Sobre la felicitat I

La felicitat és una sensació de plenitud fugaçíssima que comença a esvair-se quan tot just et sobrevé, com aquells somnis que s'escolen d'una glopada pel desguàs de la memòria entre que sona el despertador i et calces les sabatilles. Efímera i plaent, la felicitat et posseeix i fuig. Ja pots mirar de retenir-la, de convèncer-la que et visiti més sovint. És inútil. Fa la seva. De ser amant, seria perfecta. Ella decideix el moment i és de les que va per feina. Mai no et donarà el seu telèfon, mai no et prometrà de trucar-te. Un dia picarà a la teva porta, t'omplirà i arreveure.

A l'altre extrem, la desgràcia és gairebé més capriciosa que la felicitat. T'assalta quan li plau, sempre d'imprevist, però, a diferència de la felicitat —tot sofisticació i generositat—, aquesta t'esbotza la porta i s'escarxofa al sofà amb les tofes de les aixelles a l'aire. La desgràcia és una okupa sòrdida i mal depilada que se t'instal·la a casa i que t'amenaça de fer venir unes col·legues tant o més polloses que ella. Acostumen a no venir mai soles, les desgràcies. I el pitjor és que tu mateix no et bastes per fotre-les al carrer. Desallotjar-les acaba sent un trasbals que —poc o molt— deixa petja. Mentre que la felicitat confereix a l'ambient una flaire natural i arrodonida, la desgràcia tot ho empudega d'olor de tall passat, un tuf penetrant que costa horrors d'eliminar.

Unitats

La demanda ha arrelat. Diguin el que diguin els qui apel·len al silenci d'una suposada majoria, una gran part de la societat catalana ha fet seu l'objectiu de l'estat propi. Des de la Diada, les demostracions se succeeixen. Personals, massives, planificades, espontànies. En totes i cadascuna, la certesa que sota d'aquesta voluntat compartida s'eixopluguen accents socials variadíssims. El sobiranisme d'avui és heterogeni i justament això –l'àmplia transversalitat– fa que aspiri a esdevenir hegemònic el 25 de novembre. Val la pena d'aturar-s'hi. No és que el gruix de la ciutadania hagi convergit en un mateixa opció política; és que diverses opcions polítiques han desembocat en un mateix espai fronterer que voreja la llibertat. Que a aquesta confluència s'hi arribi des de models tan distants com els de CiU o ICV dóna una idea molt precisa de l'enorme càrrega de legitimitat que empeny la causa sobiranista.

Alhora, si hi ha res d'inqüestionable de resultes de la històrica manifestació de l'11 de setembre és que l'independentisme avança unit. I, fins la setmana passada, semblava que també hi avançaven els partits independentistes. Des d'aquell dia, ningú no havia armat els colzes, almenys públicament. De tan insospitat, costava d'explicar-s'ho. El vell anhel es feia realitat de sobte i, com suggestionats per les ordres d'un mentalista, els seus líders marxaven plegats, gronxant relaxats els braços i amb la mirada clavada en un mateix punt, més enllà. Comèdia. No ha calgut cap senyal, cap espetec de dits. Quatre passes i tots en si, disgregats com de costum. L'enèssim intent d'ajuntar vanitats que es repel·len ha fracassat i l'independentisme concorrerà de nou fragmentat a uns comicis. Malgrat el fiasco –i contràriament al que pugui semblar– l'absència d'una llista unitària no llasta ni el més mínim un moviment que, en la base, s'eixampla i s'accelera a cada instant. Pròpia o espanyola, costa de creure que cap barrera pugui ara per ara impedir-nos de franquejar la frontera.

Però ja se sap, els partits polítics no solen reflectir la realitat amb prou nitidesa. De vegades l'enterboleixen i, pitjor, d'altres inclús l'estrafan. Passa a les formacions i passa en conseqüència als hemicicles. Imatges tèrboles projectades per una democràcia que encara avui arrossega un cert dèficit de lluïssor. Sobretot quan segons quines legalitats l'esquitxen. Per compensar-ho, el nostre procés requereix d'una impecabilitat irrefutable, d'una mena de prova del cotó que ens emmiralli amb claredat. I som aquí, qui més qui menys, desfilant el manyoc i refregant bocins per tot. S'hi deixa els dits el President Mas i se'ls hi deixa Isabel Buján, l'entranyable anciana d'origen extremeny que a través de Youtube ha prescrit botifarrons a Fernández Vara. L'un i l'altra, a la seva manera, han mostrat l'estat en què els ha quedat el cotó fluix després de fregar-lo pel mosaic de la galeria gòtica de Palau i el del pis d'Esparraguera on resideix la independentista més mediàtica del moment. Cap resta de greix, de pols ni de verdet per enlloc.

Conclusió: hi ha unitat dins i fora del Parlament. Havent-la doncs, sent tan manifesta, per què redundar-la? Què fa que les forces explícitament independentistes maldessin per anar plegades a les properes eleccions? Entenc que SI, DCat i RCat fessin mans i mànigues per aliar-se amb els republicans. En un escenari tan magnetitzat, era l'única via d'assegurar-se algun escó o, com a mínim, certa qüota de faristol. Molt bé, i Esquerra? Quin profit en treia Esquerra? D'entrada, descartaria qualsevol intenció tacticista. La gravetat del moment amenaça d'esclafar López Tena, Laporta i Carretero fins a fer-los neglibibles. Per tant, coneixent Junqueras, potser tan sols es tractava d'un mer acte de responsabilitat històrica, d'un gest de solemninat patriòtica. Però, i el país? Què n'obtenia el país d'una llista conjunta? Poca cosa llevat d'estalviar-nos uns quants milers de paperetes. Al meu entrendre, la veritable unitat ha d’articular-se a partir del proper 26 de novembre. Aleshores, tots aquells que aposten per un estat català hauran d'aplegar-se al voltant d'Artur Mas. Sense fisures, com un sol home. Hauran de nodrir-lo aritmèticament, procurar-li una cuirassa en front de les més que previsibles envestides unionistes, però sobretot, hauran d'alenar-li el clatell: oxigenar-lo si defalleix, queixalar-li'l si s'espanta.

L'hora és greu. Bullent i viva. Més que mai mereix que siguem nosaltres qui designem els nostres representants. Han de ser les urnes les que ponderin els protagonismes. Resoldre-ho dins d'un despatx hagués estat tan lícit com fred i artificial.

Degotalls

Sembla com si, d'uns anys ençà, el món sencer busqués una excusa per a posar-se en estat d'alerta; com si de tant en tant ens convigués una sacsejada, un sobressalt prou global per a trencar la quotidianitat planetària, per a alterar la rutina orbital. Fa poc més d'una dècada, el cor de mitja humanitat bategava accel·lerat davant d'una possible hecatombe digital. L'Efecte 2.000 féu vessar rius de tinta —de tinta i d'adrenalina. Milers de planes de premsa, hores i hores de ràdio i de televisió, infinitud de temences i d'especulacions que finalment, com de costum, quedaren en no res. Cap giny no curtcircuità pas el cap d'any de 1.999. Arreu el 2 substituí l'1 amb la mateixa naturalitat que els dimarts relleven els dilluns. Més endavant, fa un parell d'hiverns, la grip nova amenaçava de causar estralls, d'esdevenir una pandèmia de propocions bíbliques. Comptades i debatudes tanmateix, les xifres de l'H1N1 no diferiren gaire de les d'una grip comú. Amb la porcina passà com amb l'aviar, poca cosa per sort. A dia d'avui, mentre tots plegats acabem de sospesar per quin nou esglai decantar-nos, Wikileaks ha pres un avantatge gairebé definitiu. Amb un fulgor insospitat, Julian Assange i el seu web tenen tots els números de convertir-se en el proper tren de la bruixa. Quatre xicles, un parell de cops d'escombra i aquí pau i després glòria. El forat de la capa d'ozó, el desglaç dels casquets polars o la capacitat atòmica de l'Iran hauran d'esperar. Mentre tant, els periodistes més mandrosos ja s'han afanyat a tirar de tòpic proclamant allò que hi haurà un abans i un després d'aquests degotalls. Curats com estem d'espants, seria aconsellable posar en quarentena els discursos més profètics, els que vaticinen que Wikileaks condicionarà el curs de la historia els propers anys. Ara mateix, foc d'encenalls.

