dimecres, 18 de març de 2009

A la resistència

L'objectiu és resistir. Ara ho veig clar. Viure consisteix, essencialment, en aguantar les escomeses del destí. Expressat així –tan ras i curt– sona més cru i, sobretot, força més angoixant del què resulta en realitat. A la pràctica, anem encaixant clatellots amb total naturalitat, sense gairebé qüestionar-nos-ho. Hi estem avesats. És més: diria que estem programats per a entomar-los. De no estar-ho, a hores d'ara, erraríem encara dins l'aigua, fets d'una sola cèl·lula.
Rebem cleques inexorablement, tots plegats i sense excepció. I són comptadíssimes les ocasions en què podem fintar-les, pur atzar. L'adversitat és ràpida com el llamp, democràtica com cap estat al món. Reparteix a tort i a dret, sempre inoportuna.
Suportar aleshores; vet aquí l'autèntica finalitat. Que ens tombin i tanmateix, gens mesells, fixar la vista lluny i reprendre la marxa. Ben mirat, és d'una ironia desconcertant: resistir per progressar; rebre per seguir rebent –fent-ho tràgic.
L'únic, doncs, a què honestament podem aspirar és a endur-nos pocs calbots. Que els lapses entre patacada i patacada siguin prou sostinguts. Llargs espais de treva per a reposar i agafar embranzida. Temps de matins assolellats, de vermut i diari al costat de qui s'estima. Altos al foc eteris, plàcids, felicíssims, que sens dubte justifiquen la resistència.

9 comentaris:

Alexandre ha dit...

Doncs endavant i força!!

Ja saps que hi ha a qui li agrada que l'estovin, no?

Hi ha un subgrup humà al que li agrada ser sodomitzat i resta, cap cot, a que n'arribin més de totes bandes.
I tenen representants polítics i tot!!

Noctas ha dit...

Hi ha un moment que te n'adones que la vida és dura i que cal resistir. És un moment absolutament trist, et sents desprotegit i sol, et sents molt sol, però cal tirar endavant i sobretot cal que la duresa dels aconteixements no ens ompli el cor de ressentiment...saludus crack

Anònim ha dit...

Quin to més tràgic!Quan dius resistència vols dir resignació? Tot plegat sona molt trist i m'emprenya, però la veritat és que no et puc rebatre de cap manera.
Que tinguis molt llargues treves!

Miraculosa Miró ha dit...

"Morir, dormir. Dormir!…
qui sap si somiar!… Vet aquí el tràngol;"
Qui em recordes avui ?
Salut hi hagi!

Josep (sl) ha dit...

Resistir es cauré i aixecar-se.

Efrem ha dit...

Certament, ho has clavat! Des dels primers grecs que encara ens anem plantejant les mateixes qüestions que ja resoleren, al meu parer, perfectament ells. Els estoics, la cultura del resistir i per fer-ho conèixer les estructures de la naturalesa com més millor, i els Epicuris cercant la millor manera de plaer.

Filosofar és aprendre a morir, deia el sabi francès, i quanta raó tenia! Aprendre acceptar les clatellades de la vida per quan vingui la darrera, els ultims segons. Ara bé, és important saber evitar clatellots també, que en definitiva és el que tu dius: fer com més llargues millor les estances sense ostia. L'òstia és eterna! Hehehe

Josep (sl) ha dit...

Jo ara he començát a llegit el llibre de la gabancho

Josep (sl) ha dit...

Ja he llegit crònica de la independència.

Efrem ha dit...

SET MESOS SENSE DIR RES I PUNJANT, ESPERO QUE ESTIGUIS BÉ!