dimarts, 9 d’octubre de 2012

Unitats

La demanda ha arrelat. Diguin el que diguin els qui apel·len al silenci d'una suposada majoria, una gran part de la societat catalana ha fet seu l'objectiu de l'estat propi. Des de la Diada, les demostracions se succeeixen. Personals, massives, planificades, espontànies. En totes i cadascuna, la certesa que sota d'aquesta voluntat compartida s'eixopluguen accents socials variadíssims. El sobiranisme d'avui és heterogeni i justament això –l'àmplia transversalitat– fa que aspiri a esdevenir hegemònic el 25 de novembre. Val la pena d'aturar-s'hi. No és que el gruix de la ciutadania hagi convergit en un mateixa opció política; és que diverses opcions polítiques han desembocat en un mateix espai fronterer que voreja la llibertat. Que a aquesta confluència s'hi arribi des de models tan distants com els de CiU o ICV dóna una idea molt precisa de l'enorme càrrega de legitimitat que empeny la causa sobiranista.

Alhora, si hi ha res d'inqüestionable de resultes de la històrica manifestació de l'11 de setembre és que l'independentisme avança unit. I, fins la setmana passada, semblava que també hi avançaven els partits independentistes. Des d'aquell dia, ningú no havia armat els colzes, almenys públicament. De tan insospitat, costava d'explicar-s'ho. El vell anhel es feia realitat de sobte i, com suggestionats per les ordres d'un mentalista, els seus líders marxaven plegats, gronxant relaxats els braços i amb la mirada clavada en un mateix punt, més enllà. Comèdia. No ha calgut cap senyal, cap espetec de dits. Quatre passes i tots en si, disgregats com de costum. L'enèssim intent d'ajuntar vanitats que es repel·len ha fracassat i l'independentisme concorrerà de nou fragmentat a uns comicis. Malgrat el fiasco –i contràriament al que pugui semblar– l'absència d'una llista unitària no llasta ni el més mínim un moviment que, en la base, s'eixampla i s'accelera a cada instant. Pròpia o espanyola, costa de creure que cap barrera pugui ara per ara impedir-nos de franquejar la frontera.

Però ja se sap, els partits polítics no solen reflectir la realitat amb prou nitidesa. De vegades l'enterboleixen i, pitjor, d'altres inclús l'estrafan. Passa a les formacions i passa en conseqüència als hemicicles. Imatges tèrboles projectades per una democràcia que encara avui arrossega un cert dèficit de lluïssor. Sobretot quan segons quines legalitats l'esquitxen. Per compensar-ho, el nostre procés requereix d'una impecabilitat irrefutable, d'una mena de prova del cotó que ens emmiralli amb claredat. I som aquí, qui més qui menys, desfilant el manyoc i refregant bocins per tot. S'hi deixa els dits el President Mas i se'ls hi deixa Isabel Buján, l'entranyable anciana d'origen extremeny que a través de Youtube ha prescrit botifarrons a Fernández Vara. L'un i l'altra, a la seva manera, han mostrat l'estat en què els ha quedat el cotó fluix després de fregar-lo pel mosaic de la galeria gòtica de Palau i el del pis d'Esparraguera on resideix la independentista més mediàtica del moment. Cap resta de greix, de pols ni de verdet per enlloc.

Conclusió: hi ha unitat dins i fora del Parlament. Havent-la doncs, sent tan manifesta, per què redundar-la? Què fa que les forces explícitament independentistes maldessin per anar plegades a les properes eleccions? Entenc que SI, DCat i RCat fessin mans i mànigues per aliar-se amb els republicans. En un escenari tan magnetitzat, era l'única via d'assegurar-se algun escó o, com a mínim, certa qüota de faristol. Molt bé, i Esquerra? Quin profit en treia Esquerra? D'entrada, descartaria qualsevol intenció tacticista. La gravetat del moment amenaça d'esclafar López Tena, Laporta i Carretero fins a fer-los neglibibles. Per tant, coneixent Junqueras, potser tan sols es tractava d'un mer acte de responsabilitat històrica, d'un gest de solemninat patriòtica. Però, i el país? Què n'obtenia el país d'una llista conjunta? Poca cosa llevat d'estalviar-nos uns quants milers de paperetes. Al meu entrendre, la veritable unitat ha d’articular-se a partir del proper 26 de novembre. Aleshores, tots aquells que aposten per un estat català hauran d'aplegar-se al voltant d'Artur Mas. Sense fisures, com un sol home. Hauran de nodrir-lo aritmèticament, procurar-li una cuirassa en front de les més que previsibles envestides unionistes, però sobretot, hauran d'alenar-li el clatell: oxigenar-lo si defalleix, queixalar-li'l si s'espanta.

L'hora és greu. Bullent i viva. Més que mai mereix que siguem nosaltres qui designem els nostres representants. Han de ser les urnes les que ponderin els protagonismes. Resoldre-ho dins d'un despatx hagués estat tan lícit com fred i artificial.

1 comentari:

CríticaPolítica1 ha dit...

Arguments en contra de la independència: http://pensarhispanico.blogspot.com.es/2012/10/arguments-en-contra-de-la-independencia.html