A menys que el cas faci un tomb inesperat, explosiu, no dóna la sensació que Wikileaks hagi de canviar gaire les nostres vides. Sí, en canvi, la d'Assange. Radicalment. Per bé o per mal, exposar-se d'una forma tan franca li ha assegurat, abans de fer els quaranta, un racó a la posteritat. D'aquesta, l'australià més intrèpid des de Cocodril Dundee no se'n sortirà amb mitjanies: o el descans etern o la prosperitat vitalícia. Una de les dues. És el preu de posar tota la carn —la pròpia— a la graella. Així doncs, resulta impossible no preguntar-se per què, què l'empeny a situar-se damunt de la diana. Amaga res el blanc dels seus cabells? A l'home del moment el mou la luxúria o bé un profund desig de revenja. Ningú no es juga la pell per vanitat i molt poca gent per un eventual sentit del deure. A més, si el combustible d'Assange fos aquest suposat sentit del deure, el contingut de les filtracions seria, de totes totes, un xic més compromès, profund, i sobretot força menys parcial. Fins el moment, l'únic país que sembla patir problemes de goteres són els Estats Units. M'ensumo que hi ha gat —bé, en aquest cas cangur— amagat. Per què, sinó, d'altres països no se n'ha desprès ni un rajolí? Si, com fa la impressió, del que es tracta és de conèixer les interioritats de la primera potència, aleshores deixem-nos romanços: Qui va matar J.F.K.? Hi ha vida extraterrestre? N'era Michael Jackson la prova? Quina és la fórmula de la Coca-Cola? Viu Bin Laden a l'Upper East Side de Manhattan? Amb tots els respectes, saber què pensa l'ambaixador nordamericà a Madrid de Carme Chacón, al cap i a la fi, és mer safareig. La diplomàcia segons Jorge Javier Vázquez. Xafarderia i desinformació. I si no, només cal llegir el cable sobre el PSC i la seva suposada deriva separatista. Mitja dotzena més de llumeneres com el cònsol americà a Barcelona i el Pentàgon en orris.

Potser, el gran què de Wikileaks hagi estat encendre el debat sobre la convenciència de revelar secrets d'estat. Per uns, és una temeritat, una forma de tensar perillosament les relacions diplomàtiques. Per uns altres, una extensió dels seus drets, la prova del cotó de la democràcia. Pels primers, la veritat és una trava pel benestar col·lectiu. Pels segons, el preu de la llibertat individual. Per Aristòtil —i jo en això m'hi alinio— ni una cosa ni l'altra. I és que, al capdavall, tot depèn del contingut de les filtracions, de què en resulti un cop passades pel sedàs de la responsabilitat.

Pispes

Som, en essència, tot allò que amb els anys hem menllevat als altres. Espiritualment, entengui's. Contradint la dita, abans que el que mengem, som el que pispem. Tenim l'ànima cleptòmana i ja des de l'inici, de menuts, furtem amb la mateixa naturalitat que xumem: sense gaire miraments, per instint. Un gest, una expressió del pare, de la mare, la forma en què la senyoreta del parvulari traça el número dos, un deix del nostre heroi televisiu. Amb el pas del temps, assegurades les necessitats bàsiques, refinem la tècnica i eixamplem el radi d'acció. Enlloc de per sobreviure, robem per enriquir-nos. I és així que deixem de banda les estravades de bossa, el carrer, i ens posem el guant blanc. Xalets, bancs, museus. Ja no es tracta tant de pispar a tort i a dret sinó d'escollir bé els cops, les víctimes. Què i, sobretot, a qui. Es tracta d'anar robant selectivament, d'apropiar-se de les pertinences més valuoses i de lluir-les amb total dignitat, de sentir-les pròpies. Som totes les joies que ens hem endut i, fins a cert punt, per definir-nos amb exactitud basta fer inventari del nostre botí. Ara, mentre escric, em miro el meu de cua d'ull. Cap fortuna. En això, indiscutiblement, hauria de ser més cobdiciós.

Debord a Les Rambles

Hi pensava fa poc, arrel dels aldarulls del passat 29 de setembre —els que es produïren coincidint amb la darrera jornada de vaga general. Com ve sent habitual cada cop que la ciutat s'hipertensa, aquell dia el centre de Barcelona es convertí en l'escenari d'un multitudinari càsting de La Fura dels Baus. El resultat: mobiliari urbà trinxat, contenidors de brossa socarrats i establiments saquejats a plena llum. Segons les autoritats, els disturbis foren provocats per grups anti-sistema: okupes i altermundialistes vinguts d'arreu amb ganes de gresca. Radicals, en definitiva.
Radicals; és curiós. És curiós com el mot radical s'ha fet gairebé unívoc, com es vincula, quasi exclusivament, a manifestacions de violència exacerbada. Així, més que qualificar una objecció frontal, una alternativa de pensament extrema, l'adjectiu sembla reservar-se només per definir les pràctiques desaforades de determinats col·lectius. El fons, d'alguna manera, pres per la forma a cops de llamborda. Força il·legitimament val a dir. I és que diem radical a allò que, en realitat, és forassenyat, intolerable, fins i tot delictiu.
Sorprèn alhora que la cara visible del radicalisme sigui sempre la fosca. L'encaputxada, la tinyosa. La propositiva, per contra, passa del tot inadvertida. És una mera qüestió visual, debordiana. A la radicalitat benintencionada li manca espectacularitat. Ja se sap: els que llancen idees veritablement transgressores no solen acompanyar-les de còctels Molotov. Els que, desatenent la tònica imperant —radicals de pedra picada—, cedeixen el seient als avis no tenen per costum cobrir-se el rostre amb passa-muntanyes, ni deixar la carrosseria de l'autobús feta un nyap a base de pintades.

Pacte lunar

Sempre hi ha qui, en comptes de la lluna, mira el dit que l'assenyala.
Els que a casa nostra menystenen la proposta d'Artur Mas de negociar un nou pacte fiscal cauen en la trampa que el líder de CiU ha parat a Espanya. Mas, doncs, pot estar tranquil. La trampa funciona a jutjar per com des d'aquí, inesperadament, també s'hi ensopega. Després de la sentència del Tribunal Constitucional, basten dos dits de front per adonar-se que aconseguir un model semblant al basc o el navarrès, a Catalunya, és del tot impossible, una quimera. De fet, després de l'escapçada de l'Estatut, és del tot impossible aconseguir res més, cap altre benefici per minso que sigui. Ens han dit prou. D'això, naturalment, n'és ben conscient el mateix Mas, que pot ser moltes coses però que de frívol i de neci no en té un pèl. Un parany per tant, un tripijoc que ha posat de manifest la miopia d'alguns. En aquest sentit, cal celebrar que Puigcercós hagi passat per l'oculista. Fins diumenge passat, mossegant l'esquer del concert amb una avidesa reveladora, el cap de llista dels republicans havia donat mostres de no guipar-hi gaire. El debat, però, va fer evident que Esquerra —o almenys el seu líder— ja ha pescat l'estratègia convergent: posar en entredit l'ordre constitucional, tensar fins al límit la precària sutura que ens lliga a l'estat. I tot amb la finalitat de fer obrir els ulls als pocs catalans que encara no han pres consciència de les dimensions del mur que Madrid ens ha aixecat davant dels nassos. Infranquejables. La proposta persegueix, en definitiva, una nova negativa, la penúltima tal vegada. Ben rotunda, ben il·lícita. Un no que vessi el vas, que ens faci saltar el mur, dir prou, dir adéu.
El dit són els calers, la lluna la sobirania.

Vacances pagades

Albert Vilalta —un dels tres cooperants segrestats per Al Qaida a Mauritània ara fa un any— ha sol·licitat que se li reconegui l'estatus de víctima del terrorisme. I, fins a cert punt, no és d'estranyar. Ferit d'una cama, passà 268 dies al nord de Mali, reclòs enming del desert. Per bé que, segons ell mateix reconegué, el tracte que el seus captors li dispensaren fou prou digne, és inqüestionable que nou mesos de segrest justifiquen la seva demanda. Ja se sap, però, que el sofriment fa de mal taxar. Els diners erosionen la legitimitat tant o més que l'assot del vent les dunes malianes. D'acord amb els procediments establerts, i sempre que la sol·licitud prosperi, Vilalta rebrà una indemnització que els mitjans estimen entre 30.000 i 140.000 Euros. Una gens menyspreable picossada que el cooperant ja s'ha afanyat a aclarir que no pensa embutxacar-se, que donarà a l'Associació de víctimes del terrorisme.
A dia d'avui, encara no s'ha fet pública la xifra que el govern espanyol pagà a canvi de la llibertat d'Alícia Gámez, Roque Pascual i el mateix Vilalta. El que sí ha transcendit és la dubtosa entitat de l'expedició solidària en la que participaven. Per alguns, dins dels camions s'hi transportava més inconsciència i frivolitat que material humanitari. Per d'altres, i amb el manit pretext de la solidaritat, un grup de progres gaudia d'unes vacances d'aventura a l'Àfrica. Els únics que, de ben segur, no qüestionen la utilitat d'aquest tipus de caravanes són els tresorers d'Al Qaida.
Del cas, no sobta el fet que Vilalta vulgui contribuir a la causa de l'AVT. Pura empatia, se suposa. Sorprèn que decideixi fer-ho a costa dels contribuents. Que se sàpiga, les seqüeles físques que arrossega —una lleu coixesa— no l'han impedit seguir dirigint TABASA i Túnes del Cadí. Deformació professional? Potser. Tal vegada el costum d'exigir esforços moneteris —diguem-ne— qüestionables a la ciutadania. Per contra, destinar part dels guanys d'aquestes empreses seria una magnífica forma d'expiar l'espoli que pateixen els qui travessen dia rere dia el seus túnels.
Tot indica que el govern espanyol no farà com el colombià. En unes circusmtàncies similars, quan, poc després de ser alliberada de les urpes de les FARC, Íngrid Betancourt exigí una indeminització, des de Bogotá li aconsellaren que s'abstingués de demanar-los res, no fos que a ells se'ls acudís enviar-li la factura del rescat. Duta a l'extrem, la petició de Vilalta em recorda el cas del lladregot que, en l'intent d'accedir a l'interior d'un domicili, quedà atrapat dins del garatge una setmana. El primer que féu en ser torbat fou demandar als propietaris per inanició.
La barra, com l'estupidesa humana, sovint no té límits.

