dimarts, 23 d’octubre de 2007

Retrat en negre i groc

Des de fa més d'un any, cada dia prenc un taxi. Temps i vehicles suficients per a fer-se una idea prou concisa del mitjà i, a l'hora, per a constatar que –a segons quines hores– els cotxes són instruments més útils per a la reflexió antropològica que no pas mètodes per a travessar la Diagonal.
En aquest sentit, no calen massa embussos ni massa mestratges en sociologia per topar amb una conclusió del tot esperançadora: contràriament als corrents de pensament més extesos, tinc motius prou irrefutables per proclamar que la societat, almenys a casa nostra, evoluciona en positiu. Així de senzill, així de magnífic. Només cal comparar les noves generacions de taxistes amb les seves predecessores. Els nivells d'educació, de cultura, i de perícia al volant són marcadament més adequats en els joves que no pas en els més veterans. Menció a part, mereix el capitol idiomàtic. Anglès a banda, tan sols cal comparar les actituds dels uns i dels altres respecte al català.
Ara bé, el factor més decisiu a l'hora de validar la reflexió inicial és, sens dubte, l'higiènic. Aquí, la distància entre les dues generacions es fa abismal. Donant per sentat que –en pro de la seguretat dels usuaris– a partir d'una determinada edat, xofers i vehicles han de sotmetre's revisions en una major freqüència, la legislació per la que es regeix aquest col·lectiu no hauria de dubtar ni un instant a l'hora d'incluore dins dels seu articulat l'obligatorietat de superar controls d'higiene i neteja periòdics. I és que, en efecte, pels nostres carrers circulen taxis d'una salubritat dubtosíssima. Autèntics vestigis de medievalitat sobre rodes.
El progrés és salut, i sota aquesta màxima, no fóra gens mala idea aprofitar una propera manifestació de taxisistes, per contramanifestar-se brandant desodorants per comptes de pancartes, o aspiradors enlloc de megàfons.