dimarts, 26 de febrer de 2008

El no-debat

Anomenar debat al primer cara a cara entre Zapatero i Rajoy és menystenir la intel·ligència de l'electorat. Ignoro què ens depararà el segon enfrontament, però dubto que el proper assalt pugui sobrepassar les cotes de mediocritat a les que ha arribat la política espanyola amb aquesta pantomima.
El contrast d'idees és el fonament de qualsevol debat. I ahir, per damunt d'aquella desmesurada taula no en va circular pràcticament cap, d'idea. Amb uns argumentaris tan estèrils com l'ambient del plató, el diàleg va esdevenir un mer intercanvi de retrets malintencionats i de xifres de càlcul sospitós que cada presidenciable va manegar a la seva conveniència. Don Mariano i ZP van limitar-se a llegir la cartilla a l'oponent, a retreure's tot allò pel què l'opinió pública ja els ha jutjat en anteriors comicis i –per més paradoxal que sembli– a obviar qualsevol plantejament de futur, com si els electors haguessin d'escollir President del Govern en funció dels mèrits o la reputació dels candidats enlloc de pel què representen o del què proposen.
Un cop més, els dos partits majoritaris espanyols van evidenciar la seva incapacitat per articular un model d'estat prou competent. PSOE i PP avancen a les palpentes, amb la vista clavada enrera, just en un temps en què, si d'alguna cosa convé disposar, és de determinació i de clarividència.
Precarietat argumental doncs, però també mediàtica. La producció de La Academia de la Televisión va ser gairebé més galdosa que el paper dels líders polítics. D'una entitat amb aquests objectius, hom n'espera uns mínims de professionalitat i, sobretot, que la seva teòrica imparcialitat tingui com a beneficiària exclusiva l'audiència, els votants; al capdevall, els autènctics protagonistes del pròxim 9 de març.