Estudis ambientals

Potser vaig errat, però em fa l'efecte que, d'un temps ençà, els anuncis d'ambientadors han proliferat considerablement. Tant, que en segons quins talls publicitaris apareixen més pulveritzadors de fragàncies domèstiques que perfums corrents o lleva-taques —que ja és dir. N'anuncien de sobretaula, d'específics pel bany, d'acció manual, de dispensació automàtica, d'ambivalents, multi-aromes... Tots m'irriten. D'entrada, no puc estar-me de pensar en allò que emmascaren, en l'olor que se'ls ha encomanat de mitigar. La connexió és immediata: frescor dels cítrics del Carib ergo més merda que el pal d'un galliner. Alhora, un conflicte sensorial, reptilià. Quelcom en la composició d'aquestes andròmines que m'ofèn l'ordre químic del cervell. A cada inspiració, una barrinada aguda dins la closca.
Sembla mentida que, malgrat l'amplíssim assortit de fragàncies, sigui tan excepcional ensumar-ne de mitjanament amables, de prou terrenals, que tot just flairin a realitat. Si de mi depenés, als prestatges dels supermercats, acompanyant les formulacions psicodèliques habituals, podríem trobar, per exemple, la d'escalibada. Poquíssimes essències superen la d'un pebrot ennegrint-se al forn. A tall d'anècdota, confesso que vaig escollir el meu pis actual, en part, perquè en visitar-lo per primer cop —a quarts de dues de la tarda— l'escala sencera bategava al ritme del xup-xup que coïa la veïna del tercer. Sofregit de la mare per tot. Ceba i tomàquet fonent-se i elevant-se pel pati de llums. Efluvis de felicitat. Sensació d'haver topat amb l'indret ideal per pujar una criatura.
Hi ha també el cafè. Si el de cassola fa migdia, l'olor de cafè és patrimoni del matí —de primera hora del matí concretament. De cada cop menys primeres hores del matí, per desgràcia. Les cafeteres exprés i les de càpsules han arreconat les tradicionals, les de fogó. Natural. Fan un cafè dens, opac, gens infusionat, a anys llum de les de tota la vida. No obstant, i com de costum, la qualitat té un preu. A banda d'haver-se carregat l'expectativa, la prèvia del bull, les cafeteres d'última generació han confinat l'aroma, la flaire benefactora, el baf torrat que mica en mica s'expandeix fins amarar totes les estances.
Prova que el negoci dels ambientadors necessita una veritable alenada d'aire fresc, un dels cèlebres aforismes de l'ara candidata a diputada al Parlament de Catalunya, Carmen de Mairena:
—Tengo mucho glamour porque mi coño huele a ambipur.

All i aigua

La condemno, és clar. I tanmateix em sembla una mesura del tot comprensible. No sé a què ve tant de rebombori. Sobta que interlocutòries com aquesta encara ens treguin de polleguera. Que el TSJC hagi suspès cautelarment els reglaments d'ús lingüistic de l'Ajuntament de Barcelona i la Diputació de Lleida és, fet i fet, natural. Espanya raona en clau imperial, castellana. La seva essència és plana, expansiva i, sobretot, monocromàtica. Ho prova el fet que qualsevol intent perifèric d'acolorir-la l'irrita. I quan la cosa va de llengua, aleshores el prurit se'ls accentua als espanyols. Urticària. L'artifici de la cooficialitat lingüística sempre els ha cogut de mala manera. Amb tot, té sentit que els aparells de l'estat intervinguin per garantir la igualtat d'ús i de tracte de les llengües cooficials. El que ja no en té és que els mateixos ressorts judicials actuin únicament quan la balança desafavoreix el castellà.
Deixem-nos de subterfugis, d'alquímies retòriques i diguem-ho clar: el llòbrec Fernando Caja, en això, no l'erra. Gaire consitucionals, aquests usos, segurament no ho són. Com tal vegada tampoc no ho és el nostre model d'immersió lingüística a l'ensenyament. Bé, i què? Que no ho siguin no els resta legitimitat. Vet aquí. Fer prevaler el català en les institucions públiques, el fet que la llengua catalana sigui la vehicular a les escoles, tot plegat al capdavall, respon a una obligada acció de desobediència. Pura i benaurada desobediència civil. Vivim en un país ocupat (ocupat en el sentit que tan desafectadament i crua exposa l'Enric Vila) i mentre aquesta circumstància es perllongui no ens queda altra que desobeir. Ja poden dir missa.
Volem pel català un estatus preferent? Això rai: redactem una constitució, creem un estat. Fins llavors / Hasta entonces, ajo y agua / all i aigua.

Afers de banyes

No sóc gaire amic dels animals. Em provoquen una sensació a mig camí entre la por i el fàstic. Salvatge o domèstica, amb la fauna solc guardar una distància prudent. Bé, en honor a la veritat admetré que més aviat procuro allunyar-me’n tan com puc. Arribo a l’extrem de refusar compartir ascensor amb aquells veïns que duen gos i, fins i tot, canvio de vorera si trobo massa coloms empantanegant el pas. La meva relació amb les bèsties és únicament tròfica. Me les cruspeixo i miro d’evitar que se’m cruspeixin. Si mai em psicoanalitzen, aquesta lleu zoofòbia meva donarà per vàries sessions.
Tampoc no m’entusiasmen les restriccions, l’excés regulatori. Amb els governs estatalistes, amb aquells que tot ho volen legislar, provo de fer com amb les mascotes: posar terra de per mig. Dissortadament, no me n’acabo de sortir. A 8o quilòmetres per hora, amb un radar a cada cantonada, costa desempallegar-se’n.
Aquests darrers dies, arran de l’acceptació a tràmit de la iniciativa legislativa popular promoguda pels antitaurins, el país sencer s’ha posicionat sobre la conveniència de celebrar curses de braus. Animals i ingerència legislativa, res que –com dic– sigui gaire del meu grat. Tanmateix, fòbies al marge, reconec el calat de la polèmica. Més enllà de l’anècdota, de les orelles i les cues que talla José Tomás i de les que exhibeixen els animalistes més lleugers, el debat tauromàquic afecta el moll de l’os de l’ordre social, la substància del model. Principis doncs. I justament per principis, si de mi fos, a Catalunya no s’hi torejaria cap més bou. Aboliria aquesta forma de tortura pública, aquest sang-i-fetge gratuït i evitable. És una mera qüestió de civilitat. Cau pel seu propi pes. Als tauròfils, però, això de la civilitat no sembla resultar-los un argument prou definitiu. Ells en manegen d’altres, tot un reguitzell. Per mi, cap prou potent com per justificar l’atrocitat que tan festivament defensen. Els enumero tot seguit:
U. El toreig és una tradició –afirmen. En efecte: tant tradicionals són els toros com els canelons de Sant Esteve o el ball de bastons. Mirat així, ho són tant com aquella salvatjada –ja prohibida– de llençar cabres daltabaix dels campanars. Tant com les pràctiques ablatòries que determinades comunitats subsaharianes instal·lades a casa nostra tenen el costum d’infligir a les seves menudes. Deixem-nos de romanços: la tradició és només una circumstància, està mancada de qualsevol potència legitimadora.
Dos. El toreig és art –sentencien. Tal vegada. Convindrem, però, que d’art n’hi ha de bo i de dolent, i que, en tot cas, els criteris per destriar-lo són, si més no, controvertibles. Sóc del parer que l’art parteix d’una mínima pretensió intel·lectual. Una pretensió que no detecto per enlloc en les maneres de Jesulín de Ubrique. Si acceptem que fer voleiar un capote ensangonat ho és, aleshores també ho són segons quins gols d’en Messi. Alerta no obstant, que si comencem a rebaixar el llistó del fet artístic correm el risc d’acabar exhibint porcellanes de Lladró al MNAC.
Tres. Si no existís el toreig tampoc no existirien els braus de cursa –vanten. Molt bé. I? Si Karl Friedrich Louis Dobermann hagués regentat una fleca enlloc de dedicar-se a la vigilància nocturna potser no hauria esmerçat part de la seva existència a crear un quisso mossegaire. Si el senyor Dobermann hagués fet llonguets el món giraria igual, fins i tot millor.
Quatre. Als escorxadors també es maten animals –al·leguen. Ja se sap: la gent i els seus capricis alimentaris. Vinga va! Me’n faig creus. Com es poden comparar dues finalitats tan dispars? En fi, i per si algú encara dubta, assenyalar finalment que de l’esquarterament industrial no se’n fa cap espectacle.
Cinc. Si es prohibeixen els toros molta gent quedarà a l’atur –diuen. A Catalunya, molta menys de la que s’ocuparia si de la Monumental en féssim un centre comercial.
Sis. Abans d’arribar a la plaça, l'animal ha viscut una vida privilegiada –i es queden tan amples! Abans d’arribar a comissaria, Salvador Puigantich també. Sense comentaris.
I set. Les corregudes se celebren en recintes privats. A qui no li plaguin, que no hi accedeixin –rematen. Com dirien les àvies: del que els ulls no veuen, el cor no se'n dol.

