

Quan el llistó és Saura llavors passa el que passa. Per entendre'ns: passa que tot plegat es converteix en una gran presa de pèl. Fixant la mesura en Saura ja som al cap del carrer. Les coses lliguen aleshores. Fins i tot la seva companya. Mayol i els arbres de mecano, les fonts eixutes i les trameses de llavors. L'Imma, les caquetes del gat i la vasectomia d'en Joan. Contemplant Saura hom pren consciència de què significa Iniciativa a dia d'avui. Hom comprèn l'acudit, la broma que suposa atorgar segons quines responsabilitats a segons quines formacions. Posant l'accent en Saura, tanmateix, correm el risc de perdre'ns en foteses. En performances amb pistolers encaputxats i discussions semàntiques a l'entorn del concepte transvassament. I per això potser convingui alertar del perill d'entollar-nos en la conveniència de distribuir els despatxos seguint les regles del Feng-Shui, d'embussar el debat fins obturar-lo. Perquè, la veritat, dubto que ens ho podem permetre. No crec que la prosperitat esperi a què esclarim si l'arma de la manifestació era falsa o de debò, o si per un teòric 3% menys de monòxid de carboni sobre Gavà paga la pena circular a pas de tortuga. Em temo que, per desgràcia, mentre per aquí seguim embrancats en polèmiques de via estreta, la prosperitat se'ns escapa a tota velocitat, i no ho fa precisament en bicicleta.
Sol dir-se que tot país té els governants que mereix. Hi estoc d'acord. En democràcia, els dirigents gaudeixen o pequen dels mateixos vicis i de les mateixes virtuds que la societat que els escull. I Catalunya no n'és pas una excepció. Ben mirat, ni Montilla, ni Carod ni Saura són responsables de la seva inoperància. Poc o res els hi podem reutreure quan, al capdavall, som nosaltres qui els hem permès d'exhibir-la. Fiquem-nos-ho al cap: tot depèn de la nostra exigència.
El llistó és Saura. Fem-nos-ho mirar.

Títols reials

M'he permès d'esmenar les cartes als Reis del pare i d'un parell dels meus cunyats afegint-hi uns llibres. Confio que aquesta nit Ses Majestats els hi duran atès que enguany, com de costum, els tres s'han portat d'allò més bé. Us en dono detalls perquè, si seguiu habitualment aquest humil blog, poden ser-vos d'interès.
Pel pare i per M, La dictadura de la incompetència, d'en Xavier Roig. N'he llegit la primera meitat i, en vistes de com està el pati, l'aconsello ferventment. D'aquelles lectures obligades, vaja. Més enllà de la seva innegable vigència, m'engresca el fet d'haver trobat en aquest assaig un motllo precís on encarixar-m'hi. Amb concisió i contundència, s'hi qüestiona el model social imperant, aquest pseudo-progressisme col·lapsant i col·lapsat que sembla no tenir alternativa. Doncs bé: la hi ha, i el llibre n'ofereix les claus d'una forma assequible i gens pretenciosa. Fins ara, havia anat seguint Roig a través de les seves col·laboracions a l'Avui i, de tant en tant, en alguna tertúlia radiofònica. El cas és que ja certificava certa sintonia, però ara, arrel d'aquesta publicació, admeto que li faig un lloc d'honor a la meva llista particular de referents.
L'altre títol és per J. Els bons Salvatges, d'en Ferran Sáez i Mateu. Encara no l'he llegit –tan sols l'he fullejat una estona– tot i que me'n deleixo perquè pinta esplèndid. Intueixo que lliga a la perfecció amb el d'en Roig i que pot ser-ne un complement ideal. Prometo escriure'n més ressenyes quan m'hi hagi endinsat a fons. Entre tant, per anar fent boca, n'avanço un extret ben sucós: "Ens pensàvem que habitàvem en un món basat en ideologies sòlides, però en realitat només eren rígides".

