Com el dijous

Al meu voltant, la dreta desperta una aversió notòria. Tanta que costa topar-se amb algú que públicament se’n defineixi, o que no se n’arrenqui l’etiqueta a les primeres de canvi. Per contra, impera en l’entorn una esquerrofília orgullosa, categòrica. Tothom se’n sent, ni que sigui per instint. Pel què fa a mi, ni carn ni peix. No me’n considero pas de dretes. Me n’interessen determinades actituts –l’orgull, l’empeta– malgrat que en detesti el consevadorisme. I d’esquerres cada cop me’n sento menys. M’hi reconec en l’essència tot i que me n’allunyen les formes i, sobretot, l’igualitarisme mal entès.
En termes comercials, la supremacia de l’esquerra és, a dia d’avui, aclaparadora. Ven sense gairebé proposar-s’ho. Segur que, en això, alguna cosa hi deuen tenir a veure les quatre dècades de calamitat feixista. D’entre les moltes seqüeles que el règim ens llegà, patim encara d’un cert estravisme polític. Percebem l’eix de la centralitat desplaçat a l’esquerra, i naturalment hi tendim. Més com a reacció que per pura convicció, la nostra consciència s’ha lateralitzat. Ha circumscrit la llibertat d’una forma parcial i en cap cas justa. Dutbo que els xinesos o els cubans –per posar exemples alternatius– coincideixin a localitzar-la on nosaltres l’emplacem. Perquè, comptat i debatut, amb independència de la direcció que prengui, la llibertat és tan sols una qüestió d'intensitat. A Catalunya tanmateix, la mesura en aquest assumpte ens acomplexa. Només així s'explica tanta indulgència amb els uns i tanta severitat amb els altres, que li descomptem a l’esquerra les identificacions menys civilitzades i que li neguem a la dreta un favor igual.
Sospito que la diferència fonamental entre els partidaris d’una i altra opció resideix en el fet que cap dels de dreta ho és per impostura, de cara a la galeria.