Nadal tot l'any

Imagino un paisatge rural, o de muntanya –tant és. Imagino una panoràmica ampla i profunda que faig verda o ocre segons l'estació. En primer terme, un relleu ondulant, amable. Al fons, una serralada que s’esfuma. Cobrint tota la volta, un llençol cian lluent, perfectament tibat de punta a punta. Tot a l’estampa flueix a pas de cargol, humil i pausat, gairebé silent. Tan sols la remor de l’aire pentinant l’herba i, parant l’orella, l'esquella d'alguna vaca. Cap torre d’alt voltatge, cap tractor, cap boletaire. No res. El camp –a ulls dels urbanites com jo– és espai i és absència, buit que ens embadaleix i ens aclapara, just l’oposat d’allò a que estem avesats, a la ciutat, que és densitat i presència. Ritme, decibels en distorsió, capes i capes de grisos sobreposades, esquitxos d’infinitud de coloraines. Gent, intercanvi, comerç –sobretot comerç.
Fixem-nos en Barcelona. La seva història, el seu traçat, les olors que desprèn, el caràcter dels qui l’habitem. Tot plegat s’explica a través del comerç. És això que fa que els diumenges, en especial per la tarda, Barcelona se’m faci inòspita. Sovint tan que, passejant-hi, temo haver-me convertit en el protagonista masculí del Mecanoscrit de Pedrolo. Sense la llum dels aparadors, sense la flaire de croissant acabat de coure, sense quioscs on trobar el diari la ciutat s'esllangueix, pren un caire de zombiesc. Exagerant-ho un xic: travessar un carrer amb les persianes abaixades a plena llum del dia em produeix un feredat comparable al que em faria topar-me amb un McDonald’s plantat enmig d’una pastura. Deu ser per això que, en part, m’agrada el Nadal. Perquè tot és obert, perquè les setmanes tenen dos dissabtes, perquè el pols urbà batega constant, vivíssim.
Imagino un Nadal permanent. Seria extraordinari. Alliberar-se per fi de les estrafolàries lleis que fixen els horaris comercials, de la nostra dèria de regular, de decidir per la resta, d’atenallar la iniciativa individual. Corre l’argument aquell –gens fonamentat d’altra banda– segons el qual liberalitzar els horaris comercials perjudicaria en gran mesura els petits comerços en favor de les grans superfícies. A risc de semblar encara més talòs, admeto que sóc incapaç de detectar el greuje per enlloc. De fet, per ser sincer, davant d'una eventual liberalització, només sé veure’n els avantatges. I és que, per més que m'hi esmero, no acabo d'entendre per quins set sous sortirien malparades les carnisseries que decidissin obrir els diumenges. En igualtat de condicions, jo prefereixo comprar el tall rodó a l'establiment de la cantonada abans que a l'hipermercat de torn. Proximitat i tracte. I, com un servidor, de ben segur que moltíssima altra gent. Tres quarts del mateix pels qui, per contra, opten habitualment per l’híper. Al capdavall, no és pas una qüestió d’horaris, de calendari, d’oferta, sinó de pura demanda, de les preferències dels consumidors. I, a aquestes, qui s’hi oposa?
En fi, sort que, sobre la imaginació, encara no s’ha legislat. Toco fusta i segueixo imaginant.

Divendres

Divendres nit, quarts de dotze. La meva dona dorm. El pis sencer, fosc i serè, va donant-se. Hi ha plats per escurar a l'aigüera, escombraries per llençar i cap esma de fer ni una cosa ni l'altra. Com cada divendres, havent sopat, la setmana passa factura i s'ho cobra en hores de vetlla. El llum de peu i un servidor mirem de resistir l'espoli davant del televisor. El llum se'n surt i jo a dures penes. Els seus modestos 60 watts llueixen atents, els meus ulls comencen a pampalluguejar. Se’m fonen. Ara mateix, em costa déu i ajuda mantenir obertes les parpelles. Les sento feixuguíssimes. És curiós: de dia, són una pelleringa negligible; i a la que el son les mana, no hi ha qui les sostingui. Aquells homenots amb aspecte de víking anabolitzat que aixequen troncs i rodes de buldòzer, ells tampoc no les sostindrien.
Entre clucada i clucada remeno el comandament a distància. Pitjant botons provo de dissuadir la raó que m'insta a deixar-me de romanços i fer cap al llit. Canvio de canal mig atzarosament. Fent veure que busco quelcom d'interessant posposo el moment d'alçar-me del sofà. La sola idea d'abandonar-lo, d'haver-me de desplaçar fins l'habitació, m'aclapara. Tiro uns quants canals enrere. Anuncis de perfums afrancesats; xafarderies; més anuncis; una cuina. M’hi aturo. Travertí bru i acer inoxidable per tot. Tel·lúrica, quirúrgica, molt de l’estil d’en Bruce Wayne. Dic cuina perquè –a jutjar per la seva indumentària– un eixam de cuiners s’hi belluguen amunt i avall. Sembla el cor d’un niu de formigues uniformades de blanc. De fogons i de paelles, tanmateix ni rastre. Res de fum, cap xup-xup. Potser doncs, tot plegat és un decorat, l’escenografia d’un espectacle de dansa contemporània. De ser-ho, no trigarà a irrompre la Sol Picó saltironejant de marbre en marbre. Però, ves que tot d’una, el que irromp és el rostre circumspecte d’en Ferran Adrià. Ara lligo caps: El Bulli. Un documental.
No capcinejo d’una estona ençà, just el temps que fa sóc a Cala Montjoi. Més que la gana, se m’han despertat els sentits. Tots cinc desvetllats, delerosos, pendents de cada imatge, de cada so. N’he de fer una peça al blog. Per dir què exactament? Com parlar d’El Bulli amb uns mínims d’originalitat sense haver-hi posat mai els peus? No ho sé pas. Hi pensaré demà en qualsevol cas. Ara per ara, només tinc cap per aquestes maduixetes liofilitzades.

Gust d'hivern

A la canalla no li sol agradar el jazz. Rarament s’abraoen sobre un plat de peus de porc. I, gairebé tots, arrufen el nas quan algun adult els ofereix de tastar la tònica. De menuts tenim el gust –el criteri, vaja– encara per polir. Gaudir de l’amarg, de textures més complexes que la del llom arrebossat, d’un solo de contrabaix, vol temps. És una qüestió de maduresa sensorial.

A mi, tot i que ja estic granadet, em passa una cosa semblant amb l’hivern. Com més gran em faig més el valoro. Me n’adono enguany, ara que no acaba de venir. Aquests dies el trobo a faltar. Deu ser que visc bé. Prou confortablement vull dir. En d’altres circumstàncies, si n’hagués de patir les vicissituds, pregaria per a que la bonança s’allargués fins entrat març. L’hivern és prendre consciència del propi benestar. Un contrapunt, un varem per quantificar la felicitat.

Diuen que a l’estiu tota cuca viu. Més encara. Els mesos de calor són un esclat exultant, un ressort que empeny els sentits lluny del cos. Sovint, els projecta tan enfora que els desconnecta de la raó. Dolça anestèsia. A voltes obscena, per això plau a tothom: perquè tots ens som una mica d’obscens. A les antípodes del calendari, desembre, gener i febrer ens mostren l’abisme i la distància que ens hi separa. La veritable gràcia d’aquests mesos no és pas sentir el confort de l'abric, és poder treure-se'l a l’entrar a casa, temperada i acollidora. El fred rebaixa els fums de l’ego, li recorda com en som de febles. Ens fa modestos i ens esmola l’enginy. Enfoca l’entorn. Civilitza.

