dissabte, 1 de març de 2008

Fer llufa

En menys de dues legislatures, Josep-Lluís Carod-Rovira ha passat de ser un rutilant outsider a la presidència de la Generalitat a esdevenir, allò que se sol anomenar, un cadàver polític.
Fins no fa massa, Carod era l'estandard d'una Esquerra Republicana restaurada, l'abanderat inqüestionable del nacionalisme desacomplexat, descarat i vigorós. Quatre anys de sodomia ultrareaccionària espanyola i una retòrica brillant –d’una claredat inusual aleshores– van possibilitar el meteòric ascens del personatge. En ple zenit de popularitat, molts vàrem enlluernar-nos amb la seva esmolada ironia, vàrem veure'ns reflexats en aquell lideratge de profunda càrrega ideològica que, convençuts, va fer-nos entregar-li el vot i l'esperança. En un no res, però, com succeeix amb els focs d'artifici després de l'esclat, tota la lluminària va fondre's a negre. I des de llavors que Carod cau en un picat fumejant que amenaça d'afectar també l'enteresa del seu partit. En primer terme, ni Puigcercós ni Ridao semblen disposar de la talla ni del ganxo per aturar el cop ­–potser tampoc de la moral necessària. I en un nivell inferior, tan sols el hooliganisme d'indocumentats com Vendrell, Tardà o Huguet. Pinten bastos per Esquerra, i alhora pel país si no som capaços de conservar els nostres efectius més insignes.
El de Carod-Rovira és un clar exemple de suicidi polític, que posa de manifest la diferència notòria entre fer política i governar, entre el simulacre i la realitat, entre creure's preparat i estar-ho.