divendres, 17 de desembre del 2010

Degotalls

Sembla com si, d'uns anys ençà, el món sencer busqués una excusa per a posar-se en estat d'alerta; com si de tant en tant ens convigués una sacsejada, un sobressalt prou global per a trencar la quotidianitat planetària, per a alterar la rutina orbital. Fa poc més d'una dècada, el cor de mitja humanitat bategava accel·lerat davant d'una possible hecatombe digital. L'Efecte 2.000 féu vessar rius de tinta —de tinta i d'adrenalina. Milers de planes de premsa, hores i hores de ràdio i de televisió, infinitud de temences i d'especulacions que finalment, com de costum, quedaren en no res. Cap giny no curtcircuità pas el cap d'any de 1.999. Arreu el 2 substituí l'1 amb la mateixa naturalitat que els dimarts relleven els dilluns. Més endavant, fa un parell d'hiverns, la grip nova amenaçava de causar estralls, d'esdevenir una pandèmia de propocions bíbliques. Comptades i debatudes tanmateix, les xifres de l'H1N1 no diferiren gaire de les d'una grip comú. Amb la porcina passà com amb l'aviar, poca cosa per sort. A dia d'avui, mentre tots plegats acabem de sospesar per quin nou esglai decantar-nos, Wikileaks ha pres un avantatge gairebé definitiu. Amb un fulgor insospitat, Julian Assange i el seu web tenen tots els números de convertir-se en el proper tren de la bruixa. Quatre xicles, un parell de cops d'escombra i aquí pau i després glòria. El forat de la capa d'ozó, el desglaç dels casquets polars o la capacitat atòmica de l'Iran hauran d'esperar. Mentre tant, els periodistes més mandrosos ja s'han afanyat a tirar de tòpic proclamant allò que hi haurà un abans i un després d'aquests degotalls. Curats com estem d'espants, seria aconsellable posar en quarentena els discursos més profètics, els que vaticinen que Wikileaks condicionarà el curs de la historia els propers anys. Ara mateix, foc d'encenalls.

A menys que el cas faci un tomb inesperat, explosiu, no dóna la sensació que Wikileaks hagi de canviar gaire les nostres vides. Sí, en canvi, la d'Assange. Radicalment. Per bé o per mal, exposar-se d'una forma tan franca li ha assegurat, abans de fer els quaranta, un racó a la posteritat. D'aquesta, l'australià més intrèpid des de Cocodril Dundee no se'n sortirà amb mitjanies: o el descans etern o la prosperitat vitalícia. Una de les dues. És el preu de posar tota la carn —la pròpia— a la graella. Així doncs, resulta impossible no preguntar-se per què, què l'empeny a situar-se damunt de la diana. Amaga res el blanc dels seus cabells? A l'home del moment el mou la luxúria o bé un profund desig de revenja. Ningú no es juga la pell per vanitat i molt poca gent per un eventual sentit del deure. A més, si el combustible d'Assange fos aquest suposat sentit del deure, el contingut de les filtracions seria, de totes totes, un xic més compromès, profund, i sobretot força menys parcial. Fins el moment, l'únic país que sembla patir problemes de goteres són els Estats Units. M'ensumo que hi ha gat —bé, en aquest cas cangur— amagat. Per què, sinó, d'altres països no se n'ha desprès ni un rajolí? Si, com fa la impressió, del que es tracta és de conèixer les interioritats de la primera potència, aleshores deixem-nos romanços: Qui va matar J.F.K.? Hi ha vida extraterrestre? N'era Michael Jackson la prova? Quina és la fórmula de la Coca-Cola? Viu Bin Laden a l'Upper East Side de Manhattan? Amb tots els respectes, saber què pensa l'ambaixador nordamericà a Madrid de Carme Chacón, al cap i a la fi, és mer safareig. La diplomàcia segons Jorge Javier Vázquez. Xafarderia i desinformació. I si no, només cal llegir el cable sobre el PSC i la seva suposada deriva separatista. Mitja dotzena més de llumeneres com el cònsol americà a Barcelona i el Pentàgon en orris.

Potser, el gran què de Wikileaks hagi estat encendre el debat sobre la convenciència de revelar secrets d'estat. Per uns, és una temeritat, una forma de tensar perillosament les relacions diplomàtiques. Per uns altres, una extensió dels seus drets, la prova del cotó de la democràcia. Pels primers, la veritat és una trava pel benestar col·lectiu. Pels segons, el preu de la llibertat individual. Per Aristòtil —i jo en això m'hi alinio— ni una cosa ni l'altra. I és que, al capdavall, tot depèn del contingut de les filtracions, de què en resulti un cop passades pel sedàs de la responsabilitat.

5 comentaris:

Efrem ha dit...

Jo m'inclino per donar suport a Wikileaks. Perquè d'una banda posa en evidència la manca de seguretat del govern més important del món, i de l'altra, la veritat ens fa més lliures, i jo prefereixo la llibertat a la seguretat, crec que és un pilar més important per a la nostra societat, per a la que volem, utòpica esclar.

Noctas ha dit...

Pedazu artcicle. Potser un dels millors que he llegit sobre Wikyleaks. No sabia que Assange era Australià com el gran Cocodrilo dundee. Deu ser que els Australians senten una especial predilecció pels cocodrils:) per cert, a mi em sembla que res d'especial s'ha publicat encara i no m'estranyaria que Assange fos un canguret- com bé dius-, un cap de turc al servei de quelcom més obscur..en tot cas, la xafarderia sempre ha siguit líder en ventes...saludus

Jaume ha dit...

Després de veure el reportatge de wikileaks i l'ametrallament de la furgoneta em va quedar molt mal cos. Quan el mitjà és segar vides d'innocents, a finalitat (escampar la "democràcia" al món) se'm desdibuixa. Estic fet un embolic

Jaume ha dit...

Bon any i no deixis d'escriure

comentalsostres ha dit...

www.comentalsostres.blogspot.com