Sobre la felicitat I

La felicitat és una sensació de plenitud fugaçíssima que comença a esvair-se quan tot just et sobrevé, com aquells somnis que s'escolen d'una glopada pel desguàs de la memòria entre que sona el despertador i et calces les sabatilles. Efímera i plaent, la felicitat et posseeix i fuig. Ja pots mirar de retenir-la, de convèncer-la que et visiti més sovint. És inútil. Fa la seva. De ser amant, seria perfecta. Ella decideix el moment i és de les que va per feina. Mai no et donarà el seu telèfon, mai no et prometrà de trucar-te. Un dia picarà a la teva porta, t'omplirà i arreveure.

A l'altre extrem, la desgràcia és gairebé més capriciosa que la felicitat. T'assalta quan li plau, sempre d'imprevist, però, a diferència de la felicitat —tot sofisticació i generositat—, aquesta t'esbotza la porta i s'escarxofa al sofà amb les tofes de les aixelles a l'aire. La desgràcia és una okupa sòrdida i mal depilada que se t'instal·la a casa i que t'amenaça de fer venir unes col·legues tant o més polloses que ella. Acostumen a no venir mai soles, les desgràcies. I el pitjor és que tu mateix no et bastes per fotre-les al carrer. Desallotjar-les acaba sent un trasbals que —poc o molt— deixa petja. Mentre que la felicitat confereix a l'ambient una flaire natural i arrodonida, la desgràcia tot ho empudega d'olor de tall passat, un tuf penetrant que costa horrors d'eliminar.