Titots

Més que cap altra cosa, el meu desig per Catalunya és la plenitud. Un anhel no massa original –ho reconec– que, de fet, estem farts de proclamar cada cop que entonem Els Segadors. Tornarà a ser rica i plena, cantem. Bé doncs, rumiat i ben rumiat, l'única forma que se m'acut de fer aquest vers realitat passa per dur fins les últimes conseqüències l'inalienable dret que tota nació té a la sobirania. És per això que abogo per la independència. Però alerta, no faig de la secessió la meva fita exclusiva, el zenit de les meves aspiracions. La indepedència és tan sols un mitjà, el punt d'inici, un tràmit necessari per tal de disposar d'un país més lliure, més pròsper, més just. Per disposar, vaja, d'un país com déu mana. Malament rai si ens hi aboquem a cegues, amb vehemència, deixant de banda, o per més endavant, d'altres consideracions d'ordre fonamental, si buidem de contiguts el procés. No m'interessa cap nou estatus que m'aboqui i aboqui als meus al fracàs, no m'estimulen gens les aventures sense recompensa, fotre'm de cap a una piscina sense aigua.
Sobre això, hi ha un cert tipus d'activisme que, al meu entendre, poc servei fa a la nostra causa. L'activisme dels titots. Titots perquè solen fer un posat semblant al de l'ex-líder dels Brams. He compartit manifestacions amb ells, fins i tot l'hem fet petar en alguna ocasió i malgrat està clar que m'hi uneixen certs vincles, tot i que hi tinc molts més punts de contacte que, per exemple, connexions amb el Zaragoza, la Chacón o el sinistre Ferran, els titots i jo dissentim sovint. Divergim en les formes, i no pas menys en els referents. Però sobretot ens allunyen els interessos. Els seus acaben on comencen els meus, i puntualment s'interseccionen quan junts cridem Independència!. Ja m'hi conformo. Ara bé, considero convenient fer notar que només amb això, amb les esgargamellades i les samarretes del president afusellat, no n'hi ha prou. Gens de lluny arribarem apel·lant tan sols a la laringe i a les gònades. Perquè, al capdavall, no es tracta tant d'independència com de futur. No és tant què significà el 1714 com què carai serà de nosaltres demà, d'aquí un any, o d'aquí deu. Són, en definitiva, infraestructures, serveis, negocis, cultura, identitat. És tot plegat. Cor, certament, i alhora cap.
De titots n'hi ha arreu, fins i tot al Parlament, o treballant a la Generalitat, o representat-nos a les corts espanyoles, i dubto que això ens beneficïi gaire. Amb la voluntat i la rauxa no basta. La independència caurà de madura tard o d'hora a partir del moment en què, enlloc de qüestionar-nos quan la demanem, que si botiflers amunt i botiflers avall, comencem a definir entre tots quina Catalunya volem ser. L'aconseguirem arremangant-nos, quan siguem capaços d'oferir un model alternatiu. Quan l'audàcia ens permeti de posar negre sobre blanc els rèdits que de la plenitud se'n poden extreure. L'obtindrem només quan fem audible un missatge de prosperitat i d'esperança. A tal efecte, l'eixelebrament destorba, enterboleix el missatge i genera anticossos. Fa un parell d'anys, Montilla va encunyar allò del catalanisme social (aquella martingala que des del primer moment ni tan sols ell es cregué), i jo ara apel·lo al catalanisme útil, que és el d'en Tremosa teoritzant sobre la Catalunya logística, investigant-hi, oferint vies de futur, localitzant vetes de llum. És el dels López (en Tena i en Bofill) escrutant la legalitat. És el de l'Àngel Colom fent permeables els nouvinguts, i és el de tanta i tanta gent que s'esforça a fer bé la seva feina, cadascú en el seu àmbit, gran o petit, tant se val. Després hi ha el catalanisme inútil, el del gran titot Tardà i les seves explosions incontrolades. Mori el Borbó, brama. Excel·lent, i després què? La clau és aquest què. Mai cap titot me l'ha sabut respondre.

Gol nord segona graderia

Enguany m'he fet amb un abonament a l'estadi. No podria haver escollit millor temporada per acomplir una de les fites que em vaig marcar per aquest any preludi de la trentena. D'entre aquestes, la localitat al Camp Nou i d'altres que ara no vénen al cas però que, de fet, hi estan íntimament lligades. Barça i país, m'és impossible destriar una cosa de l'altra.
Viscuts ja vora deu partits, puc ben asseguar que del meu seient estant he vist molt més futbol que en aquests darrers temps. Més futbol i, sobretot, molta més esperança. Gol nord segona graderia. Des d'allí veig planar l'omnipresent esperit d'en Johan que tot ho embolcalla. Sota el mantell del geni, el joc es fa bell, precís, eficaç. Instal·lat dins la bombolla, i durant gairebé dues hores, més que participar de l'espectacle faig teràpia, recupero l'orgull. Píndoles blaugranes per alterar la realitat.
Així doncs, Cruyff per damunt nostre, dissolt en l'ambient, i un Guardiola impecable dirigint l'orquestra arran de gespa, interpretant la partitura del mestre, la que ell ens va descobrir, la nostra. Una obra vibrant, encisadora, a l'abast només dels escollits. I a la llotja, presidint-ho, Laporta. Mai ningú no m'havia representat millor. Poca gent a la zona noble ha encarnat tan bé què significa ser del Barça, ser català. Arreu, excel·lència. Estil, educacó, capacitat, coratge. Just tot allò que li manca a Catalunya. Precisament allò del que careixen aquells qui ens governen. És per això que, en part, m'he fet amb un abonament: per nodrir-me, per refer-me, per mantenir la convicció que hi ha una alternativa. En front de Montilla, Joan Laporta. En front Benach, Sala i Martín. En front dels discursos miserables d'en Saura, de l'Iceta i de tota la corrua de camarades, les rodes de premsa d'en Pep. En front del campi qui pugui generalitzat, el projecte, la pinya dels jugadors després de vèncer l'adversari. Tot és possible al gol nord segona graderia.

