divendres, 12 de desembre del 2008

País petit

Amb raó cantava Llach que el país era petit. Però, més que de tamany, el nostre país és petit de mentalitat. Els catalans d'avui pensem amb petitesa i, és clar, des de dalt d'un campanar qualsevol sempre veiem, irremeiablement, un altre campanar veí.
No ha estat sempre així. En ocasions hem sabut fixar-nos reptes d'una veritable envergadura, hem estat capaços de projectar-nos lluny. Sense necessitat de remuntar-nos massa enrera, la Catalunya immediatament posterior al franquisme pensà en gran. Només així s'explica el miracle, el fet que malgrat les quatre dècades de repressió feixista i espanyolista hàgim aconseguit de ser on som. Amb més claredat encara, resseguint el fil de la història, i estroncada per l'esclat de la guerra del 36, trobem una altra època de grandesa mental. El primer terç del segle XX fou, en efecte, un periode d'esplandor a tots nivells. Probablement, l'últim gran periode d'esplendor que hem viscut. No sembla pas casual que tots dos moments presentin unes circumstàncies comunes, diferencials: adversitat, efervescència social, i el talent i la determinació d'unes quantes figures, de les millors. La memòria ens ensenya, doncs, que quan aquests factors es conjuguen, que quan el catalanisme s'activa, el país progressa, i progressa de debò.
Basta una llambregada per advertir que ens toca de viure un present força desfavorable. I no em refereixo només a l'evident adversitat econòmica. La crisi, a casa nostra és, abans de res, identitària, de model. Estructural, de consciència. És per tot plegat que el futur pinta tan magre. Sense nord i sense les eines necessàries per orientar-nos (amb un estatut d'anar per casa i un finançament de pa sucat amb oli) ni els més agoserats s'aventuraren a augurar-nos un demà gaire pròsper.
Així les coses, l'objectiu primer del catalanisme passa per fer despertar la consciència de la ciutadania, fer veure l'abast real de la crisi, la crua realitat. Toca fer bollir l'olla i servir dades. És hora de descobrir les orelles del llop, d'esmolar les raons i assenyalar amb el dit als responsables. En acabat, amb el terreny adobat, restarà tan sols deixar brotar les figures. En disposem, n'estic convençut. I en tots els ordres, no només en l'àmbit estrictament polític. En necessitem de referents, gairebé tant com cistelles d'impostos. Ens calen per –tornant a Llach– vèncer la por de sentir-nos sols, de ser massa grans.

P.S.: Gràcies Belén. Gràcies Noctas. Moltes gràcies als dos pel mateix.

1 comentari:

Noctas ha dit...

Em sembla que el catalanisme és el que tira del carro. Hi ha aquesta estima pel país on es viu i aquest desitg de que el país tiri endavant. I ja no tant sols en la seva vessant cultural i lingüística, sinó també en l'econòmica. Ja va passar amb Cambó i amb Pujol. Gràcies a tú pel teu escrit i saludus crack...