Codi verbal

Parlem pels descosits. Voluntàriament o a punta d’escarxofa. El fet és que ens passem la vida parlant. Parlen els lacònics, els loquaços, els qui s’expressen amb correcció, els qui ho fan amb procacitat. Ningú no se n’està. Xerrem per necessitat, o potser perquè el que de debò ens plau és ser escoltats. Sigui com sigui, piulem tots –o gairebé tots. En mig d'aquest guirigall, un silenci que eixorda. Un mutis inexplicable difícilment excusable: el dels jutges. Fora dels jutjats, emmudeixen. Eludeixen qualsevol manifestació, qualsevol explicació per necessària que resulti. El poder judicial viu instal·lat en una torre d’ivori feta fortí. Del seu bastió estant, tan sols es percep el tecleig de les seves Olivetti. Cap concessió a l’interès general, a la pedagogia. Cap voluntat de retre comptes amb la ciutadania. Fins a cert punt, és natural que s’aïllin. La independència i l’acció judicial requereixen de les mínimes ingerències. Ara bé: una cosa és tractar d’impermeabilitzar-se de les intromissions i una altra molt diferent fer vaga de paraula. Imagino que els magistrats s’abstenen convençuts que d’aquesta manera preserven l’estabilitat del sistema. Erren llavors. Vivim en un estat d’opinió i, ja se sap, els silencis delaten. Callant, endarrereixen el debat sobre la perfectibilitat de les lleis, sobre el funcionament de la justícia. Però sobretot, en un moment d’evident descrèdit, el seu mutisme alimenta la desconfiança creixent de la societat. En aquest país, més que un poder al servei dels ciutadans, la judicatura ha esdevingut una mena d’ens sagrat. Intocable, inaccessible. L’últim gran tabú de la democràcia tal vegada.
Afortunadament sempre hi ha excepcions. Que les autoritats competents vetllin per la carrera de Santiago Vidal.

Via morta

Tard o d’hora el secret a veus es farà sentència. Tant se val quan. En algun moment –segur que del tot inoportú– el Tribunal Constitucional ens retornarà l’Estatut fet miques. Des d’Espanya sentirem dir que les il·lustríssimes tisores dels magistrats només han retallat quatre nimietats que ressortien; que tranquils; que, si ho mirem bé, el gruix del text roman intacte. La realitat, però, és que allò que esquilaran són els articles clau, els punts vitals que en motivaren la redacció: drets històrics, llengua i finançament. Poc en quantitat, potser. Tot en termes qualitatius.
Sóc del parer que, sobreposant-nos a l’enuig, la previsible mutilació de l’Estatut ens ofereix una oportunitat històrica. No deliro. Podem fer de la ribotada virtut. Si la màxima instància del poder judicial estatal i la meitat de l’arc parlamentari espanyol s’oposen a la voluntat legítima i manifesta dels catalans, aleshores res no pot restar com fins ara. Les relacions entre Catalunya i Espanya per força han de ser esmenades. Un rebuig d’aquesta magnitud esberla i desplaça definitivament els dos territoris. Sense ser-ne conscients, els veïns han activat amb la falla.
Siguem raonables: aigualir l’Estatut acatant la resolució del TC no ens duu enlloc; referendar-lo novament té ben poca solta; i redactar-ne un d’alternatiu ens portaria a topar un cop més amb la mateixa i monolítica pedra. Estem bloquejats. És impossible d’avançar per aquest camí, i en cap cas ha de temptar-nos recular. Cal cercar una drecera. Proposo doncs donar per morta la via estatutària i tunelar la constitucional. Ras i curt: redactar la primera constitució catalana –amb tot el que això signfica.
Ha arribat l’hora. A menys d’un any de les eleccions, el xup-xup independentista bull com mai. Els sondejos així ho confirmen. Les mateixes enquestes apunten, en el pla aritmètic, que els pròxims comicis poden propiciar una majoria sobiranista folgada. I que, a més, l’aliança dels partits d’obediència catalana –n’excloc ICV, d’obediència planetària– pot resultar ser l’única forma de govern plausible. Necessitats particulars, beneficis col·lectius. De concretar-se, per tant, què s’hauria d’esperar d’una coalició d’aquest color? Vista la conjuntura, obligatòriament quelcom transcendental, lluminós.

Aprendre de l'Avi

Assedegat d’orgull, hidrato l’ànima llegint una vintena de discursos que el President Macià proclamà entre 1931 i 1932. El seny i la rauxa mesclats en la mesura justa tenen propietats vigoritzants, i d’això l’Avi n’era ben conscient. Còctels d’ideals ideals en temps difícils. Les seves paraules –n’estic convençut– devien fer trempar fins i tot els abstemis de la causa.
Els grans períodes –i aquell fou en particular majúscul– són l’escenari on els grans personatges excel·leixen. Macià interpretà el seu paper amb una magnificència avui ignota. Liderà, i –per damunt de qualsevol altra consideració– ho feu amb una dignitat extrema. Ser digne i exercir dignament. Una cosa i l’altra, per separat i alhora.
A Francesc Macià, per desgràcia de tots, el somni li esclatà com ho fa una bombolla de sabó: de sobte i sense remei. El seu projecte era lluent, rodó, pur, i tanmateix massa eteri per una atmosfera tan densa, tan opressiva. 80 anys després, el pla del President segueix vigent. Igual de bell, tant o més pertinent i, sobretot, infinitament menys fràgil. Espanya ja no ofega amb la pressió d’ençà, té prou feina de no asfixiar-se ella mateixa. Tot sembla encaixar, prest com mai potser ho hagi estat. Tan sols manca la figura, el nét que faci d’Avi. Qui, però? Qui voldrà assumir el risc inherent de tota revolució? Qui garantirà els màxims de responsabilitat que mereix aquesta causa?
[…] Esperem que tots sabreu fer-vos dignes de la llibertat que ens hem atorgat i de la justícia que, amb l’ajuda de tots, establirem. Ens recolzem sobre coses immortals com són els drets dels homes i dels pobles –que ni morint perdríem.

A la resistència

L'objectiu és resistir. Ara ho veig clar. Viure consisteix, essencialment, en aguantar les escomeses del destí. Expressat així –tan ras i curt– sona més cru i, sobretot, força més angoixant del què resulta en realitat. A la pràctica, anem encaixant clatellots amb total naturalitat, sense gairebé qüestionar-nos-ho. Hi estem avesats. És més: diria que estem programats per a entomar-los. De no estar-ho, a hores d'ara, erraríem encara dins l'aigua, fets d'una sola cèl·lula.
Rebem cleques inexorablement, tots plegats i sense excepció. I són comptadíssimes les ocasions en què podem fintar-les, pur atzar. L'adversitat és ràpida com el llamp, democràtica com cap estat al món. Reparteix a tort i a dret, sempre inoportuna.
Suportar aleshores; vet aquí l'autèntica finalitat. Que ens tombin i tanmateix, gens mesells, fixar la vista lluny i reprendre la marxa. Ben mirat, és d'una ironia desconcertant: resistir per progressar; rebre per seguir rebent –fent-ho tràgic.
L'únic, doncs, a què honestament podem aspirar és a endur-nos pocs calbots. Que els lapses entre patacada i patacada siguin prou sostinguts. Llargs espais de treva per a reposar i agafar embranzida. Temps de matins assolellats, de vermut i diari al costat de qui s'estima. Altos al foc eteris, plàcids, felicíssims, que sens dubte justifiquen la resistència.

Fidelitat literària

Sóc massa inconstant per la novel·la. Sovint, tot just començar, llegits un parell capítols, sé que aviat ho deixaré estar, que ràpidament tindré ulls per algun altre títol. Es podria dir que, en això de la lectura, sóc un adúlter indomable. Al llarg de la vida m'he compromès amb ben poques novel·les. A banda dels llibres, hi ha quelcom en mi que m'impedeix de concentrar els interessos a una mateixa activitat gaire temps –lúdica em refereixo. Amb els viatges, per exemple: per més que en gaudeixi, al setè dia les ànsies de retorn superen de llarg les satisfaccions de l'estada.
Tornant a la literatura, un punt d'impaciència també el reconec. M'exaspera anar tombant planes i no trobar punts d'ancoratge, fets que em vinculin al text i que m'empenyin a seguir tombant-ne. És per això que, habitualment, solc optar pels contes, l'assaig o fins i tot per les biografies. Sense una trama sostinguda puc anar picant a voluntat, distrubuint l'atenció a conveniència. I encara així, per casa, en aquest precís instant, mitja dotzena d'afers d'allò més diversos esperen ser represos.
Tanmateix, en ocasions, només fer-me'l a mans, tinc el convenciment ple que un llibre concret pagarà la pena, i aleshores persever-ho fins al punt i final. Això mateix m'ha succeït recentment amb "Crònica de la independència", de Patrícia Gabancho. Encara no en duia ni quaranta pàgines que ja havia enviat dos missatges recomant de llegir-lo cuita corrent. Muntatge excel·lent, d'una versemblança vibrant. En confiança, no esperava tal desplegament de recursos teòrics. Tres quarts del mateix amb el proper llibre de l'Enric Vila, "El meu heroi, Josep Pla". L'escriptura d'en Vila és neta i fonda. Amb independència del què tracti, fa de bon capbussar-s'hi. Cada idea, cada qualificatiu, cada coma –i més versant sobre Pla– mereixeran, ho garanteixo, la meva estricta fidelitat.