Vincles

Ho escrivia fa uns mesos i els esdeveniments recents no fan més que confirmar-ho: hi ha una sòlida vinculació entre Duran i Lleida i el PSC. És una determinada consciència de Catalunya purament regionalista, residual. És també una idea d'Espanya. De fet, comparteixen sobretot això últim, Espanya.
Des de fa unes setmanes, conservadors i socialistes semblen viure un incipient idil·li que, almenys pel moment, no passa de platònic. Quatre floretes i alguna moixaina impostada. I dic impostada perquè, a la pràctica, la seva relació és essencialment convinguda. Un quid pro quo circumstancial, tàctic, originat, per un costat, per les desaforades ànsies de poder del líder d'Unió. I és que a Duran se l'ensuma d'una hora lluny. Va boig per assegurar-se un llogaret a la posteritat i, ara com ara, sense cap opció de disputar el lideratge de CiU, pactaria amb el mateix diable per tal de fer-se amb alguna cartera, caigui d'on caigui. Un festeig contranatura que, per un altre costat, els socialistes interpreten amb l'única voluntat d'engelosir Convergència, d'erosionar els fonaments de la federació. Divideix i venceràs, deuen pensar Montilla i els seus. Per ells Duran és tan sols un ninotet de drap a qui clavar agulles, un fetitx vudú per ferir Mas.
Crec, tanmateix, que el PSC erra l'estratègia, que treballar-se al d'Alcampell pot reportar-los justament tot el contrari d'allò que persegueixen. A dia d'avui, després que en sengles congressos CDC i UDC hagin posat de manifest tanta disparitat d'ojectius, té poc sentit que les dues formacions catalanes mantinguin l'estatus federatiu. Tastar l'oposició li ha provat a Convergència, l'ha fet definir-se, moure's, avançar. En la mesura que la seva essència volgudament transversal li ho permet, des del Carrer Còrsega s'apunta ara molt més amunt i molt més lluny d'on ho fan els seus col·legues. Tinc el convenciment que concorrent per separat a les properes eleccions, Convergència sortiria molt ben parada, que compensaria amb escreix la pèrdua vots democristians. En definitiva vaja, que per fer la casa més gran, potser cal enderrocar algun pilar.

País petit

Amb raó cantava Llach que el país era petit. Però, més que de tamany, el nostre país és petit de mentalitat. Els catalans d'avui pensem amb petitesa i, és clar, des de dalt d'un campanar qualsevol sempre veiem, irremeiablement, un altre campanar veí.
No ha estat sempre així. En ocasions hem sabut fixar-nos reptes d'una veritable envergadura, hem estat capaços de projectar-nos lluny. Sense necessitat de remuntar-nos massa enrera, la Catalunya immediatament posterior al franquisme pensà en gran. Només així s'explica el miracle, el fet que malgrat les quatre dècades de repressió feixista i espanyolista hàgim aconseguit de ser on som. Amb més claredat encara, resseguint el fil de la història, i estroncada per l'esclat de la guerra del 36, trobem una altra època de grandesa mental. El primer terç del segle XX fou, en efecte, un periode d'esplandor a tots nivells. Probablement, l'últim gran periode d'esplendor que hem viscut. No sembla pas casual que tots dos moments presentin unes circumstàncies comunes, diferencials: adversitat, efervescència social, i el talent i la determinació d'unes quantes figures, de les millors. La memòria ens ensenya, doncs, que quan aquests factors es conjuguen, que quan el catalanisme s'activa, el país progressa, i progressa de debò.
Basta una llambregada per advertir que ens toca de viure un present força desfavorable. I no em refereixo només a l'evident adversitat econòmica. La crisi, a casa nostra és, abans de res, identitària, de model. Estructural, de consciència. És per tot plegat que el futur pinta tan magre. Sense nord i sense les eines necessàries per orientar-nos (amb un estatut d'anar per casa i un finançament de pa sucat amb oli) ni els més agoserats s'aventuraren a augurar-nos un demà gaire pròsper.
Així les coses, l'objectiu primer del catalanisme passa per fer despertar la consciència de la ciutadania, fer veure l'abast real de la crisi, la crua realitat. Toca fer bollir l'olla i servir dades. És hora de descobrir les orelles del llop, d'esmolar les raons i assenyalar amb el dit als responsables. En acabat, amb el terreny adobat, restarà tan sols deixar brotar les figures. En disposem, n'estic convençut. I en tots els ordres, no només en l'àmbit estrictament polític. En necessitem de referents, gairebé tant com cistelles d'impostos. Ens calen per –tornant a Llach– vèncer la por de sentir-nos sols, de ser massa grans.

P.S.: Gràcies Belén. Gràcies Noctas. Moltes gràcies als dos pel mateix.

Una de popular

M’agrada la Montserrat Nebrera. És l’agudesa i aquest tal-com-raja seu. Alhora, la imatge un xic superba que projecta, d’aplom, de certa mala llet. Un tremp que s’accentua en contrast amb l’aparent fragilitat de la seva figura i que Nebrera concentra en el gest: en la mirada, vivíssima, i en un mig somriure sorneguer que –ho confesso– trobo francament suggerent. Tinc debilitat per aquest tipus de dones. Tanta que ja fa set anys que convisc amb una d’un tarannà similar. Gustos al marge, de l’ovella més negra del corral popular no se’n pot discutir ni l’aptitud, ni la preparació ni l’empenta. Tres virtuts que, a dia d’avui, rarament es troben contingudes en un mateix polític.
M’agrada Nebrera. Fins i tot hi comparteixo alguns punts de vista d'essència liberal. Tanmateix, la seva causa i la meva són més aviat contraposades. Ho lamento perquè en voldria com ella al meu costat. I és que a la política catalana no abunden els caràcters desacomplexats com el seu. Tampoc no sol ser gens habitual mostrar-se amb la nitidesa amb la que ella ho fa. I menys freqüent encara, oferir un discurs articulat en clau de present, sense la més mínima traça d'estigmatització.
Llàstima que es cregui això d’Espanya. Llàstima també que es cregui conservadora, que massa sovint, d’entre les seves paraules, s’escoli aquell xic de rancior tan desconcertant, tan contradictori. Malaguanyat vigor, Montserrat.

