dimecres, 23 de desembre del 2009

Nadal tot l'any

Imagino un paisatge rural, o de muntanya –tant és. Imagino una panoràmica ampla i profunda que faig verda o ocre segons l'estació. En primer terme, un relleu ondulant, amable. Al fons, una serralada que s’esfuma. Cobrint tota la volta, un llençol cian lluent, perfectament tibat de punta a punta. Tot a l’estampa flueix a pas de cargol, humil i pausat, gairebé silent. Tan sols la remor de l’aire pentinant l’herba i, parant l’orella, l'esquella d'alguna vaca. Cap torre d’alt voltatge, cap tractor, cap boletaire. No res. El camp –a ulls dels urbanites com jo– és espai i és absència, buit que ens embadaleix i ens aclapara, just l’oposat d’allò a que estem avesats, a la ciutat, que és densitat i presència. Ritme, decibels en distorsió, capes i capes de grisos sobreposades, esquitxos d’infinitud de coloraines. Gent, intercanvi, comerç –sobretot comerç.
Fixem-nos en Barcelona. La seva història, el seu traçat, les olors que desprèn, el caràcter dels qui l’habitem. Tot plegat s’explica a través del comerç. És això que fa que els diumenges, en especial per la tarda, Barcelona se’m faci inòspita. Sovint tan que, passejant-hi, temo haver-me convertit en el protagonista masculí del Mecanoscrit de Pedrolo. Sense la llum dels aparadors, sense la flaire de croissant acabat de coure, sense quioscs on trobar el diari la ciutat s'esllangueix, pren un caire de zombiesc. Exagerant-ho un xic: travessar un carrer amb les persianes abaixades a plena llum del dia em produeix un feredat comparable al que em faria topar-me amb un McDonald’s plantat enmig d’una pastura. Deu ser per això que, en part, m’agrada el Nadal. Perquè tot és obert, perquè les setmanes tenen dos dissabtes, perquè el pols urbà batega constant, vivíssim.

Imagino un Nadal permanent. Seria extraordinari. Alliberar-se per fi de les estrafolàries lleis que fixen els horaris comercials, de la nostra dèria de regular, de decidir per la resta, d’atenallar la iniciativa individual. Corre l’argument aquell –gens fonamentat d’altra banda– segons el qual liberalitzar els horaris comercials perjudicaria en gran mesura els petits comerços en favor de les grans superfícies. A risc de semblar encara més talòs, admeto que sóc incapaç de detectar el greuje per enlloc. De fet, per ser sincer, davant d'una eventual liberalització, només sé veure’n els avantatges. I és que, per més que m'hi esmero, no acabo d'entendre per quins set sous sortirien malparades les carnisseries que decidissin obrir els diumenges. En igualtat de condicions, jo prefereixo comprar el tall rodó a l'establiment de la cantonada abans que a l'hipermercat de torn. Proximitat i tracte. I, com un servidor, de ben segur que moltíssima altra gent. Tres quarts del mateix pels qui, per contra, opten habitualment per l’híper. Al capdavall, no és pas una qüestió d’horaris, de calendari, d’oferta, sinó de pura demanda, de les preferències dels consumidors. I, a aquestes, qui s’hi oposa?
En fi, sort que, sobre la imaginació, encara no s’ha legislat. Toco fusta i segueixo imaginant.


6 comentaris:

Jordi ha dit...

Jaume, no sé com ho fas però la teva forma d'escriure enganxa, i molt. Crec que ja t'ho vaig dir en un altre post. Jo, per sort o per desgràcia, visc a l'entorn metropolità de Barcelona. En especial, en els pobles el Nadal s'hi viu de forma especial. M'encanta baixar per la riera tot deleitant-me dels bars plens de gom a gom, amb l'olor a croissant dels dissabtes tarda i el cafè amb llet.

També m'agrada observar els nanos disfrutant de la seva època de vacances, alguns parlant de quins regals els hi ha regalat el Pare Noel, o el cagatió. Rememoro un passat no gaire llunyà i m'agradaria tornar-hi, ara però, amb uns quants anys més a sobre torno a recuperar la meva preferència pel Nadal com la millor època de l'any.

Salut, Jaume!

Efrem ha dit...

Jo trobo un luxe passejar un diumenge a la tarda per Barcelona, buida.

Noctas ha dit...

Brutal la descripció que fas del contrat entre la ciutat i el camp.
Veig que divagues una mica més i que en un mateix text vas pintant això i després allò altre:) cosa bona per suposat!
Bon nadal mestre!

Anònim ha dit...

Com l'Efrem, poder passejar per la ciutat sense els insuportables sorolls varis d'un dia normal és fantàstic.

Jaume ha dit...

Hi ha molts llocs on amagar-se o trobar-se sol (quin oximoron més maco!!). Jo també aposto perquè la ciutat sigui lloc de trobada, amb els comerços ben oberts amb horari lliure.

Alexandre ha dit...

Des de casa d'un botiguer potser puc respondre el teu dubte. Que et semblaria treballar els dissabtes i diumenges les mateixes vuit hores que la resta de dies de la setmana?
La veritat, seria fantàstic veure't esmorzant un tallat a córrecuita entre les 10.00 i les 10.15 del diumenge mentre, pel mòbil, et dicten la llista de la compra que faràs a la carnisseria quan pleguis al vespre.

Suposo que alguna gran empresa podria emplear tios com tu per la meitat de sou i fer-los pencar el diumenge. No sé si passejaries tan cofoi entre sabateries i fleques...

Reivindicacions a part, si no fos botiguer, pensaria com tu.