Europarany

He escoltat Joan Ridao lamentar-se amb agror pel fet que Convergència hagi refusat l'oferiment de la seva formació de concretar una aliança catalanista en vistes a les properes eleccions europees. Que el catalanisme polític renuncïi a fer front comú no és, evidentment, cap bona notícia. Tanmateix –i admès això–, enlloc de carregar les tintes en contra de la negativa convergent, em sembla força oportú posar llum sobre la cara fosca de l'oferta republicana. Ja d'entrada, la mateixa eventualitat de la invitació fa relluir la notòria contradicció de l'estratègia d'ERC. Resulta absurd proposar un pacte d'aquestes característiques a Brussel·les i bloquejar-lo a Catalunya. Instar a la unitat sobiranista nord enllà i possibilitar alhora la Generalitat més tèbia i espanyolitzada de la història no té cap solta, és d'una indignitat fins i tot ofensiva.
L'amargor que es destil·la de les manifestacions de Ridao és fingida, tàctica, un parany electoral. Els del proper 7 de juny són, per Esquerra, més que uns comicis: són una oportunitat d'or per esmolar perfil nacionalista i, al seu torn, amb l'entrada a escena de Junqueras –un home docte, íntegre i net d'esquitxos–, una ocasió ineludible per transmetre rigor a l'electorat; un valor, aquest, escassíssim a Calàbria. Però, per damunt de qualsevol altra consideració, estent la mà a Tremosa, Esquerra simula romandre impertorbable en l'equidistància; un posat salomònic que, com de costum, els republicans tan sols interpreten en periode electoral. De materialitzar-se un acord, la comèdia prendria cos. I en el cas de no donar-se (tot sembla indicar que així serà), a banda de fer-se credible, permetria al mateix Ridao i companyia abundar en la suposada manca de determinació nacional de Convergència.
Amb tot, per què dimonis es fa tan difícil d'imaginar un pacte sobiranista? Provem-ho. Imaginem allò inimaginable. Tractem de visualizar una entesa nacionalista al Parlament. Mas i Puigcercós al balcó de la Generalitat. Un mar de senyeres als seus peus, d'estelades. Fervor a Sant Jaume. Lemes, càntics. Però quins? Doncs bé, el problema potser ragui precisament en allò que la plaça cridaria, en allò que jo mateix bramaria: independència! I aleshores què? A l'hora de la veritat, qui s'atreviria a fer el primer pas?
Hi ha, en tot plegat, una única certesa: amb Montilla a Palau, Esquerra mai no haurà de demostrar si té el valor que se li pressuposa.

Espanya

Espanya no existeix. Mai no ha existit de fet. Allò que més se li assembla és l'Estat Espanyol, una realitat jurídica i administrativa d'una dubtosa entitat política. Espanya pot capir-se tan sols per aproximació. Com a tal, només és una construcció mental; una mentida feta veritat a còpia d'anar reiterant-la. Això que alguns anomenen Espanya és un pur artifici; un truc de màgia per a infants, la moneda que els dits dels oncles fan sortir de les orelles de llurs nebots. Espanya és una cabriola matussera per evadir el sentit comú; un salt mortal sense xarxa. És un arbre corcat amb el tronc farcit de serradures; una escorça que sona buida. És un holograma; una presència que percebem quan ens assetja i que s'esvaeix quan provem d'adreçar-nos-hi. És una contradicció en sí mateixa; una font de nyaps inesgotable. És el Frankenstein del sud d'Europa; desfetes cosides a pedaços animades pel llamp de la insensatesa. Unes extremitats esguerrades que apunten en una direcció i un cap que els mana d'avançar en l'oposada. Espanya és la prova més palmària que el concepte d'estat nació ha prescrit; és un fòssil enmig d'un mapa. És un cúmul de circumstàncies compartides, res més; és un bitllet d'anada cap enlloc. És un galleda d'aigua freda; és la mà que s'alça per cridar-te l'alto. Espanya és també un lloc fantàstic; un territori habitat per gent encantadora. És un indret de llum; i de moltes ombres. A dia d'avui, és poca cosa més que una andròmina rovellada que ni els mateixos espanyols mereixen carregar; un llast encara més feixuc d'arrossegar per aquells que no el sentim nostre. Espanya és una idea; una idea desafortunada; una mala idea al capdavall.

Escriure

Això d'escriure és molt fotut. Vull dir que és molt fotut provar d'escriuré bé. A risc de sonar pretenciós i volgudament martiritzat, certifico que provar d'escriure bé desgasta. Parlo per mi, és clar. Ho atribueixo a l'autoexigència –en això, malaltissa. Ara i adés em qüestiono les paraules, em replantejo el to, l'estructura. Escric i reescric. I a cada passada brollen nous dubtes, altres dilemes. Tants que sovint m'atenallen i aleshores res no lliga i tot esdevé absurd, prescindible. Hi ha una munió de textos avortats errant pels llimbs en què s'ha convertit la paperera del meu escriptori. Haig d'imputar-ho també a l'erosió d'exposar-se, a l'embat de la por, al què diran. L'escriptura és una activitat d'exhibicionistes. Cal una certa tendència impúdica per mostrar-se cobert tan sols de lletres. I alhora està la frustració. Fa poc, un autor novell admetia en una entrevista haver-se llençat a escriure empès per l'escàs nivell de les obres que acostumava a llegir. Esperançadora confessió. Les bones lectures, no obstant, produeixen un efecte contrari. Puc assegurar-ho. En el meu cas són un peatge. Accedint-hi avanço, sí. Descobreixo formes, estímuls, objectius. Però alçar la barrera té un preu. Travessant-la assumeixo la pròpia posició, prenc consciència de les distàncies i em pregunto si, de tan enormes com són, l'esforç paga la pena.
Escriure és molt fotut, sobretot quan veritablement en tens ganes.

Acudits verds

Quan el llistó és Saura llavors passa el que passa. Per entendre'ns: passa que tot plegat es converteix en una gran presa de pèl. Fixant la mesura en Saura ja som al cap del carrer. Les coses lliguen aleshores. Fins i tot la seva companya. Mayol i els arbres de mecano, les fonts eixutes i les trameses de llavors. L'Imma, les caquetes del gat i la vasectomia d'en Joan. Contemplant Saura hom pren consciència de què significa Iniciativa a dia d'avui. Hom comprèn l'acudit, la broma que suposa atorgar segons quines responsabilitats a segons quines formacions. Posant l'accent en Saura, tanmateix, correm el risc de perdre'ns en foteses. En performances amb pistolers encaputxats i discussions semàntiques a l'entorn del concepte transvassament. I per això potser convingui alertar del perill d'entollar-nos en la conveniència de distribuir els despatxos seguint les regles del Feng-Shui, d'embussar el debat fins obturar-lo. Perquè, la veritat, dubto que ens ho podem permetre. No crec que la prosperitat esperi a què esclarim si l'arma de la manifestació era falsa o de debò, o si per un teòric 3% menys de monòxid de carboni sobre Gavà paga la pena circular a pas de tortuga. Em temo que, per desgràcia, mentre per aquí seguim embrancats en polèmiques de via estreta, la prosperitat se'ns escapa a tota velocitat, i no ho fa precisament en bicicleta.
Sol dir-se que tot país té els governants que mereix. Hi estoc d'acord. En democràcia, els dirigents gaudeixen o pequen dels mateixos vicis i de les mateixes virtuds que la societat que els escull. I Catalunya no n'és pas una excepció. Ben mirat, ni Montilla, ni Carod ni Saura són responsables de la seva inoperància. Poc o res els hi podem reutreure quan, al capdavall, som nosaltres qui els hem permès d'exhibir-la. Fiquem-nos-ho al cap: tot depèn de la nostra exigència.
El llistó és Saura. Fem-nos-ho mirar.