Expedient X

La setmana passada ens assabentàvem que l'incombustible Larry Flint està enllestint una nova pel·lícula X, aquest cop, amb Sarah Palin de protagonista. Tot i tractar-se d'una Palin clònica, la cosa promet. I ja no tant pel contingut del film –perfectament previsible–, sinó pel ciri monumental que es pot muntar als Estats Units si McCain aconsegueix imposar-se a Obama. Facin-se càrrec de l’escàndol, de les seves possibles dimensions. Tota una vicepresidenta passant-se els valors republicans pels baixos! Això sí, evitin deixar-se endur per analogies massa immediates. Lligant vicepresidència, república i pelleringues corren el risc d’acabar imaginant-se Carod voltant pel Pati dels Tarongers amb el carquinyoli enlaire.
Sigui com sigui, sembla clar que ni el fantasma del cataclisme financer, ni totes les hipoteques subprime juntes impediran a Flint fer-se novament d’or amb aquesta transgressora producció. I és que, fins i tot en temps de crisi, la pornografia demostra ser un actiu sòlid. I no només a Nord Amèrica. Arreu, la magnitud de la indústria del porno és proporcional a la hipocresia dels seus consumidors: grandiosa.
En vistes de la rellevància quantitativa del negoci –i perquè no dir-ho: de la seva innegable funció social–, potser vagi sent hora de començar a reconèixer aquells qui, repressions i moralitats a banda, s’hi dediquen d’una forma meritòria. Penso en Conrad Son per exemple. Més enllà de les seves habilitats purament cinematogràques, Son està duent a terme una tasca lloabilíssima en matèria lingüística. Està fent penetrar –si m'ho permeten– la nostra llengua a un àmbit encara verge de catalanitat. Normalitzant-lo en definitiva. Reconeixem-li doncs. Ho dic seriosament, sense la més mínima voluntat de frivolitzar sobre la distinció: si se l'ha enduta el director de Què t'hi jugues Maripili i si, per molt menys, l'ha guanyada Isabel Coixet, per què no atorgar una Creu de Sant Jordi a Conrad Son?

Sobre el centre

Sóc del parer que en un país com Catalunya s'ha de governar des del mig i per al mig. O dit en unes altres paraules, des del centre i per a la mitjania. Ho sostinc, per un costat, pel fet que és en aquest espai on s'aplega el gruix substancial de la ciutadania. En major o menor mesura, a tots ens cal treballar; d'una forma o altra, tots destinem una picossada a pagar els rebuts de la hipoteca o les mesades del lloguer; i sigui a 10 o a 1.000 quilòmetres de casa, a l'estiu tots marxem de vacances. A grans trets doncs, una majoria de catalans compartim les mateixes voluntats i, fins a cert punt, unes inquietuds idèntiques. En segon lloc, i fruit precisament d'aquesta configuració –diguem-ne– nuclear, perquè és just al centre de l'eix social des d’on s'obté una perspectiva més ajustada de la realitat. Lluny del punt d’equilibri, per contra, la fuga i les distàncies s'accentuen, com a la pràctica també succeeix amb l’adversitat si l’acció de govern s’aïlla en un àmbit extrem.
No defenso en cap cas polítiques d’ordre exclusivista. És evident que cal atendre les necessitats dels qui resten a banda i banda d'aquest nucli comú. Sobretot les dels sectors menys afavorits. Només faltaria, per descomptat. Ara bé, considero que la manera més òptima de respondre-hi és justament emfatitzant la centralitat de l'acció política. I en concret, parant una atenció especial a dues tasques fonamentals: la de generar riquesa i la de garantir la igualtat d'oportunitats. Alhora, indissociablement.

Postals de Madrid

Sanchinarro
Fart de fer el paperot em faig trucar un taxi. Em ve de gust deixar-me caure pel centre, donar-hi un tomb, descobrir Madrid tot sol. Demano al xofer que posi rumb a la Puerta del Sol. Pretenc encetar el passeig just damunt del quilòmetre zero, al punt exacte on comença allò que, fins aquest moment, tan sols sé on acaba. A l’M-30, a l’alçada de Sanchinarro, el taxista em proposa de prendre O’Donnell. Assenteixo amb naturalitat, i no puc estar-me d’afegir que, donada l’hora, aquesta és potser la millor opció, que fantàstic, que per mi endavant. L’home engega llavors una sòlida dissertació sobre el tràfic, sobre les mares que deixen els seus tot-terreny en doble fila, torts, mentre aparquen els fills a l’escola, sobre l’agost i sobre les deficiències del transport públic. Jo, entre tant, imagino com deu ser O’Donnell, per on deu caure. És irremeiable aquesta tendència meva de mentir als taxistes.

Callao i rodalies
M’aturo en front del bar Juanita, al carrer Del Postigo de San Martín. Avis dispersos prenen l’aperitiu a la terrassa. Ho interpreto com un senyal inequívoc d’autenticitat. M’assec i desplego El Pais mentre espero que m’atenguin. Al quiosc de Callao on me l’han venut havien exhaurit El Mundo, que, en realitat, era el diari que em venia de gust llegir per allò d’adaptar-se als costums locals. Encara hi quedaven exemplars de l’ABC i de La Razón, però confesso que comprar-los m’ha semblat un exercici d’immersió excessiu. Un cambrer que d’immediat faig nét de la mateixa Juanita m’ofereix un buenos días neutre, gens chelis, que remata amb un caballero molt natural. El trobo envejable aquest tracte. Instintivament, en busco la correspondència catalana. Potser senyor? No. No és ben bé el mateix. Ho deixo estar i em refermo en el propòsit d’incorporar el Vós al meu llenguatge –selectivament és clar. Dues planes més tard, una gerra de Mahou glaçada aterra darrera la portada. En un platet blanc, un grapat d’olives d’un caqui lluent, turgents i carnoses coronen la cervesa. Certificat el mite de la tapa, me’n prenc tres. A l'instant, m’assalta el neguit de si seria descortès no acabar-se-les totes. A la secció de televisió, l’angoixa persisteix. Malgrat sé que una més no evitarà l’eventual mal gest, em sento en l’obligació de menjar-me’n almenys una quarta. En deixo nou. Massa, penso. Llegida la contraportada, pago el compte i l’arrodoneixo amb una bona propina, no fos cas.

