Nadal tot l'any

Imagino un paisatge rural, o de muntanya –tant és. Imagino una panoràmica ampla i profunda que faig verda o ocre segons l'estació. En primer terme, un relleu ondulant, amable. Al fons, una serralada que s’esfuma. Cobrint tota la volta, un llençol cian lluent, perfectament tibat de punta a punta. Tot a l’estampa flueix a pas de cargol, humil i pausat, gairebé silent. Tan sols la remor de l’aire pentinant l’herba i, parant l’orella, l'esquella d'alguna vaca. Cap torre d’alt voltatge, cap tractor, cap boletaire. No res. El camp –a ulls dels urbanites com jo– és espai i és absència, buit que ens embadaleix i ens aclapara, just l’oposat d’allò a que estem avesats, a la ciutat, que és densitat i presència. Ritme, decibels en distorsió, capes i capes de grisos sobreposades, esquitxos d’infinitud de coloraines. Gent, intercanvi, comerç –sobretot comerç.
Fixem-nos en Barcelona. La seva història, el seu traçat, les olors que desprèn, el caràcter dels qui l’habitem. Tot plegat s’explica a través del comerç. És això que fa que els diumenges, en especial per la tarda, Barcelona se’m faci inòspita. Sovint tan que, passejant-hi, temo haver-me convertit en el protagonista masculí del Mecanoscrit de Pedrolo. Sense la llum dels aparadors, sense la flaire de croissant acabat de coure, sense quioscs on trobar el diari la ciutat s'esllangueix, pren un caire de zombiesc. Exagerant-ho un xic: travessar un carrer amb les persianes abaixades a plena llum del dia em produeix un feredat comparable al que em faria topar-me amb un McDonald’s plantat enmig d’una pastura. Deu ser per això que, en part, m’agrada el Nadal. Perquè tot és obert, perquè les setmanes tenen dos dissabtes, perquè el pols urbà batega constant, vivíssim.
Imagino un Nadal permanent. Seria extraordinari. Alliberar-se per fi de les estrafolàries lleis que fixen els horaris comercials, de la nostra dèria de regular, de decidir per la resta, d’atenallar la iniciativa individual. Corre l’argument aquell –gens fonamentat d’altra banda– segons el qual liberalitzar els horaris comercials perjudicaria en gran mesura els petits comerços en favor de les grans superfícies. A risc de semblar encara més talòs, admeto que sóc incapaç de detectar el greuje per enlloc. De fet, per ser sincer, davant d'una eventual liberalització, només sé veure’n els avantatges. I és que, per més que m'hi esmero, no acabo d'entendre per quins set sous sortirien malparades les carnisseries que decidissin obrir els diumenges. En igualtat de condicions, jo prefereixo comprar el tall rodó a l'establiment de la cantonada abans que a l'hipermercat de torn. Proximitat i tracte. I, com un servidor, de ben segur que moltíssima altra gent. Tres quarts del mateix pels qui, per contra, opten habitualment per l’híper. Al capdavall, no és pas una qüestió d’horaris, de calendari, d’oferta, sinó de pura demanda, de les preferències dels consumidors. I, a aquestes, qui s’hi oposa?
En fi, sort que, sobre la imaginació, encara no s’ha legislat. Toco fusta i segueixo imaginant.