dilluns, 2 de març del 2009

Europarany

He escoltat Joan Ridao lamentar-se amb agror pel fet que Convergència hagi refusat l'oferiment de la seva formació de concretar una aliança catalanista en vistes a les properes eleccions europees. Que el catalanisme polític renuncïi a fer front comú no és, evidentment, cap bona notícia. Tanmateix –i admès això–, enlloc de carregar les tintes en contra de la negativa convergent, em sembla força oportú posar llum sobre la cara fosca de l'oferta republicana. Ja d'entrada, la mateixa eventualitat de la invitació fa relluir la notòria contradicció de l'estratègia d'ERC. Resulta absurd proposar un pacte d'aquestes característiques a Brussel·les i bloquejar-lo a Catalunya. Instar a la unitat sobiranista nord enllà i possibilitar alhora la Generalitat més tèbia i espanyolitzada de la història no té cap solta, és d'una indignitat fins i tot ofensiva.
L'amargor que es destil·la de les manifestacions de Ridao és fingida, tàctica, un parany electoral. Els del proper 7 de juny són, per Esquerra, més que uns comicis: són una oportunitat d'or per esmolar perfil nacionalista i, al seu torn, amb l'entrada a escena de Junqueras –un home docte, íntegre i net d'esquitxos–, una ocasió ineludible per transmetre rigor a l'electorat; un valor, aquest, escassíssim a Calàbria. Però, per damunt de qualsevol altra consideració, estent la mà a Tremosa, Esquerra simula romandre impertorbable en l'equidistància; un posat salomònic que, com de costum, els republicans tan sols interpreten en periode electoral. De materialitzar-se un acord, la comèdia prendria cos. I en el cas de no donar-se (tot sembla indicar que així serà), a banda de fer-se credible, permetria al mateix Ridao i companyia abundar en la suposada manca de determinació nacional de Convergència.
Amb tot, per què dimonis es fa tan difícil d'imaginar un pacte sobiranista? Provem-ho. Imaginem allò inimaginable. Tractem de visualizar una entesa nacionalista al Parlament. Mas i Puigcercós al balcó de la Generalitat. Un mar de senyeres als seus peus, d'estelades. Fervor a Sant Jaume. Lemes, càntics. Però quins? Doncs bé, el problema potser ragui precisament en allò que la plaça cridaria, en allò que jo mateix bramaria: independència! I aleshores què? A l'hora de la veritat, qui s'atreviria a fer el primer pas?
Hi ha, en tot plegat, una única certesa: amb Montilla a Palau, Esquerra mai no haurà de demostrar si té el valor que se li pressuposa.

1 comentari:

Quim Amorós Le-Roux ha dit...

Jaume, l’oferiment de ERC a CIU per les eleccions europees, eren simplement un parany, tal com dius tu no té cap sentit un pacte electoral a Europa, i en canvi no fer-ho a Catalunya, per tant ERC sap de entrada que CIU dirà que no, i podran dir allò de veieu que es CIU qui no vol?’.
I en el cas que CIU acceptes, els hi serviria per maquillar la seva desfeta electoral, perquè es quedaran hores d’ara sense representant a Europa. Perquè el mig diputat que tenien amb EA ara ni tan sols el tindran.