Gran Via
Quarts d’una a Gran Via. Cap connexió amb l’homònima barcelonina. L’artèria madrilenya batega amb molta més intensitat, cóncava, tancada gairebé sobre ella mateixa. Em deixo portar pel flux bullent sentit Colón fins topar amb una Casa del Libro. Hi entro. En contrast amb l’atmosfera exterior, l’ambient hipotens de la llibreria és francament reconfortant. Trigo menys d’un minut en escollir la companyia d’en Vila-Matas. M’interessa en Vila-Matas. Força. Més que pel què diu, pel to desafectat i lleuger –mig marcià, segons com– amb que ho diu. A la sortida, un parell de captaires s’han escarxofat a tocar de l’aparador. Demanen colze a colze, quasi siamesos. L’un apagat, cap-cot, tòpic; l’altre, vitalíssim i amb un posat molt casual, regala versos a canvi d’una voluntat. Ben trobat. Endut de nou pel corrent, em pregunto si, en la mateixa línia, hi ha pidolaires amb inquietuds financeres oferint assessorament fiscal a les portes dels bancs.

Alfonso XII
Dino a l’Andújar, un restaurant on els cambrers fan una fila filemònica, marronosa. Al menjador, el fum del tabac es fon amb les emanacions de cap-i-pota que es desprenen dels aparadors refrigerats de la barra. La barreja confereix a l’ambient un caràcter massa –diguem-ne– genuí pel meu gust. M’instal·lo fora. Aprofintant que l’americana i la corbata comencen a col·lapsar-me, improviso un experiment amb finalitats antropològiques. L’objectiu és saber si el tracte gentilíssim que tots els madrilenys em dispensen es deu, en part, a la meva indumentària, avui tan formal. Me les trec. Sorprenentment, el cambrer a qui demano gazpacho andaluz i mero en salsa verde el manté. Quina delícia! I quina celeritat! En un sospitós tres i no res ja tinc l'entrant damunt la taula. Entre cullerada i paràgraf del Dietario voluble alço la vista i veig passar executius amb ondulacions clenxinades, sabates de civella i una clara tendència a la ratlla diplomàtica. Intercalades, també executives. Pampalluguejants, satinades, maquillades al punt just, enlairades pels talons, d'un caminar altiu i terriblement suggerent.

Panoràmica general
Enfilo cap al pont aeri. Els gratacels juguen a fer-se la rateta amb reflexos taronges. Del taxi estant, comtemplo com la ciutat s'estova en aquesta hora de la tarda. M80 al dial. Sona un grup de pop español que no sóc capaç d'identificar. La cançó és senzillota, però té una tonada simpàtica i orgullosa. En certa manera, el tema proclama l'essència mateixa de Madrid, d'aquesta Espanya d'espanyols afables, sanots i desmesurats, que tant disten dels espanyols de casa nostra: tot sovint agres, acomplexats, cretins.

No you can't!

Els opinadors locals exalten d'Obama la capacitat de projectar el seu discurs per damunt de la dictomia tradicional –que si esquerres, que si dretes. Tota una virtud en efecte. Envejable d'altra banda. Parlen del caràcter aglutinador del candidat demòcrata, de l’amplitud de mires que se li intueix, de modernitat, i ho fan amb una certa admiració. Bé, em permeto de qüestionar si moltes d'aquestes veus oferirien les mateixes lloances al polític que, a casa nostra, adoptés una retòrica semblant. Ho dubto. Ben al contrari, estic convençut que l'infeliç rebria tota mena de desqüalificacions, i per tot arreu. Populista segur, demagog tal vegada. Però sobretot l’acusarien de dretà camuflat. Això últim, és clar, el condemnaria.

Com el dijous

Al meu voltant, la dreta desperta una aversió notòria. Tanta que costa topar-se amb algú que públicament se’n defineixi, o que no se n’arrenqui l’etiqueta a les primeres de canvi. Per contra, impera en l’entorn una esquerrofília orgullosa, categòrica. Tothom se’n sent, ni que sigui per instint. Pel què fa a mi, ni carn ni peix. No me’n considero pas de dretes. Me n’interessen determinades actituts –l’orgull, l’empeta– malgrat que en detesti el consevadorisme. I d’esquerres cada cop me’n sento menys. M’hi reconec en l’essència tot i que me n’allunyen les formes i, sobretot, l’igualitarisme mal entès.
En termes comercials, la supremacia de l’esquerra és, a dia d’avui, aclaparadora. Ven sense gairebé proposar-s’ho. Segur que, en això, alguna cosa hi deuen tenir a veure les quatre dècades de calamitat feixista. D’entre les moltes seqüeles que el règim ens llegà, patim encara d’un cert estravisme polític. Percebem l’eix de la centralitat desplaçat a l’esquerra, i naturalment hi tendim. Més com a reacció que per pura convicció, la nostra consciència s’ha lateralitzat. Ha circumscrit la llibertat d’una forma parcial i en cap cas justa. Dutbo que els xinesos o els cubans –per posar exemples alternatius– coincideixin a localitzar-la on nosaltres l’emplacem. Perquè, comptat i debatut, amb independència de la direcció que prengui, la llibertat és tan sols una qüestió d'intensitat. A Catalunya tanmateix, la mesura en aquest assumpte ens acomplexa. Només així s'explica tanta indulgència amb els uns i tanta severitat amb els altres, que li descomptem a l’esquerra les identificacions menys civilitzades i que li neguem a la dreta un favor igual.
Sospito que la diferència fonamental entre els partidaris d’una i altra opció resideix en el fet que cap dels de dreta ho és per impostura, de cara a la galeria.