Títols reials

M'he permès d'esmenar les cartes als Reis del pare i d'un parell dels meus cunyats afegint-hi uns llibres. Confio que aquesta nit Ses Majestats els hi duran atès que enguany, com de costum, els tres s'han portat d'allò més bé. Us en dono detalls perquè, si seguiu habitualment aquest humil blog, poden ser-vos d'interès.
Pel pare i per M, La dictadura de la incompetència, d'en Xavier Roig. N'he llegit la primera meitat i, en vistes de com està el pati, l'aconsello ferventment. D'aquelles lectures obligades, vaja. Més enllà de la seva innegable vigència, m'engresca el fet d'haver trobat en aquest assaig un motllo precís on encarixar-m'hi. Amb concisió i contundència, s'hi qüestiona el model social imperant, aquest pseudo-progressisme col·lapsant i col·lapsat que sembla no tenir alternativa. Doncs bé: la hi ha, i el llibre n'ofereix les claus d'una forma assequible i gens pretenciosa. Fins ara, havia anat seguint Roig a través de les seves col·laboracions a l'Avui i, de tant en tant, en alguna tertúlia radiofònica. El cas és que ja certificava certa sintonia, però ara, arrel d'aquesta publicació, admeto que li faig un lloc d'honor a la meva llista particular de referents.
L'altre títol és per J. Els bons Salvatges, d'en Ferran Sáez i Mateu. Encara no l'he llegit –tan sols l'he fullejat una estona– tot i que me'n deleixo perquè pinta esplèndid. Intueixo que lliga a la perfecció amb el d'en Roig i que pot ser-ne un complement ideal. Prometo escriure'n més ressenyes quan m'hi hagi endinsat a fons. Entre tant, per anar fent boca, n'avanço un extret ben sucós: "Ens pensàvem que habitàvem en un món basat en ideologies sòlides, però en realitat només eren rígides".

Titots

Més que cap altra cosa, el meu desig per Catalunya és la plenitud. Un anhel no massa original –ho reconec– que, de fet, estem farts de proclamar cada cop que entonem Els Segadors. Tornarà a ser rica i plena, cantem. Bé doncs, rumiat i ben rumiat, l'única forma que se m'acut de fer aquest vers realitat passa per dur fins les últimes conseqüències l'inalienable dret que tota nació té a la sobirania. És per això que abogo per la independència. Però alerta, no faig de la secessió la meva fita exclusiva, el zenit de les meves aspiracions. La indepedència és tan sols un mitjà, el punt d'inici, un tràmit necessari per tal de disposar d'un país més lliure, més pròsper, més just. Per disposar, vaja, d'un país com déu mana. Malament rai si ens hi aboquem a cegues, amb vehemència, deixant de banda, o per més endavant, d'altres consideracions d'ordre fonamental, si buidem de contiguts el procés. No m'interessa cap nou estatus que m'aboqui i aboqui als meus al fracàs, no m'estimulen gens les aventures sense recompensa, fotre'm de cap a una piscina sense aigua.
Sobre això, hi ha un cert tipus d'activisme que, al meu entendre, poc servei fa a la nostra causa. L'activisme dels titots. Titots perquè solen fer un posat semblant al de l'ex-líder dels Brams. He compartit manifestacions amb ells, fins i tot l'hem fet petar en alguna ocasió i malgrat està clar que m'hi uneixen certs vincles, tot i que hi tinc molts més punts de contacte que, per exemple, connexions amb el Zaragoza, la Chacón o el sinistre Ferran, els titots i jo dissentim sovint. Divergim en les formes, i no pas menys en els referents. Però sobretot ens allunyen els interessos. Els seus acaben on comencen els meus, i puntualment s'interseccionen quan junts cridem Independència!. Ja m'hi conformo. Ara bé, considero convenient fer notar que només amb això, amb les esgargamellades i les samarretes del president afusellat, no n'hi ha prou. Gens de lluny arribarem apel·lant tan sols a la laringe i a les gònades. Perquè, al capdavall, no es tracta tant d'independència com de futur. No és tant què significà el 1714 com què carai serà de nosaltres demà, d'aquí un any, o d'aquí deu. Són, en definitiva, infraestructures, serveis, negocis, cultura, identitat. És tot plegat. Cor, certament, i alhora cap.
De titots n'hi ha arreu, fins i tot al Parlament, o treballant a la Generalitat, o representat-nos a les corts espanyoles, i dubto que això ens beneficïi gaire. Amb la voluntat i la rauxa no basta. La independència caurà de madura tard o d'hora a partir del moment en què, enlloc de qüestionar-nos quan la demanem, que si botiflers amunt i botiflers avall, comencem a definir entre tots quina Catalunya volem ser. L'aconseguirem arremangant-nos, quan siguem capaços d'oferir un model alternatiu. Quan l'audàcia ens permeti de posar negre sobre blanc els rèdits que de la plenitud se'n poden extreure. L'obtindrem només quan fem audible un missatge de prosperitat i d'esperança. A tal efecte, l'eixelebrament destorba, enterboleix el missatge i genera anticossos. Fa un parell d'anys, Montilla va encunyar allò del catalanisme social (aquella martingala que des del primer moment ni tan sols ell es cregué), i jo ara apel·lo al catalanisme útil, que és el d'en Tremosa teoritzant sobre la Catalunya logística, investigant-hi, oferint vies de futur, localitzant vetes de llum. És el dels López (en Tena i en Bofill) escrutant la legalitat. És el de l'Àngel Colom fent permeables els nouvinguts, i és el de tanta i tanta gent que s'esforça a fer bé la seva feina, cadascú en el seu àmbit, gran o petit, tant se val. Després hi ha el catalanisme inútil, el del gran titot Tardà i les seves explosions incontrolades. Mori el Borbó, brama. Excel·lent, i després què? La clau és aquest què. Mai cap titot me l'ha sabut respondre.

Gol nord segona graderia

Enguany m'he fet amb un abonament a l'estadi. No podria haver escollit millor temporada per acomplir una de les fites que em vaig marcar per aquest any preludi de la trentena. D'entre aquestes, la localitat al Camp Nou i d'altres que ara no vénen al cas però que, de fet, hi estan íntimament lligades. Barça i país, m'és impossible destriar una cosa de l'altra.
Viscuts ja vora deu partits, puc ben asseguar que del meu seient estant he vist molt més futbol que en aquests darrers temps. Més futbol i, sobretot, molta més esperança. Gol nord segona graderia. Des d'allí veig planar l'omnipresent esperit d'en Johan que tot ho embolcalla. Sota el mantell del geni, el joc es fa bell, precís, eficaç. Instal·lat dins la bombolla, i durant gairebé dues hores, més que participar de l'espectacle faig teràpia, recupero l'orgull. Píndoles blaugranes per alterar la realitat.
Així doncs, Cruyff per damunt nostre, dissolt en l'ambient, i un Guardiola impecable dirigint l'orquestra arran de gespa, interpretant la partitura del mestre, la que ell ens va descobrir, la nostra. Una obra vibrant, encisadora, a l'abast només dels escollits. I a la llotja, presidint-ho, Laporta. Mai ningú no m'havia representat millor. Poca gent a la zona noble ha encarnat tan bé què significa ser del Barça, ser català. Arreu, excel·lència. Estil, educacó, capacitat, coratge. Just tot allò que li manca a Catalunya. Precisament allò del que careixen aquells qui ens governen. És per això que, en part, m'he fet amb un abonament: per nodrir-me, per refer-me, per mantenir la convicció que hi ha una alternativa. En front de Montilla, Joan Laporta. En front Benach, Sala i Martín. En front dels discursos miserables d'en Saura, de l'Iceta i de tota la corrua de camarades, les rodes de premsa d'en Pep. En front del campi qui pugui generalitzat, el projecte, la pinya dels jugadors després de vèncer l'adversari. Tot és possible al gol nord segona graderia.

