Assedegat d’orgull, hidrato l’ànima llegint una vintena de discursos que el President Macià proclamà entre 1931 i 1932. El seny i la rauxa mesclats en la mesura justa tenen propietats vigoritzants, i d’això l’Avi n’era ben conscient. Còctels d’ideals ideals en temps difícils. Les seves paraules –n’estic convençut– devien fer trempar fins i tot els abstemis de la causa.
Els grans períodes –i aquell fou en particular majúscul– són l’escenari on els grans personatges excel·leixen. Macià interpretà el seu paper amb una magnificència avui ignota. Liderà, i –per damunt de qualsevol altra consideració– ho feu amb una dignitat extrema. Ser digne i exercir dignament. Una cosa i l’altra, per separat i alhora.
A Francesc Macià, per desgràcia de tots, el somni li esclatà com ho fa una bombolla de sabó: de sobte i sense remei. El seu projecte era lluent, rodó, pur, i tanmateix massa eteri per una atmosfera tan densa, tan opressiva. 80 anys després, el pla del President segueix vigent. Igual de bell, tant o més pertinent i, sobretot, infinitament menys fràgil. Espanya ja no ofega amb la pressió d’ençà, té prou feina de no asfixiar-se ella mateixa. Tot sembla encaixar, prest com mai potser ho hagi estat. Tan sols manca la figura, el nét que faci d’Avi. Qui, però? Qui voldrà assumir el risc inherent de tota revolució? Qui garantirà els màxims de responsabilitat que mereix aquesta causa?
[…] Esperem que tots sabreu fer-vos dignes de la llibertat que ens hem atorgat i de la justícia que, amb l’ajuda de tots, establirem. Ens recolzem sobre coses immortals com són els drets dels homes i dels pobles –que ni morint perdríem.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
1 comentari:
Això és el que crec intuir que passa: quan hi poses la vida en un ideal, hi poses tot el teu potencial, tota la potència esdevé material-efectiva i acostuma a ser GRAN, de "Great", un bon resultat. És, però, complicat posar-hi la vida en el que sigui...Com l'Avi.
Primer, perquè cal ser molt valent en assumir el risc de que la bombolla t'exploti als nassos i et destrossi sencer. (Així va acabar Hitler, i tants empresaris que es vessen en l' empresa)
Segon, perquè cal confiar prou en un mateix, en la consciència correcta "del que hi ha" i això és en la pròpia intel·ligència/sentit comú, i per estar segur d'això calen proves difícils de veure en les senyals quotidianes.
I pel que fa al plànol polític general, sóc dels que creu que això cada cop està més limitat.
El SISTEMA (total: econòmic, polític, social) on ens hem anat ficant, deixa cada cop menys marge per a nous projectes. Independència d'Espanya? Difícil però possible. Però mantenir la multiculturalitat a occident.... és cada cop més difícil. Ens estem carregant un quadre i no sabem ben bé què hi estem pintant a sobre.
BentornaT!!!
Publica un comentari a l'entrada