Pedagogia 2.0

L'espoli fiscal, ja quantificat, a la fi irrefutable; Solbes i la seva vergonyant proposta de finançament; l'Estatut, migrat de per sí, a punt de ser esmicolat pel Constitucional; l'assetjament lingüístic persistent, capitanejat pels necis de sempre, secundat pels mateixos que ara clamen en favor de la tercera hora de castellà; això i un etcètera periòdic que em duu a creure que tot té un límit excepte la nostra ductilitat.
Resulta descoratjador constatar que, a hores d’ara, encara hi ha qui insisteix en oferir lliçons de pedagogia catalanòfila a Espanya. Com si fos possible esmerçar més temps, més recursos, més capital humà. Als espanyols se'ls en refot entendre'ns. Els hi rellisca, i els hi relliscarà mentre des d’aquí seguim acontentant-nos amb la seva morralla. Desenganyem-nos d’un cop, mai no ens comprendran. Fonamentalment, perquè fer-ho implicaria haver de reconèixer l'artificialitat del seu ordre. Així doncs, anem-nos-en oblidant.
En aquesta situació, considero primordial redireccionar els nostres esforços pedagògics. En primer lloc, orientant-los a l’interior, cap a nosaltres mateixos. La depressió social que assola Catalunya fa imprescindible una teràpia d’abast nacional. Un tractament de xoc d’urgència amb una finalitat concreta: reaccionar davant tanta hostilitat, de tanta precarietat. Els catalans hem d’auto-administrar-nos la mesura justa d’informació, d’entusiasme i de valor per tal d’assimilar, d'una vegada per totes, que el nostre futur l’hem de lligar al destí d'Europa i del món, i que, en cap cas, l’hem de subordinar als atzars de Madrid. D’altra banda, és igualment transcendental difondre la nostra realitat cap a l’exterior. Projectar-la arreu, amb qualsevol pretext, per anecdòtic que sigui. Ressò, presència, un espai dins l’imaginari global en definitiva. Un pòsit que sedimenti en la consciència de la comunitat internacional, que ens faci mereixedors del seu beneplàcit si mai decidim fer una passa endavant.

José Antoni Montilla i Lleida

En general, per posicionar-se cal fer una passa endavant, alçar la mà i prendre la paraula. No obstant, també és possible pronunciar-se restant immòbil i matenint la boca closa. En algunes ocasions, fins i tot, certes inaccions poden resultar molt més concloents que qualsevol altra manifestació –diguem-ne– activa. L’absència de representats del PSC i d’Unió en l’acte organitzat per l’Òmnium al TNC exemplifica aquest darrer cas a la perfecció. No assistir-hi fou tota una declaració de principis, que, d’altra banda, poc hauria de sorprendre’ns.
Malgrat que a primer cop d’ull passi desapercebuda, a aquestes dues formacions els uneix una determinada consciència d’Espanya. Però sobretot, els iguala l’ús fraudulent que els seus dirigents fan del terme catalanisme, del sentiment catalanista. Montilla s’ha sumat a la causa d’un temps ençà, Duran se n’ha definit des de sempre. Convé notar, però, que afegir-s’hi o anomenar-se’n no garanteix pas ser-ne. Al meu entendre, –i donats tots i cadascun dels greujes que així ho legitimen–, ser catalanista suposa situar Catalunya, els catalans i la catalanitat en el nucli essencial del pensament polític. En conseqüència, la raó fonamental, el sentit últim del catalanisme, és l’assoliment de la plentiud col·lectiva. I, ara per ara, ni socialistes ni democristians semblen combregar amb aquest extrem. Tot i les òbvies discrepàncies ideològiques, el seus objectius s’emmarquen dins d’un àmbit indefugiblement espanyol.
Entre tant, la impostura d’aquests partits ha calat amb tal versemblança que ha permès de justificar un ordre alterat de les aliances. Pactes estrambòtics, lligams aigualits. Llasts dels que Convergència i Esquerra han de començar a desprendre’s amb urgència.
Resseguim un camí que es dreça i es fa pedregós. Deslliurats de càrregues, sens dubte avançarem millor.

