Acudits verds

Quan el llistó és Saura llavors passa el que passa. Per entendre'ns: passa que tot plegat es converteix en una gran presa de pèl. Fixant la mesura en Saura ja som al cap del carrer. Les coses lliguen aleshores. Fins i tot la seva companya. Mayol i els arbres de mecano, les fonts eixutes i les trameses de llavors. L'Imma, les caquetes del gat i la vasectomia d'en Joan. Contemplant Saura hom pren consciència de què significa Iniciativa a dia d'avui. Hom comprèn l'acudit, la broma que suposa atorgar segons quines responsabilitats a segons quines formacions. Posant l'accent en Saura, tanmateix, correm el risc de perdre'ns en foteses. En performances amb pistolers encaputxats i discussions semàntiques a l'entorn del concepte transvassament. I per això potser convingui alertar del perill d'entollar-nos en la conveniència de distribuir els despatxos seguint les regles del Feng-Shui, d'embussar el debat fins obturar-lo. Perquè, la veritat, dubto que ens ho podem permetre. No crec que la prosperitat esperi a què esclarim si l'arma de la manifestació era falsa o de debò, o si per un teòric 3% menys de monòxid de carboni sobre Gavà paga la pena circular a pas de tortuga. Em temo que, per desgràcia, mentre per aquí seguim embrancats en polèmiques de via estreta, la prosperitat se'ns escapa a tota velocitat, i no ho fa precisament en bicicleta.
Sol dir-se que tot país té els governants que mereix. Hi estoc d'acord. En democràcia, els dirigents gaudeixen o pequen dels mateixos vicis i de les mateixes virtuds que la societat que els escull. I Catalunya no n'és pas una excepció. Ben mirat, ni Montilla, ni Carod ni Saura són responsables de la seva inoperància. Poc o res els hi podem reutreure quan, al capdavall, som nosaltres qui els hem permès d'exhibir-la. Fiquem-nos-ho al cap: tot depèn de la nostra exigència.
El llistó és Saura. Fem-nos-ho mirar.