Resulta descoratjador constatar que, a hores d’ara, encara hi ha qui insisteix en oferir lliçons de pedagogia catalanòfila a Espanya. Com si fos possible esmerçar més temps, més recursos, més capital humà. Als espanyols se'ls en refot entendre'ns. Els hi rellisca, i els hi relliscarà mentre des d’aquí seguim acontentant-nos amb la seva morralla. Desenganyem-nos d’un cop, mai no ens comprendran. Fonamentalment, perquè fer-ho implicaria haver de reconèixer l'artificialitat del seu ordre. Així doncs, anem-nos-en oblidant.
En aquesta situació, considero primordial redireccionar els nostres esforços pedagògics. En primer lloc, orientant-los a l’interior, cap a nosaltres mateixos. La depressió social que assola Catalunya fa imprescindible una teràpia d’abast nacional. Un tractament de xoc d’urgència amb una finalitat concreta: reaccionar davant tanta hostilitat, de tanta precarietat. Els catalans hem d’auto-administrar-nos la mesura justa d’informació, d’entusiasme i de valor per tal d’assimilar, d'una vegada per totes, que el nostre futur l’hem de lligar al destí d'Europa i del món, i que, en cap cas, l’hem de subordinar als atzars de Madrid. D’altra banda, és igualment transcendental difondre la nostra realitat cap a l’exterior. Projectar-la arreu, amb qualsevol pretext, per anecdòtic que sigui. Ressò, presència, un espai dins l’imaginari global en definitiva. Un pòsit que sedimenti en la consciència de la comunitat internacional, que ens faci mereixedors del seu beneplàcit si mai decidim fer una passa endavant.
3 comentaris:
Cal contundència, i com tu molt bé dius, una enorme tasca pedagògica i divulgativa amb urgència. Però repeteixo, sobretot contundència. Contundència i fermesa per aconseguir treure la pols que acumula desde fa massa temps la iniciativa política del país.
T'afageixo a favorits per poder-te anar llegint i que ho pugui fer també qui passi pel meu bloc. Trobo que fas textos collonuts.
Salutacions :)
Confies que aquesta tasca pedagògica concienciï a Europa? Potser sí que és una bona via però mentres no siguem més que una comunitat autònoma integrada en un Estat que no ens deixa ni utilitzar el català al Congrés, no crec que aquesta tasca dongui els fruits esperats...saludus
D'acord, però tal i com està la cosa, deixa'm que sigui una mica pessimista...salutacions!
Publica un comentari a l'entrada