dilluns, 22 de desembre del 2008

Titots

Més que cap altra cosa, el meu desig per Catalunya és la plenitud. Un anhel no massa original –ho reconec– que, de fet, estem farts de proclamar cada cop que entonem Els Segadors. Tornarà a ser rica i plena, cantem. Bé doncs, rumiat i ben rumiat, l'única forma que se m'acut de fer aquest vers realitat passa per dur fins les últimes conseqüències l'inalienable dret que tota nació té a la sobirania. És per això que abogo per la independència. Però alerta, no faig de la secessió la meva fita exclusiva, el zenit de les meves aspiracions. La indepedència és tan sols un mitjà, el punt d'inici, un tràmit necessari per tal de disposar d'un país més lliure, més pròsper, més just. Per disposar, vaja, d'un país com déu mana. Malament rai si ens hi aboquem a cegues, amb vehemència, deixant de banda, o per més endavant, d'altres consideracions d'ordre fonamental, si buidem de contiguts el procés. No m'interessa cap nou estatus que m'aboqui i aboqui als meus al fracàs, no m'estimulen gens les aventures sense recompensa, fotre'm de cap a una piscina sense aigua.
Sobre això, hi ha un cert tipus d'activisme que, al meu entendre, poc servei fa a la nostra causa. L'activisme dels titots. Titots perquè solen fer un posat semblant al de l'ex-líder dels Brams. He compartit manifestacions amb ells, fins i tot l'hem fet petar en alguna ocasió i malgrat està clar que m'hi uneixen certs vincles, tot i que hi tinc molts més punts de contacte que, per exemple, connexions amb el Zaragoza, la Chacón o el sinistre Ferran, els titots i jo dissentim sovint. Divergim en les formes, i no pas menys en els referents. Però sobretot ens allunyen els interessos. Els seus acaben on comencen els meus, i puntualment s'interseccionen quan junts cridem Independència!. Ja m'hi conformo. Ara bé, considero convenient fer notar que només amb això, amb les esgargamellades i les samarretes del president afusellat, no n'hi ha prou. Gens de lluny arribarem apel·lant tan sols a la laringe i a les gònades. Perquè, al capdavall, no es tracta tant d'independència com de futur. No és tant què significà el 1714 com què carai serà de nosaltres demà, d'aquí un any, o d'aquí deu. Són, en definitiva, infraestructures, serveis, negocis, cultura, identitat. És tot plegat. Cor, certament, i alhora cap.
De titots n'hi ha arreu, fins i tot al Parlament, o treballant a la Generalitat, o representat-nos a les corts espanyoles, i dubto que això ens beneficïi gaire. Amb la voluntat i la rauxa no basta. La independència caurà de madura tard o d'hora a partir del moment en què, enlloc de qüestionar-nos quan la demanem, que si botiflers amunt i botiflers avall, comencem a definir entre tots quina Catalunya volem ser. L'aconseguirem arremangant-nos, quan siguem capaços d'oferir un model alternatiu. Quan l'audàcia ens permeti de posar negre sobre blanc els rèdits que de la plenitud se'n poden extreure. L'obtindrem només quan fem audible un missatge de prosperitat i d'esperança. A tal efecte, l'eixelebrament destorba, enterboleix el missatge i genera anticossos. Fa un parell d'anys, Montilla va encunyar allò del catalanisme social (aquella martingala que des del primer moment ni tan sols ell es cregué), i jo ara apel·lo al catalanisme útil, que és el d'en Tremosa teoritzant sobre la Catalunya logística, investigant-hi, oferint vies de futur, localitzant vetes de llum. És el dels López (en Tena i en Bofill) escrutant la legalitat. És el de l'Àngel Colom fent permeables els nouvinguts, i és el de tanta i tanta gent que s'esforça a fer bé la seva feina, cadascú en el seu àmbit, gran o petit, tant se val. Després hi ha el catalanisme inútil, el del gran titot Tardà i les seves explosions incontrolades. Mori el Borbó, brama. Excel·lent, i després què? La clau és aquest què. Mai cap titot me l'ha sabut respondre.

5 comentaris:

Noctas ha dit...

A mi aquestes expressions de Tarda em treuen de polleguera però encara més les excuses que després presentà davant de Bono., que si no es referia al borbó atual., en fi que són uns carallots., uns arrugats i saps que em diu la meva dona...? los catalanes no sois independientes porque además de bocazas os faltan un par de huevos...la política del lleó que diu el Vila.,

Jordi ha dit...

mestre!

De fet les referències a l'oda són de context, i l'article, si vols ves a www.bcnweek.com i entendràs més, un exercici "rival",doncs l'altre text de la secció parla d'independència per a tots, i jo havia de parlar-ne diversament. Crec en la federació dels pobles, no d'Espanya,sino de tota Europa,en aquest sentit la menció o la preocupació per Espanya neix simplement pq és el territori on visc, si ho fes a suecia continuaria pensant igual en relació al federalisme

Efrem ha dit...

Les nacions les fan les persones, i també semblent tenir-ne les mateixes peculiaritats: l'instint i el raciocini. Les dues coses són importants i l'una sense l'altra no fa res. Els titots potser són més instint, i els Tremoses raó. Però no ens enganyem, estic molt d'acord amb tu en aquest: i després què? L'altre dia ho parlava amb un amic. I el nostre nacionalisme va més enllà d'un independència. Volem que tota la nació sigui pròspera, per això hem de ser els primers en donar exemple. Volem una nació culta, avançada, valenta, alegre etc, etc etc. Doncs així és com hem de ser nosaltres per a projectar-la. I després què? I després a seguir amb els mateixos ideals d'humanitat que ens han dut a estimar la llibertat.

Els dijous nous ha dit...

Molt bona reflexió!
Ja en conec uns quants d'aquests Titots...però has de pensar que en cada nació hi ha de tot, i la majoria de la gent no és capaç de plantejar-se una reflexió i una declaració d'intencions com la que acabes de fer. Certament, és molt més fàcil posar-se a cantar, o millor dit, a bramar al costat d'algú que els prometi qualsevol lluita o camí fàcil, però com bé dius tu, i desprès què?

Miquel Bordas ha dit...

Però, què ÉS Catalunya i QUINA Catalunya volem ésser?