Debord a Les Rambles

Hi pensava fa poc, arrel dels aldarulls del passat 29 de setembre —els que es produïren coincidint amb la darrera jornada de vaga general. Com ve sent habitual cada cop que la ciutat s'hipertensa, aquell dia el centre de Barcelona es convertí en l'escenari d'un multitudinari càsting de La Fura dels Baus. El resultat: mobiliari urbà trinxat, contenidors de brossa socarrats i establiments saquejats a plena llum. Segons les autoritats, els disturbis foren provocats per grups anti-sistema: okupes i altermundialistes vinguts d'arreu amb ganes de gresca. Radicals, en definitiva.
Radicals; és curiós. És curiós com el mot radical s'ha fet gairebé unívoc, com es vincula, quasi exclusivament, a manifestacions de violència exacerbada. Així, més que qualificar una objecció frontal, una alternativa de pensament extrema, l'adjectiu sembla reservar-se només per definir les pràctiques desaforades de determinats col·lectius. El fons, d'alguna manera, pres per la forma a cops de llamborda. Força il·legitimament val a dir. I és que diem radical a allò que, en realitat, és forassenyat, intolerable, fins i tot delictiu.
Sorprèn alhora que la cara visible del radicalisme sigui sempre la fosca. L'encaputxada, la tinyosa. La propositiva, per contra, passa del tot inadvertida. És una mera qüestió visual, debordiana. A la radicalitat benintencionada li manca espectacularitat. Ja se sap: els que llancen idees veritablement transgressores no solen acompanyar-les de còctels Molotov. Els que, desatenent la tònica imperant —radicals de pedra picada—, cedeixen el seient als avis no tenen per costum cobrir-se el rostre amb passa-muntanyes, ni deixar la carrosseria de l'autobús feta un nyap a base de pintades.