dijous, 18 de setembre de 2008

Postals de Madrid

Sanchinarro
Fart de fer el paperot em faig trucar un taxi. Em ve de gust deixar-me caure pel centre, donar-hi un tomb, descobrir Madrid tot sol. Demano al xofer que posi rumb a la Puerta del Sol. Pretenc encetar el passeig just damunt del quilòmetre zero, al punt exacte on comença allò que, fins aquest moment, tan sols sé on acaba. A l’M-30, a l’alçada de Sanchinarro, el taxista em proposa de prendre O’Donnell. Assenteixo amb naturalitat, i no puc estar-me d’afegir que, donada l’hora, aquesta és potser la millor opció, que fantàstic, que per mi endavant. L’home engega llavors una sòlida dissertació sobre el tràfic, sobre les mares que deixen els seus tot-terreny en doble fila, torts, mentre aparquen els fills a l’escola, sobre l’agost i sobre les deficiències del transport públic. Jo, entre tant, imagino com deu ser O’Donnell, per on deu caure. És irremeiable aquesta tendència meva de mentir als taxistes.

Callao i rodalies
M’aturo en front del bar Juanita, al carrer Del Postigo de San Martín. Avis dispersos prenen l’aperitiu a la terrassa. Ho interpreto com un senyal inequívoc d’autenticitat. M’assec i desplego El Pais mentre espero que m’atenguin. Al quiosc de Callao on me l’han venut havien exhaurit El Mundo, que, en realitat, era el diari que em venia de gust llegir per allò d’adaptar-se als costums locals. Encara hi quedaven exemplars de l’ABC i de La Razón, però confesso que comprar-los m’ha semblat un exercici d’immersió excessiu. Un cambrer que d’immediat faig nét de la mateixa Juanita m’ofereix un buenos días neutre, gens chelis, que remata amb un caballero molt natural. El trobo envejable aquest tracte. Instintivament, en busco la correspondència catalana. Potser senyor? No. No és ben bé el mateix. Ho deixo estar i em refermo en el propòsit d’incorporar el Vós al meu llenguatge –selectivament és clar. Dues planes més tard, una gerra de Mahou glaçada aterra darrera la portada. En un platet blanc, un grapat d’olives d’un caqui lluent, turgents i carnoses coronen la cervesa. Certificat el mite de la tapa, me’n prenc tres. A l'instant, m’assalta el neguit de si seria descortès no acabar-se-les totes. A la secció de televisió, l’angoixa persisteix. Malgrat sé que una més no evitarà l’eventual mal gest, em sento en l’obligació de menjar-me’n almenys una quarta. En deixo nou. Massa, penso. Llegida la contraportada, pago el compte i l’arrodoneixo amb una bona propina, no fos cas.

Gran Via
Quarts d’una a Gran Via. Cap connexió amb l’homònima barcelonina. L’artèria madrilenya batega amb molta més intensitat, cóncava, tancada gairebé sobre ella mateixa. Em deixo portar pel flux bullent sentit Colón fins topar amb una Casa del Libro. Hi entro. En contrast amb l’atmosfera exterior, l’ambient hipotens de la llibreria és francament reconfortant. Trigo menys d’un minut en escollir la companyia d’en Vila-Matas. M’interessa en Vila-Matas. Força. Més que pel què diu, pel to desafectat i lleuger –mig marcià, segons com– amb que ho diu. A la sortida, un parell de captaires s’han escarxofat a tocar de l’aparador. Demanen colze a colze, quasi siamesos. L’un apagat, cap-cot, tòpic; l’altre, vitalíssim i amb un posat molt casual, regala versos a canvi d’una voluntat. Ben trobat. Endut de nou pel corrent, em pregunto si, en la mateixa línia, hi ha pidolaires amb inquietuds financeres oferint assessorament fiscal a les portes dels bancs.

Alfonso XII
Dino a l’Andújar, un restaurant on els cambrers fan una fila filemònica, marronosa. Al menjador, el fum del tabac es fon amb les emanacions de cap-i-pota que es desprenen dels aparadors refrigerats de la barra. La barreja confereix a l’ambient un caràcter massa –diguem-ne– genuí pel meu gust. M’instal·lo fora. Aprofintant que l’americana i la corbata comencen a col·lapsar-me, improviso un experiment amb finalitats antropològiques. L’objectiu és saber si el tracte gentilíssim que tots els madrilenys em dispensen es deu, en part, a la meva indumentària, avui tan formal. Me les trec. Sorprenentment, el cambrer a qui demano gazpacho andaluz i mero en salsa verde el manté. Quina delícia! I quina celeritat! En un sospitós tres i no res ja tinc l'entrant damunt la taula. Entre cullerada i paràgraf del Dietario voluble alço la vista i veig passar executius amb ondulacions clenxinades, sabates de civella i una clara tendència a la ratlla diplomàtica. Intercalades, també executives. Pampalluguejants, satinades, maquillades al punt just, enlairades pels talons, d'un caminar altiu i terriblement suggerent.

Panoràmica general
Enfilo cap al pont aeri. Els gratacels juguen a fer-se la rateta amb reflexos taronges. Del taxi estant, comtemplo com la ciutat s'estova en aquesta hora de la tarda. M80 al dial. Sona un grup de pop español que no sóc capaç d'identificar. La cançó és senzillota, però té una tonada simpàtica i orgullosa. En certa manera, el tema proclama l'essència mateixa de Madrid, d'aquesta Espanya d'espanyols afables, sanots i desmesurats, que tant disten dels espanyols de casa nostra: tot sovint agres, acomplexats, cretins.

1 comentari:

Efrem ha dit...

Només hi he estat de pas, a Madrid. Però en tinc força ganes, mentiria si no digués que en bona part per comparar-la amb Barcelona. M'ha fet somriure com et penses les coses, els anàlisis en les situacions cuotidianes, així estàs sempre en zona de risc agadubtós! Hehehe, a mi em passa sovint.

Salutacions!