dijous, 8 de novembre de 2007

Gairebé a les fosques

Qualsevol país precisa d'un govern de gestors qualificats, eficaços i clarividents. Honestedat a banda, aquests valors permeten d'assegurar uns mínims nivells de progrés i de benestar. El nostre, a més, requereix de dirigents tenaços. Cal obstinació i compromís per extreure benefici d'un territori gairebé erm després de dècades d'expoli econòmic i assetjament moral. En paral·lel, el nostre futur està condicionat a l'existència referents inqüestionables, d'herois. En definitiva, d'ícones amb prou carisme i notorietat com per enlairar la nostra causa per damuint de la realitat immediata i fer-la visible arreu, legítima.
Per desgràcia anem curts d'una cosa i de l'altra. L'abosult desgavell en tots els ordres de la quotidianitat, la pèrdua d'impuls i la crisi de la consciència nacional evidencien unes terribles carències en tots els estaments socials.
Per un costat, el perfil dels nostres dirigents és d'una escassíssima vàlua. De fet, de ben segur que les credincials d'un bon grapat d'ells els impossibilitarien d'exercir cap càrrec de certa rellevància dins del sector privat. De la mateixa manera, els vincles que sostenten l'aliança del tripartit són tan heterodoxos que fan inviable d'articular tota labor de govern responsable. Concients de les seves febleses estructurals, els actuals mandataris opten per polítiques de risc zero, estratègies bastides sobre la màxima de qui dia passa any empeny i que impedeixen de projectar-nos cap al futur amb solvència. En resum, que a la manca de lucidesa individual se li suma la inoperància col·lectiva –causada, també en part, per l'eventual submissió de les màximes institucions del país al govern espanyol. Amb tot, aquest és un problema relativament poc rellevant, i pot ser esmenat amb un nou equilibri de forces que exclogui PSOE (i per descomptat PP) de la Generalitat i que alhora resulti determinant a Madrid.
Tanmateix, el dèfit de lideratges resulta un afer molt més dramàtic ja que traspassa l'àmbit estrictament polític i afecta tota la societat civil. Retirat Llach, ni Oleguer Presas, ni Joel Joan, ni Miquel Calçada assoleixen uns rangs de trancendència suficients. Ara per ara, només Sala i Martin, Joan Laporta o Quim Monzó semblen poder encarnar aquest paper amb èxit. Ells representen la valentia i l'excel·lència. Són el model a imitar, els estels que cal seguir. Tan de bo se n'il·luminin d'altres. Els necessitem.