Hemorràgia identitària

L'Antoni Bassas plega. I al marge de ser una pèssima notícia en termes radiofònics, aquest comiat és la prova definitva del saqueig moral i professional que la CCMA ha sofert a mans dels successius governs tripartits.
El sòrdid diputat Farran hi polemitzava fa un temps, i finalment els seus se n’han sortit. L’aparell socialista ha anat escrostonant TV3 i Catalunya Ràdio amb avidesa, arrencant per aquí i per allà tot allò que, al seu entendendre, tenia un aspecte massa nacionalista. Desfer-se de la crosta no els ha costat pas gaire. Tan sols els ha calgut d’adminsitrar el ressentiment. Això, i comptar amb l’habitual connivència d’Esquerra, que un cop més –a canvi de vés a saber què o qui– ha tornat a evidenciar quina és la seva veritable essència. Entre tant, a partir d’aquest instant, i sense el quall que protegia la ràdio i la televisió pública, l’hemorràgia identitària sembla inevitable.
És ben probable que ara, des de posicions afins al PSC, es parli d’higienització, i que s’apel·li al prostituït argument de la pluralitat per tal de justificar la voluntat de prescindir d’en Bassas. Martingales. A ningú no escapa que els mitjans de comunicació són instruments polítics i que, com a tals, les decisions que els afecten mai no són neutres ni desinteressades. Darrera de cada nomenament, de cada variació en la graella hi ha –en menor o major mesura– un òbvia intenció política. I en aquest sentit, les intencions socialistes són inequívoques.
Objectius a banda, és inqüestionable que, d’ençà de la signatura del Pacte del Tinell, les emissores del país han sofert una calamitosa degradació. Una pèrdua de qualitat a tots nivells que –gens casualment– ha coincidit amb una progressiva descatalanització dels continguts. O el que és el mateix, una creixent espanyolització dels missatges, de les formes i dels personatges. Sí, certament, en aquest cas pot assimilar-se l’empobriment a l’espanyolitat. Malgrat l’afirmació és agoserada, validar-la resulta prou fàcil: només cal jaure al sofà i sintonitzar les freqüències veïnes.
A tot això, el panorama és desolador, cada cop més llòbrec. Ha arribat l’hora d’actuar.

Metges sense maneres

Existeix un tipus de professional sanitari que exerceix com ho solen fer els caixers de les benzineres: sense esma, amb una aspror robòtica desagradabilíssima. Una actitud fins a cert punt tolerable si del què es tracta és que t’omplin el dipòsit, però del tot inacceptable quan hom s’hi juga la salut. Fa ben poc, he hagut d’heure-me-les amb una doctora així, –sortidor 3, 40 Euros de Súper 95–, agra i petulant fins a ratllar la incompetència. Desafortunadament, l’experiència de topar-se fustots vestits amb bata blanca sol ser habitual. No goso assegurar que cada cop n’hi hagi més. Però constato que mentre els límits del coneixement mèdic s’han eixamplat fins a extrems insospitats, les relacions entre metge i pacient no han progressat en la mateixa mesura. Penso que fóra un greu error relativitzar aquest desequilibri, reduir l'assumpte a una mera qüestió de formes, a un caprici propi dels més exigents, ja que sense una mínima actitud empàtica, sense una espurna de psicologia, sense la capacitat de modular el discurs, la pràctica mèdica perd gran part del seu sentit.
Aprofitant que estem en periode d’accés a la universistat, em permeto d’adreçar un missatge als aspirants a Doctor House: si us interessa més el seu expedient que allò que pugui dir-vos el malalt, aleshores alguna cosa grinyola. Si creieu que el vostre deure és executar el protocol establert amb independència de qui ateneu –del cas concret a què us enfronteu– llavors feu-vos funcionaris de l'Agència Tributària i cediu la vostra plaça a algú que, de debò, s'estimi la professió. Perquè, en definitiva, molt abans que les síndromes, les dolències, o de qualsevol patologia hi ha l'ésser humà que les pateix; hi ha totes les seves temences, les angoixes i els seus neguits. Repenseu-vos-ho, doncs. Convé que us plantegeu si darrera de la vostra tria hi ha una veritable voluntat de servei, si us mou una clara vocació humanista. Si no és el cas, deixeu-me aconsellar-vos d’apuntar cap a d’altres objectius laborals. Creieu-me, tots hi sortirem guanyant.

Eskerrik asko Lehendakari

Professo una admiració especial per Juan José Ibarretxe. En part, perquè la seva figura encarna tot allò que, en l'actualitat, manca als nostres dirigents. Densitat de fons i pulcritud en les formes; seny i rauxa en la mesura justa; un model de nació i la capacitat estratègica d’articular-lo; aptitud i rigor; l'honestetat com a premisa fonamental i fins l'extrem del sacrifici com a prova inequívoca del compromís amb uns valors, amb una nació.
Amb el projecte de consulta popular, el Lehendakari planteja un escac a tots aquells qui s'entesten a perpetuar el conflicte basc. Una jugada mestra que, a mig termini, pot derivar en un mat definitiu, en el final d'una partida macabra que, ara per ara, enfronta dos bàndols clars: a una costat del tauler, aquells qui defensen el pur exercici de la llibertat. A l'altre, terroristes i gran part de l'establishment espanyol, colze a colze en una simbiosi maquiavèl·lica que es nodreix d'intolerància i d'aversió mútua.
Però la transcendència del pla Ibarretxe supera l’àmbit concret d’Euskal Herria. A la pràctica, la via que traça la convocatòria d’un plebisicit d’aquesta magnitud topa de ple amb els pilars de l’ordre constitucional vigent. L’aluminosi democràtica dels fonaments de l’estat i la presumible intensitat de l’impacte faran, sens dubte, trontollar l’enteresa d’Espanya fins al punt d’haver de reformular de bell nou les relacions entre les mal anomenades comunitats històriques i Madrid. L’oportunitat és magnífica, aprofitem-la doncs.

