José Antoni Montilla i Lleida

En general, per posicionar-se cal fer una passa endavant, alçar la mà i prendre la paraula. No obstant, també és possible pronunciar-se restant immòbil i matenint la boca closa. En algunes ocasions, fins i tot, certes inaccions poden resultar molt més concloents que qualsevol altra manifestació –diguem-ne– activa. L’absència de representats del PSC i d’Unió en l’acte organitzat per l’Òmnium al TNC exemplifica aquest darrer cas a la perfecció. No assistir-hi fou tota una declaració de principis, que, d’altra banda, poc hauria de sorprendre’ns.
Malgrat que a primer cop d’ull passi desapercebuda, a aquestes dues formacions els uneix una determinada consciència d’Espanya. Però sobretot, els iguala l’ús fraudulent que els seus dirigents fan del terme catalanisme, del sentiment catalanista. Montilla s’ha sumat a la causa d’un temps ençà, Duran se n’ha definit des de sempre. Convé notar, però, que afegir-s’hi o anomenar-se’n no garanteix pas ser-ne. Al meu entendre, –i donats tots i cadascun dels greujes que així ho legitimen–, ser catalanista suposa situar Catalunya, els catalans i la catalanitat en el nucli essencial del pensament polític. En conseqüència, la raó fonamental, el sentit últim del catalanisme, és l’assoliment de la plentiud col·lectiva. I, ara per ara, ni socialistes ni democristians semblen combregar amb aquest extrem. Tot i les òbvies discrepàncies ideològiques, el seus objectius s’emmarquen dins d’un àmbit indefugiblement espanyol.
Entre tant, la impostura d’aquests partits ha calat amb tal versemblança que ha permès de justificar un ordre alterat de les aliances. Pactes estrambòtics, lligams aigualits. Llasts dels que Convergència i Esquerra han de començar a desprendre’s amb urgència.
Resseguim un camí que es dreça i es fa pedregós. Deslliurats de càrregues, sens dubte avançarem millor.