Amb Z d'atzucac

Rebo amb profund desencís els resultats de l'enquesta d'intenció de vot a Catalunya cara a les properes eleccions espanyoles. Segons les previsions, els socialistes augmentarien en dos escons la seva presència a les corts. Em costa molt d'entendre com, des d’aquí, es pot recolzar a l’alça una opció que ha resultat ser tan nefasta pels nostres interessos. Si aquests mals auguris estadístics es confirmen, aleshores potser haguem d'admetre que a la majoria de la gent que viu entre nosaltres se'ls emfum Catalunya. O per ser menys dramàtics, que tal vegada l'electorat considera que qualsevol alternativa de govern fóra pitjor que l’actual. Em resisteixo a creure, però, que puguin superar-se nivells tals d'humiliació, de deixadesa i d’incompetència. Amb independència de quines siguin les motivacions dels electors, els grups catalans farien bé d'analitzar les causes d'aquesta inesperada puja; i de relacionar les conclusions que se’n puguin extreure amb les estratgègies, els lideratges i les fites que han regit l'escenari polític fins el moment. De ben segur, que l’exercici permetria revelar divergències gravíssimes, desajustos prou crítics com per a plantejar-se una reformulació total –moral i estructural– del model de país. Ara per ara, només la proposta de refundació del catalanisme de Mas sembla orientar-se en la direcció del repte que se’ns planteja. En si mateix, el fet que Convergència hagi d’abanderar el procés des de l’oposició ja evidencia la deriva identitària en la que ens trobem.