Prou de cafè

D'aquí no res se'ls veurà el llautó i aleshores caldrà exigir explicacions a qui pertoqui. En breu deixaran de prendre'ns el pèl i llavors tots plegats haurem d'aturar-nos i meditar per quins set sous hem permès que ens aixequin la camisa d'una forma tan barroera. Ben aviat escolliran i, havent-se de decantar per millorar el nostre model de finançament o assegurar l'estabilitat del seus, optaran per Espanya. Entre el benestar d'aquells qui els han dut on són o el possible enuig dels companys extremenys, malauradament, no vacil·laran.
Tant de bo l'erri. Tant de bo el PSC entengui que no deu res a Zapatero, i que –en tot cas– és el mateix ZP qui es deu a la seva paraula i als acords emanats del Parlament de Catalunya. Desitjaria espifiar-la, de debò. Poques coses m'il·lusionarien més que haver-me d'empassar aquestes ratlles. Tanmateix, ho dubto. De fet, ja vaig fent-me a la idea que, enlloc d'això que escric, properament m'hauré d'endur gola avall una nova dosi de cafè autonomitzat.

Flap!

Em desconcerta l'escabrós costum de decapitar els personatges que despunten. A casa nostra, sense anar més lluny, fer de botxí és una de les ocupacions favorites de la ciutadania. A la que algú excel·leix, flap! Guillotina. Qualsevol pretext fal·laç, infundat o irrellevant ens val per a iniciar un procés d'execució: tal és un petulant; tal altre un setciències; aquest un interessat; ui, i aquell d'allà un venut de tres parells de nassos. Fruïm d'allò més amb l'escabetxina pública. I és clar, així ens va. La sequera que ens asseca els pantans ja fa temps que afecta la collita de referents. Tenint present com n'anem d'escassos, fóra desitjable tenir-ne cura enlloc d'escapçar-los a les primeres de canvi. Erm de lideratges autèntics el nostre país corre el perill d'una desertització cultural, política i econòmica funesta.
Ara que Laporta i Guardiola esperen torn al patíbul, em qüestiono de nou les causes d'aquest magnicidi intel·lectual tant pervers i alhora tant nostre. I malgrat no puc assegurar-ho, intueixo que l'assumpte deu tenir a veure amb l'orgull i l'enveja. Com a societat compartim només allò que entenem. Allò que se'ns escapa –en especial si s'eleva un xic massa– sol suscitar-nos un rebuig primari. Una mena d'aversió simiesca contra tot i contra tothom qui ens sobrepassa. Una hostilitat que, en el pitjor dels casos, tan sols saciem amb ajusticiaments públics. Flap! Som així de sàdics tots plegats. Fem rodolar els caps més talentosos perquè la mediocritat ens reconforta. Enmirallant-nos en la suficiència deixem al descobert les misèries col·lectives –cert– però assumim de bon grat l'escarni si això oculta les nostres mancances personals.

La utilitat d'un panorama polartizat

De la quantitat de reflexions que s'han vessat arran de les darreres eleccions espanyoles, n'hi ha de recorrents que em semblen del tot incertes. La principal: de forma gairebé unànime, els analistes coincideixen en què enguany la polarització ha estat ferotge, inusual. No hi acabo d'estar d'acord. ¿Que no ho solen ser de polaritzats els comicis a Espanya? Que no ho foren els anteriors amb l'11-M de per mig? I els de 1996 amb Felipe i Aznar de protagonistes? Caldria retrocedir molt enrera, fins a la transició, per a topar amb unes generals veritablement obertes.
El meu dissentiment, però, va un xic més enllà: a resultes d'aquesta suposada dicotomia –socialistes o populars, caixa o faixa– la majoria d'anàlisis conclouen que el vot útil ha condicionat, en gran mesura, el resultats de la resta de partits. Personalment, no crec que hi hagi indicis prou sòlids per afirmar-ho. Amb quina finalitat s’ha accentuat? La d'aturar un PP amb unes minces opcions de victòria des de bon començament? Més aviat, em fa la sensació que amb l’excusa de la utilitat uns quants han pretès de justificar les seves devallades, i de retruc les seves responsabilitats. Fixem-nos en Esquerra: algú s'empassa allò que un gruix considerable dels seus vots s'ha trasvassat al PSOE? Independentistes recolzant Chacón? Vaja, potser sí que n'hi ha algun de tan voluble; però jo atribuïria la patacada, sens dubte, a l'abstenció, al fet que una part important dels seus electors ha castigat la pèssima trajectòria dels últims temps. Les xifres són inapelables. El progressiu decreixement evidencia que l'estratègia traçada pels dirigents republicans els ha passat factura. Volien créixer, tocar mamella, tallar el bacallà i, en efecte, ho han aconseguit; a costa, això sí, de desnonar un percentatge altíssim del seus, d’incórrer en la més incoherent de les actituds, de servir a un projecte espanyolista que, per més inri, els ha acabat fagocitant. Veurem com combaten aquesta autoimmunitat, si són –és clar– capaços de diagnosticar-se-la. Tinc els meus dubtes. Amb el capital humà del que disposen es pot gestionar un casal okupa, un esbart dansaire, potser un institut, fins i tot un ajuntament però en cap cas un país. Encara no. L'adolescència perpètua els ho impedeix.