dilluns, 15 de desembre de 2008

Vincles

Ho escrivia fa uns mesos i els esdeveniments recents no fan més que confirmar-ho: hi ha una sòlida vinculació entre Duran i Lleida i el PSC. És una determinada consciència de Catalunya purament regionalista, residual. És també una idea d'Espanya. De fet, comparteixen sobretot això últim, Espanya.
Des de fa unes setmanes, conservadors i socialistes semblen viure un incipient idil·li que, almenys pel moment, no passa de platònic. Quatre floretes i alguna moixaina impostada. I dic impostada perquè, a la pràctica, la seva relació és essencialment convinguda. Un quid pro quo circumstancial, tàctic, originat, per un costat, per les desaforades ànsies de poder del líder d'Unió. I és que a Duran se l'ensuma d'una hora lluny. Va boig per assegurar-se un llogaret a la posteritat i, ara com ara, sense cap opció de disputar el lideratge de CiU, pactaria amb el mateix diable per tal de fer-se amb alguna cartera, caigui d'on caigui. Un festeig contranatura que, per un altre costat, els socialistes interpreten amb l'única voluntat d'engelosir Convergència, d'erosionar els fonaments de la federació. Divideix i venceràs, deuen pensar Montilla i els seus. Per ells Duran és tan sols un ninotet de drap a qui clavar agulles, un fetitx vudú per ferir Mas.
Crec, tanmateix, que el PSC erra l'estratègia, que treballar-se al d'Alcampell pot reportar-los justament tot el contrari d'allò que persegueixen. A dia d'avui, després que en sengles congressos CDC i UDC hagin posat de manifest tanta disparitat d'ojectius, té poc sentit que les dues formacions catalanes mantinguin l'estatus federatiu. Tastar l'oposició li ha provat a Convergència, l'ha fet definir-se, moure's, avançar. En la mesura que la seva essència volgudament transversal li ho permet, des del Carrer Còrsega s'apunta ara molt més amunt i molt més lluny d'on ho fan els seus col·legues. Tinc el convenciment que concorrent per separat a les properes eleccions, Convergència sortiria molt ben parada, que compensaria amb escreix la pèrdua vots democristians. En definitiva vaja, que per fer la casa més gran, potser cal enderrocar algun pilar.

Cap comentari: