dimecres, 21 de novembre de 2007

La casa és prou gran. Me n'hi vaig.

Sol dir Cruyff que tota una afició pot adonar-se que el seu equip no rutlla; que, tot i això, només uns quants centenars d'aficionats són prou hàbils per detectar les causes que propicien el mal joc; i que tan sols una desena són capaços de trobar les solucions per millorar-lo.
L'aforisme cruyffià il·lustra amb exactitud el que succeeix en d'altres àmbits. En matèria política, per exemple, la reflexió resulta ben exportable. Ciutadans anònims, opinadors professionals, intel·lectuals o polítics, tant se val; una immensa majoria acostumen a no traspassar els límits de l'evidència.
Per contra, la proposta que Artur Mas va presentar dimarts va superar-los amb escreix. El model de refundació del catalanisme pot seduir més o menys, pot semblar més o menys adequat, però és inqüestionable que aconsegueix d'emetre un diagnòstic precís de l'estat del país, i que –per damunt de tot– ofereix vies versemblants per projectar-lo endavant, qualitativament molt més lluny. També és indubtable que darrera de l’anomenada Casa Gran s'hi amaga una clara voluntat electoralista. Tanmateix, aquest argument –obvi d'altra banda– resulta massa feble per deslegitimar l’opció convergent. En bona mesura, perquè totes les propostes polítiques la contenen aquesta finalitat, i alhora perquè, ara per ara, el de Mas és l’únic full de ruta que s’aventura a traçar les coordenades cap a un futur millor.