L'home ideal

Sebastián Javier alertava ahir sobre un possible interès blaugrana per Ernesto Valverde. La crisi de confiança a l'entorn de la figura de Rijkaard i, sobretot, el fet que Cruyff parli marevalles del míster perico han fet sonar el Txingurri com a possible relleu a la banqueta culer. El cas és que, salvant les distàncies, aquests dos entrenadors comparteixen un perfil similar: joventut, equilibri, loquacitat, honestedat. Ara bé, hi ha una diferència capdal entre l'un i l'altre: Rijkaard ha estat un dels millors futbolistes dels darrers temps i Valverde un dels més discretets que han vestit la samarreta del Barça. Al meu entendre, la falta de pedigrí del tècnic basc l'impossibilita per liderar un projecte de garanties al Camp Nou. Si –tot i el seu historial– retreiem a l'holandès certa laxitud i manca de caràcter a l'hora de gestionar personalitats de la proponderància de Ronaldinho, Eto'o o Deco, aleshores, quina autoritat se suposa que por avalar a Valverde dins del vestidor?
Quan el passat futbolístic no l'acredita, un entrenador d'èlit necessita excel·lir en d'altres facetes. Mourinho, il·lustra aquest cas a la perfecció. Amb un passat professional gairebé nul, l'ex del Chelsea ha aconseguit triomfar gràcies a una sorprenent capacitat d'influència psicològica, una personalitat aclaparadora i una destacable aptitud per l'anàlisis dels fenòmens del joc. Malgrat el valor del seu palmarès i la solvència que sembla assegurar, el portuguès no m'encaixa dins dels esquemes mentals del seguidor del Barça. Robson i Van Gaal –l'un per concepció futbolística i l'altre per tarannà– ja van estavellar-se contra la voluntat de la majoria d'aficionats. I Mou, de fet, ve a ser una mena de fusió de tots dos. Una combinació tal vegada massa explosiva, o –en tot cas– massa contraposada al perfil que sembla adequar-se millor a l'essència del club. Si el que cal és doncs un nou Rijkaard, el personatge és Van Basten. Tot i ser un meló per obrir (com també ho era l'actual), l'entrenador orange compleix tots els requisits i, a més, suma al seu haver un plus de duresa que, ara per ara, resulta imprescindible.
Amb tot, el meu candidat és Wenger. Per un banda, l'alsacià aboga per un estil ofensiu, obert, de toc, que potencia amb la incorporació d'uns trets dinàmics que a l'infructuós futbol de saló del Barça li manquen. Verticalitat i una extrema mobilitat dels homes de primera i segona línia (a l'estil Pellegrini, o fins i tot Cruyff) són l'antídot precís per superar l'encarcarament tàctic i l'abús d'individualitat que col·lapsen el joc blaugrana. En segon lloc, el tècnic gunner ha demostrat ser un home ideal per dirigir projectes a llarg ternini, per crear i reinventar cicles guanyadors amb independència de jugadors i de directius. Si a tot això li afegim una mà extraordinària per la projecció de joves talents, un bon ull pels fitxatges i –amb tota probabilitat– fam de títols, la conclusió sembla clara: l'home és Arsene Wenger.