dimecres, 21 de maig de 2008

Flap!

Em desconcerta l'escabrós costum de decapitar els personatges que despunten. A casa nostra, sense anar més lluny, fer de botxí és una de les ocupacions favorites de la ciutadania. A la que algú excel·leix, flap! Guillotina. Qualsevol pretext fal·laç, infundat o irrellevant ens val per a iniciar un procés d'execució: tal és un petulant; tal altre un setciències; aquest un interessat; ui, i aquell d'allà un venut de tres parells de nassos. Fruïm d'allò més amb l'escabetxina pública. I és clar, així ens va. La sequera que ens asseca els pantans ja fa temps que afecta la collita de referents. Tenint present com n'anem d'escassos, fóra desitjable tenir-ne cura enlloc d'escapçar-los a les primeres de canvi. Erm de lideratges autèntics el nostre país corre el perill d'una desertització cultural, política i econòmica funesta.
Ara que Laporta i Guardiola esperen torn al patíbul, em qüestiono de nou les causes d'aquest magnicidi intel·lectual tant pervers i alhora tant nostre. I malgrat no puc assegurar-ho, intueixo que l'assumpte deu tenir a veure amb l'orgull i l'enveja. Com a societat compartim només allò que entenem. Allò que se'ns escapa –en especial si s'eleva un xic massa– sol suscitar-nos un rebuig primari. Una mena d'aversió simiesca contra tot i contra tothom qui ens sobrepassa. Una hostilitat que, en el pitjor dels casos, tan sols saciem amb ajusticiaments públics. Flap! Som així de sàdics tots plegats. Fem rodolar els caps més talentosos perquè la mediocritat ens reconforta. Enmirallant-nos en la suficiència deixem al descobert les misèries col·lectives –cert– però assumim de bon grat l'escarni si això oculta les nostres mancances personals
.