dijous, 11 de novembre del 2010

Vacances pagades

Albert Vilalta —un dels tres cooperants segrestats per Al Qaida a Mauritània ara fa un any— ha sol·licitat que se li reconegui l'estatus de víctima del terrorisme. I, fins a cert punt, no és d'estranyar. Ferit d'una cama, passà 268 dies al nord de Mali, reclòs enming del desert. Per bé que, segons ell mateix reconegué, el tracte que el seus captors li dispensaren fou prou digne, és inqüestionable que nou mesos de segrest justifiquen la seva demanda. Ja se sap, però, que el sofriment fa de mal taxar. Els diners erosionen la legitimitat tant o més que l'assot del vent les dunes malianes. D'acord amb els procediments establerts, i sempre que la sol·licitud prosperi, Vilalta rebrà una indemnització que els mitjans estimen entre 30.000 i 140.000 Euros. Una gens menyspreable picossada que el cooperant ja s'ha afanyat a aclarir que no pensa embutxacar-se, que donarà a l'Associació de víctimes del terrorisme.
A dia d'avui, encara no s'ha fet pública la xifra que el govern espanyol pagà a canvi de la llibertat d'Alícia Gámez, Roque Pascual i el mateix Vilalta. El que sí ha transcendit és la dubtosa entitat de l'expedició solidària en la que participaven. Per alguns, dins dels camions s'hi transportava més inconsciència i frivolitat que material humanitari. Per d'altres, i amb el manit pretext de la solidaritat, un grup de progres gaudia d'unes vacances d'aventura a l'Àfrica. Els únics que, de ben segur, no qüestionen la utilitat d'aquest tipus de caravanes són els tresorers d'Al Qaida.
Del cas, no sobta el fet que Vilalta vulgui contribuir a la causa de l'AVT. Pura empatia, se suposa. Sorprèn que decideixi fer-ho a costa dels contribuents. Que se sàpiga, les seqüeles físques que arrossega —una lleu coixesa— no l'han impedit seguir dirigint TABASA i Túnes del Cadí. Deformació professional? Potser. Tal vegada el costum d'exigir esforços moneteris —diguem-ne— qüestionables a la ciutadania. Per contra, destinar part dels guanys d'aquestes empreses seria una magnífica forma d'expiar l'espoli que pateixen els qui travessen dia rere dia el seus túnels.
Tot indica que el govern espanyol no farà com el colombià. En unes circusmtàncies similars, quan, poc després de ser alliberada de les urpes de les FARC, Íngrid Betancourt exigí una indeminització, des de Bogotá li aconsellaren que s'abstingués de demanar-los res, no fos que a ells se'ls acudís enviar-li la factura del rescat. Duta a l'extrem, la petició de Vilalta em recorda el cas del lladregot que, en l'intent d'accedir a l'interior d'un domicili, quedà atrapat dins del garatge una setmana. El primer que féu en ser torbat fou demandar als propietaris per inanició.
La barra, com l'estupidesa humana, sovint no té límits.

2 comentaris:

Noctas ha dit...

A mi no em sembla en absolut legítim que l'estat pagui una indemnització a l'Indiana Jones del Vilalta. El que sí em semblaria raonable és que l'estat espanyol advertís a Vilalta que que, d'insistir, encara li passaran la factura del rescat talment com va fer l'estat colombià amb Betancourt. No crec, però, que siguin casos comparables.

Bon escrit!

Jaume ha dit...

Ben dit, però em penso que és el pare qui dirigeix això, o potser ja està retirat? no ho sé del cert