dilluns, 23 de novembre del 2009

Codi verbal

Parlem pels descosits. Voluntàriament o a punta d’escarxofa. El fet és que ens passem la vida parlant. Parlen els lacònics, els loquaços, els qui s’expressen amb correcció, els qui ho fan amb procacitat. Ningú no se n’està. Xerrem per necessitat, o potser perquè el que de debò ens plau és ser escoltats. Sigui com sigui, piulem tots –o gairebé tots. En mig d'aquest guirigall, un silenci que eixorda. Un mutis inexplicable difícilment excusable: el dels jutges. Fora dels jutjats, emmudeixen. Eludeixen qualsevol manifestació, qualsevol explicació per necessària que resulti. El poder judicial viu instal·lat en una torre d’ivori feta fortí. Del seu bastió estant, tan sols es percep el tecleig de les seves Olivetti. Cap concessió a l’interès general, a la pedagogia. Cap voluntat de retre comptes amb la ciutadania. Fins a cert punt, és natural que s’aïllin. La independència i l’acció judicial requereixen de les mínimes ingerències. Ara bé: una cosa és tractar d’impermeabilitzar-se de les intromissions i una altra molt diferent fer vaga de paraula. Imagino que els magistrats s’abstenen convençuts que d’aquesta manera preserven l’estabilitat del sistema. Erren llavors. Vivim en un estat d’opinió i, ja se sap, els silencis delaten. Callant, endarrereixen el debat sobre la perfectibilitat de les lleis, sobre el funcionament de la justícia. Però sobretot, en un moment d’evident descrèdit, el seu mutisme alimenta la desconfiança creixent de la societat. En aquest país, més que un poder al servei dels ciutadans, la judicatura ha esdevingut una mena d’ens sagrat. Intocable, inaccessible. L’últim gran tabú de la democràcia tal vegada.
Afortunadament sempre hi ha excepcions. Que les autoritats competents vetllin per la carrera de Santiago Vidal.

2 comentaris:

Noctas ha dit...

Ja era hora que tornessis a la càrrega amic Jaume. M'he llegit també els posts anteriors. Veig que segueixes amb la mateixa punteria, refinat també, ahhh en certa manera t'enyorava.

I sí, una cosa és la independència i evitar que un jutge vagi al programa de tele 5 "Salvame" i una altra és aquest mutisme intolerable.

Abraçades mestre!

Jordi ha dit...

Hola Jaume. És la primera vegada que he arribat al teu bloc i creu-me, em tindràs aquí llegint sempre que tinguis novetats. Pel que fa al post, hi estic totalment d'acord.

Entre poc i massa el mutisme dels jutges. Crec que s'han de donar moltes explicacions a la gent. Què fa el senyor Millet al carrer? I els maltratadors? Inexplicable, segons el meu entendre.

Salut!