dilluns, 30 de juny de 2008

Hemorràgia identitària

L'Antoni Bassas plega. I al marge de ser una pèssima notícia en termes radiofònics, aquest comiat és la prova definitva del saqueig moral i professional que la CCMA ha sofert a mans dels successius governs tripartits.
El sòrdid diputat Farran hi polemitzava fa un temps, i finalment els seus se n’han sortit. L’aparell socialista ha anat escrostonant TV3 i Catalunya Ràdio amb avidesa, arrencant per aquí i per allà tot allò que, al seu entendendre, tenia un aspecte massa nacionalista. Desfer-se de la crosta no els ha costat pas gaire. Tan sols els ha calgut d’adminsitrar el ressentiment. Això, i comptar amb l’habitual connivència d’Esquerra, que un cop més –a canvi de vés a saber què o qui– ha tornat a evidenciar quina és la seva veritable essència. Entre tant, a partir d’aquest instant, i sense el quall que protegia la ràdio i la televisió pública, l’hemorràgia identitària sembla inevitable.
És ben probable que ara, des de posicions afins al PSC, es parli d’higienització, i que s’apel·li al prostituït argument de la pluralitat per tal de justificar la voluntat de prescindir d’en Bassas. Martingales. A ningú no escapa que els mitjans de comunicació són instruments polítics i que, com a tals, les decisions que els afecten mai no són neutres ni desinteressades. Darrera de cada nomenament, de cada variació en la graella hi ha –en menor o major mesura– un òbvia intenció política. I en aquest sentit, les intencions socialistes són inequívoques.
Objectius a banda, és inqüestionable que, d’ençà de la signatura del Pacte del Tinell, les emissores del país han sofert una calamitosa degradació. Una pèrdua de qualitat a tots nivells que –gens casualment– ha coincidit amb una progressiva descatalanització dels continguts. O el que és el mateix, una creixent espanyolització dels missatges, de les formes i dels personatges. Sí, certament, en aquest cas pot assimilar-se l’empobriment a l’espanyolitat. Malgrat l’afirmació és agoserada, validar-la resulta prou fàcil: només cal jaure al sofà i sintonitzar les freqüències veïnes.

A tot això, el panorama és desolador, cada cop més llòbrec. Ha arribat l’hora d’actuar.

2 comentaris:

Noctas ha dit...

Quan varen governar els nacionalistes varen fer la televisió que varen volguer i la van controlar al seu gust. Ara que governen els sociates fan la tele i radio que ells volen. Es així de sencill i això passa perquè la tele pública està controlada pel poder executiu. Falta molt per tenir una bbc...saludus..

contacte ha dit...

Benvolgut Noctas,
Tens tota la raó. Cada govern es fa els mitjans que controla a la seva mida. És natural.
Ara bé, l'única cosa que pretenc apuntar és que, en aquest país, la televisió i la ràdio públiques s'estan empobrint perillosament. I ja no només en matèria identitària (ja sabem de quin peu calcen els socialistes en aquest tema), també en termes qualitatius. Del dèfit de catalanitat, n'acuso ERC. Sobre el paper, són ells qui haurien de garantir-ne l'empremta. D'altra banda, pel què fa al nivell des continguts, sobta que una majoria d'esquerres -en teoria progressista, per tant-, pretesament vinculada a un cert model cultural, faci un aposta tan magra.
Gràcies pel teu comentari.