dijous, 1 de novembre de 2007

Economia d'estar per casa

No en sé ni un borrall d'economia. Ni de la macro ni de la micro. Admeto, fins i tot, que tinc un pèl difusos conceptes –a priori foça trivials– com tipus d'interès, repunt de la inflació o Fons Monetari Internacional. Tanmateix, allò que pretenc exposar té més a veure amb el sentit comú que no pas amb els afers del Bundesbank, i és per això que em permeto d'afirmar (conscient d'anar contracorrent) que el valor dels pisos a casa nostra no és tant abusiu sembla. Al meu entendre, el veritable abús, allò realment injustificable, la mare dels ous, són els salaris. Apel·lant a la lògica resulta obvi concloure que en un mercat comú com del que paricipem –cada cop més interrelacionat, més cohesionat– el valor dels béns tendeixi a homogenitzar-se. A la pràctica, això ja succeeix. I un àpat en un restaurant de Roma costa, si fa o no fa, el mateix que un a Brussel·les; les sabates a Múnic, més o menys com les d'Àmsterdam; un CD a l'Fnac de Bastilla, com un al de Plaça Catalunya. Així doncs, per què no hauria de donar-se una cosa similar amb la vivenda? El problema de fons és que els italians, els belgues, els alemanys i els francesos cobren molt més que nosaltres tot i compartir uns costos de vida similars. En conseqüència, els pisos no són l'únic bé desorbitat. De fet, ho està tot d'inflat. Qualsevol cosa té un valor exagerat si comparem el percentatge de salari que hem de destinar a adquirir-la i el que han de dedicar els nostres veïns europeus. Així doncs, si aquesta teoria d'estar per casa fos certa, tots aquells que surten al carrer per reclarmar una vivenda digna, haurien d'ampliar el repertori de lemes amb urgència. En proposo uns quants: Per un plat de magret d'ànec digne!, Per unes bambes dignes!, Per un DVD digne!. O, posats, potser millor resumir-ho en un definitiu Per uns salaris dignes!