Vincles

Ho escrivia fa uns mesos i els esdeveniments recents no fan més que confirmar-ho: hi ha una sòlida vinculació entre Duran i Lleida i el PSC. És una determinada consciència de Catalunya purament regionalista, residual. És també una idea d'Espanya. De fet, comparteixen sobretot això últim, Espanya.
Des de fa unes setmanes, conservadors i socialistes semblen viure un incipient idil·li que, almenys pel moment, no passa de platònic. Quatre floretes i alguna moixaina impostada. I dic impostada perquè, a la pràctica, la seva relació és essencialment convinguda. Un quid pro quo circumstancial, tàctic, originat, per un costat, per les desaforades ànsies de poder del líder d'Unió. I és que a Duran se l'ensuma d'una hora lluny. Va boig per assegurar-se un llogaret a la posteritat i, ara com ara, sense cap opció de disputar el lideratge de CiU, pactaria amb el mateix diable per tal de fer-se amb alguna cartera, caigui d'on caigui. Un festeig contranatura que, per un altre costat, els socialistes interpreten amb l'única voluntat d'engelosir Convergència, d'erosionar els fonaments de la federació. Divideix i venceràs, deuen pensar Montilla i els seus. Per ells Duran és tan sols un ninotet de drap a qui clavar agulles, un fetitx vudú per ferir Mas.
Crec, tanmateix, que el PSC erra l'estratègia, que treballar-se al d'Alcampell pot reportar-los justament tot el contrari d'allò que persegueixen. A dia d'avui, després que en sengles congressos CDC i UDC hagin posat de manifest tanta disparitat d'ojectius, té poc sentit que les dues formacions catalanes mantinguin l'estatus federatiu. Tastar l'oposició li ha provat a Convergència, l'ha fet definir-se, moure's, avançar. En la mesura que la seva essència volgudament transversal li ho permet, des del Carrer Còrsega s'apunta ara molt més amunt i molt més lluny d'on ho fan els seus col·legues. Tinc el convenciment que concorrent per separat a les properes eleccions, Convergència sortiria molt ben parada, que compensaria amb escreix la pèrdua vots democristians. En definitiva vaja, que per fer la casa més gran, potser cal enderrocar algun pilar.

País petit

Amb raó cantava Llach que el país era petit. Però, més que de tamany, el nostre país és petit de mentalitat. Els catalans d'avui pensem amb petitesa i, és clar, des de dalt d'un campanar qualsevol sempre veiem, irremeiablement, un altre campanar veí.
No ha estat sempre així. En ocasions hem sabut fixar-nos reptes d'una veritable envergadura, hem estat capaços de projectar-nos lluny. Sense necessitat de remuntar-nos massa enrera, la Catalunya immediatament posterior al franquisme pensà en gran. Només així s'explica el miracle, el fet que malgrat les quatre dècades de repressió feixista i espanyolista hàgim aconseguit de ser on som. Amb més claredat encara, resseguint el fil de la història, i estroncada per l'esclat de la guerra del 36, trobem una altra època de grandesa mental. El primer terç del segle XX fou, en efecte, un periode d'esplandor a tots nivells. Probablement, l'últim gran periode d'esplendor que hem viscut. No sembla pas casual que tots dos moments presentin unes circumstàncies comunes, diferencials: adversitat, efervescència social, i el talent i la determinació d'unes quantes figures, de les millors. La memòria ens ensenya, doncs, que quan aquests factors es conjuguen, que quan el catalanisme s'activa, el país progressa, i progressa de debò.
Basta una llambregada per advertir que ens toca de viure un present força desfavorable. I no em refereixo només a l'evident adversitat econòmica. La crisi, a casa nostra és, abans de res, identitària, de model. Estructural, de consciència. És per tot plegat que el futur pinta tan magre. Sense nord i sense les eines necessàries per orientar-nos (amb un estatut d'anar per casa i un finançament de pa sucat amb oli) ni els més agoserats s'aventuraren a augurar-nos un demà gaire pròsper.
Així les coses, l'objectiu primer del catalanisme passa per fer despertar la consciència de la ciutadania, fer veure l'abast real de la crisi, la crua realitat. Toca fer bollir l'olla i servir dades. És hora de descobrir les orelles del llop, d'esmolar les raons i assenyalar amb el dit als responsables. En acabat, amb el terreny adobat, restarà tan sols deixar brotar les figures. En disposem, n'estic convençut. I en tots els ordres, no només en l'àmbit estrictament polític. En necessitem de referents, gairebé tant com cistelles d'impostos. Ens calen per –tornant a Llach– vèncer la por de sentir-nos sols, de ser massa grans.

P.S.: Gràcies Belén. Gràcies Noctas. Moltes gràcies als dos pel mateix.

Una de popular

M’agrada la Montserrat Nebrera. És l’agudesa i aquest tal-com-raja seu. Alhora, la imatge un xic superba que projecta, d’aplom, de certa mala llet. Un tremp que s’accentua en contrast amb l’aparent fragilitat de la seva figura i que Nebrera concentra en el gest: en la mirada, vivíssima, i en un mig somriure sorneguer que –ho confesso– trobo francament suggerent. Tinc debilitat per aquest tipus de dones. Tanta que ja fa set anys que convisc amb una d’un tarannà similar. Gustos al marge, de l’ovella més negra del corral popular no se’n pot discutir ni l’aptitud, ni la preparació ni l’empenta. Tres virtuts que, a dia d’avui, rarament es troben contingudes en un mateix polític.
M’agrada Nebrera. Fins i tot hi comparteixo alguns punts de vista d'essència liberal. Tanmateix, la seva causa i la meva són més aviat contraposades. Ho lamento perquè en voldria com ella al meu costat. I és que a la política catalana no abunden els caràcters desacomplexats com el seu. Tampoc no sol ser gens habitual mostrar-se amb la nitidesa amb la que ella ho fa. I menys freqüent encara, oferir un discurs articulat en clau de present, sense la més mínima traça d'estigmatització.
Llàstima que es cregui això d’Espanya. Llàstima també que es cregui conservadora, que massa sovint, d’entre les seves paraules, s’escoli aquell xic de rancior tan desconcertant, tan contradictori. Malaguanyat vigor, Montserrat.

Expedient X

La setmana passada ens assabentàvem que l'incombustible Larry Flint està enllestint una nova pel·lícula X, aquest cop, amb Sarah Palin de protagonista. Tot i tractar-se d'una Palin clònica, la cosa promet. I ja no tant pel contingut del film –perfectament previsible–, sinó pel ciri monumental que es pot muntar als Estats Units si McCain aconsegueix imposar-se a Obama. Facin-se càrrec de l’escàndol, de les seves possibles dimensions. Tota una vicepresidenta passant-se els valors republicans pels baixos! Això sí, evitin deixar-se endur per analogies massa immediates. Lligant vicepresidència, república i pelleringues corren el risc d’acabar imaginant-se Carod voltant pel Pati dels Tarongers amb el carquinyoli enlaire.
Sigui com sigui, sembla clar que ni el fantasma del cataclisme financer, ni totes les hipoteques subprime juntes impediran a Flint fer-se novament d’or amb aquesta transgressora producció. I és que, fins i tot en temps de crisi, la pornografia demostra ser un actiu sòlid. I no només a Nord Amèrica. Arreu, la magnitud de la indústria del porno és proporcional a la hipocresia dels seus consumidors: grandiosa.
En vistes de la rellevància quantitativa del negoci –i perquè no dir-ho: de la seva innegable funció social–, potser vagi sent hora de començar a reconèixer aquells qui, repressions i moralitats a banda, s’hi dediquen d’una forma meritòria. Penso en Conrad Son per exemple. Més enllà de les seves habilitats purament cinematogràques, Son està duent a terme una tasca lloabilíssima en matèria lingüística. Està fent penetrar –si m'ho permeten– la nostra llengua a un àmbit encara verge de catalanitat. Normalitzant-lo en definitiva. Reconeixem-li doncs. Ho dic seriosament, sense la més mínima voluntat de frivolitzar sobre la distinció: si se l'ha enduta el director de Què t'hi jugues Maripili i si, per molt menys, l'ha guanyada Isabel Coixet, per què no atorgar una Creu de Sant Jordi a Conrad Son?

Sobre el centre

Sóc del parer que en un país com Catalunya s'ha de governar des del mig i per al mig. O dit en unes altres paraules, des del centre i per a la mitjania. Ho sostinc, per un costat, pel fet que és en aquest espai on s'aplega el gruix substancial de la ciutadania. En major o menor mesura, a tots ens cal treballar; d'una forma o altra, tots destinem una picossada a pagar els rebuts de la hipoteca o les mesades del lloguer; i sigui a 10 o a 1.000 quilòmetres de casa, a l'estiu tots marxem de vacances. A grans trets doncs, una majoria de catalans compartim les mateixes voluntats i, fins a cert punt, unes inquietuds idèntiques. En segon lloc, i fruit precisament d'aquesta configuració –diguem-ne– nuclear, perquè és just al centre de l'eix social des d’on s'obté una perspectiva més ajustada de la realitat. Lluny del punt d’equilibri, per contra, la fuga i les distàncies s'accentuen, com a la pràctica també succeeix amb l’adversitat si l’acció de govern s’aïlla en un àmbit extrem.
No defenso en cap cas polítiques d’ordre exclusivista. És evident que cal atendre les necessitats dels qui resten a banda i banda d'aquest nucli comú. Sobretot les dels sectors menys afavorits. Només faltaria, per descomptat. Ara bé, considero que la manera més òptima de respondre-hi és justament emfatitzant la centralitat de l'acció política. I en concret, parant una atenció especial a dues tasques fonamentals: la de generar riquesa i la de garantir la igualtat d'oportunitats. Alhora, indissociablement.