L'últim alè

Alliberat de les radiacions centralitzants de l'aparell socialista, Pasqual Maragall ha redreçat el rumb erràtic dels últims temps. Fa tot l'efecte que el recés institucional al que s'ha vist abocat li ha permès, si més no, de restaurar els fonaments de la pròpia convicció. En contrast amb la deriva ideològica que va significar el seu mandat, les darreres manifestacions apuntalen un discurs –ja de per si quixotesc– que d'uns anys ençà havia esdevingut d'una inconsistència absoluta. Però, per damunt de qualsevol altra consideració, el Maragall post-Alzheimer transmet un vigoritzant sentiment d'inconformisme, producte –tal vegada– del procés d'introspecció que l'assumpció de tota enfermetat comporta. És ben sabut que un cop d'aquesta magnitud mai no deixa indiferent a qui l’encaixa: o bé l'enfonsa sense remei o, per contra, el projecta més enllà de la tragèdia propulsat per una explosió d'autoconfiança. Atès l'impuls i el coratge amb que el President solca l'actualitat, la seva etapa al capdavant de la Generalitat pren un caire encara més escadusser.
A tot això, l'anunci de la seva malaltia coincideix amb l'expedició del certificat de defunció de l'últim reducte de catalanitat al PSC. El darrer alè s’ha evaporat i, sense ell, a l'ambient només s'hi perceben els alientos d'aquells qui ja fa temps que creuen que al bo d'en Pasqual mai no hi ha estat tot. Per molts d'aquests, objectiu acomplert. Eutanàsia passiva a la consciència de país i benvinguda Espanya, l'autèntica raó de la seva activitat política. En conseqüència doncs, cap excusa ja no és prou vàlida. Optar per Montilla, Chacón, De Madre i Zaragoza és recolzar obertament a ZP, Maleni i Bono.
El socialisme català –l'autèntic– descansa en pau en la memòria, i la seva magra herència és ara en mans d'una generació de polítics de perfil escàs, forjats enmig de la grisor de l'administració metropolitana. L'Espanya Seat, ha conquerit Nicaragua; i amb ella, la fal·làcia de la plurinacionalitat de l'estat, la utopia del federalisme, el pseudo-progressime en forma d'abonaments de 400 euros, la Feria de Abril, l'encaix, la deixadesa de sempre.