dimecres, 9 de desembre del 2009

Divendres

Divendres nit, quarts de dotze. La meva dona dorm. El pis sencer, fosc i serè, va donant-se. Hi ha plats per escurar a l'aigüera, escombraries per llençar i cap esma de fer ni una cosa ni l'altra. Com cada divendres, havent sopat, la setmana passa factura i s'ho cobra en hores de vetlla. El llum de peu i un servidor mirem de resistir l'espoli davant del televisor. El llum se'n surt i jo a dures penes. Els seus modestos 60 watts llueixen atents, els meus ulls comencen a pampalluguejar. Se’m fonen. Ara mateix, em costa déu i ajuda mantenir obertes les parpelles. Les sento feixuguíssimes. És curiós: de dia, són una pelleringa negligible; i a la que el son les mana, no hi ha qui les sostingui. Aquells homenots amb aspecte de víking anabolitzat que aixequen troncs i rodes de buldòzer, ells tampoc no les sostindrien.
Entre clucada i clucada remeno el comandament a distància. Pitjant botons provo de dissuadir la raó que m'insta a deixar-me de romanços i fer cap al llit. Canvio de canal mig atzarosament. Fent veure que busco quelcom d'interessant posposo el moment d'alçar-me del sofà. La sola idea d'abandonar-lo, d'haver-me de desplaçar fins l'habitació, m'aclapara. Tiro uns quants canals enrere. Anuncis de perfums afrancesats; xafarderies; més anuncis; una cuina. M’hi aturo. Travertí bru i acer inoxidable per tot. Tel·lúrica, quirúrgica, molt de l’estil d’en Bruce Wayne. Dic cuina perquè –a jutjar per la seva indumentària– un eixam de cuiners s’hi belluguen amunt i avall. Sembla el cor d’un niu de formigues uniformades de blanc. De fogons i de paelles, tanmateix ni rastre. Res de fum, cap xup-xup. Potser doncs, tot plegat és un decorat, l’escenografia d’un espectacle de dansa contemporània. De ser-ho, no trigarà a irrompre la Sol Picó saltironejant de marbre en marbre. Però, ves que tot d’una, el que irromp és el rostre circumspecte d’en Ferran Adrià. Ara lligo caps: El Bulli. Un documental.
No capcinejo d’una estona ençà, just el temps que fa sóc a Cala Montjoi. Més que la gana, se m’han despertat els sentits. Tots cinc desvetllats, delerosos, pendents de cada imatge, de cada so. N’he de fer una peça al blog. Per dir què exactament? Com parlar d’El Bulli amb uns mínims d’originalitat sense haver-hi posat mai els peus? No ho sé pas. Hi pensaré demà en qualsevol cas. Ara per ara, només tinc cap per aquestes maduixetes liofilitzades.

5 comentaris:

Rosamari ha dit...

A casa ens va passar exactament el mateix. A l'hora que tothom comença a pesar figues, tots els ulls estàven fixos a la pantalla. Extraordinari.

Jordi ha dit...

Ostres Jaume quina manera de narrar. M'enganxa moltíssim perquè hi implementes un ritme molt ràpid que no et deixa parar de llegir en cap moment fins que arribes al final i llavors: ja s'ha acabat? Hem d'esperar el proper post doncs.

Salut, Jaume!

Noctas ha dit...

Em fa gràcia perquè justament divendres nit veia el documental del Bulli. Es increible el talent que tens alhora d'escriure...saludus mestre i hi ha canals d'aquests alternatius que posen coses molt escatològiques a altes hores de la nit i que potser et poden anar bé per vèncer l'estat soporífer:)

Efrem ha dit...

M'afegeixo a la crítica que elogia la manera com has escrit, de fet és art: fer que una cosa sense cap "utilitat" resulti tan i tan interessant és ser capaç de crear bellesa. I El Bulli, ostres, com m'agradaria poder-hi anar, a la que treballi d'alguna cosa més o menys estable miraré d'intentar una reserva per algun any. Ha de ser una gran experiència, això d'El Bulli!

Alexandre ha dit...

I ara que ja està tot dit
només vull afegir una cosa:
que llegir-te no fa nosa
sinó que és de bon profit!