La utilitat d'un panorama polartizat

De la quantitat de reflexions que s'han vessat arran de les darreres eleccions espanyoles, n'hi ha de recorrents que em semblen del tot incertes. La principal: de forma gairebé unànime, els analistes coincideixen en què enguany la polarització ha estat ferotge, inusual. No hi acabo d'estar d'acord. ¿Que no ho solen ser de polaritzats els comicis a Espanya? Que no ho foren els anteriors amb l'11-M de per mig? I els de 1996 amb Felipe i Aznar de protagonistes? Caldria retrocedir molt enrera, fins a la transició, per a topar amb unes generals veritablement obertes.
El meu dissentiment, però, va un xic més enllà: a resultes d'aquesta suposada dicotomia –socialistes o populars, caixa o faixa– la majoria d'anàlisis conclouen que el vot útil ha condicionat, en gran mesura, el resultats de la resta de partits. Personalment, no crec que hi hagi indicis prou sòlids per afirmar-ho. Amb quina finalitat s’ha accentuat? La d'aturar un PP amb unes minces opcions de victòria des de bon començament? Més aviat, em fa la sensació que amb l’excusa de la utilitat uns quants han pretès de justificar les seves devallades, i de retruc les seves responsabilitats. Fixem-nos en Esquerra: algú s'empassa allò que un gruix considerable dels seus vots s'ha trasvassat al PSOE? Independentistes recolzant Chacón? Vaja, potser sí que n'hi ha algun de tan voluble; però jo atribuïria la patacada, sens dubte, a l'abstenció, al fet que una part important dels seus electors ha castigat la pèssima trajectòria dels últims temps. Les xifres són inapelables. El progressiu decreixement evidencia que l'estratègia traçada pels dirigents republicans els ha passat factura. Volien créixer, tocar mamella, tallar el bacallà i, en efecte, ho han aconseguit; a costa, això sí, de desnonar un percentatge altíssim del seus, d’incórrer en la més incoherent de les actituds, de servir a un projecte espanyolista que, per més inri, els ha acabat fagocitant. Veurem com combaten aquesta autoimmunitat, si són –és clar– capaços de diagnosticar-se-la. Tinc els meus dubtes. Amb el capital humà del que disposen es pot gestionar un casal okupa, un esbart dansaire, potser un institut, fins i tot un ajuntament però en cap cas un país. Encara no. L'adolescència perpètua els ho impedeix.