dissabte, 26 de desembre del 2009

Afers de banyes

No sóc gaire amic dels animals. Em provoquen una sensació a mig camí entre la por i el fàstic. Salvatge o domèstica, amb la fauna solc guardar una distància prudent. Bé, en honor a la veritat admetré que més aviat procuro allunyar-me’n tan com puc. Arribo a l’extrem de refusar compartir ascensor amb aquells veïns que duen gos i, fins i tot, canvio de vorera si trobo massa coloms empantanegant el pas. La meva relació amb les bèsties és únicament tròfica. Me les cruspeixo i miro d’evitar que se’m cruspeixin. Si mai em psicoanalitzen, aquesta lleu zoofòbia meva donarà per vàries sessions.
Tampoc no m’entusiasmen les restriccions, l’excés regulatori. Amb els governs estatalistes, amb aquells que tot ho volen legislar, provo de fer com amb les mascotes: posar terra de per mig. Dissortadament, no me n’acabo de sortir. A 8o quilòmetres per hora, amb un radar a cada cantonada, costa desempallegar-se’n.
Aquests darrers dies, arran de l’acceptació a tràmit de la iniciativa legislativa popular promoguda pels antitaurins, el país sencer s’ha posicionat sobre la conveniència de celebrar curses de braus. Animals i ingerència legislativa, res que –com dic– sigui gaire del meu grat. Tanmateix, fòbies al marge, reconec el calat de la polèmica. Més enllà de l’anècdota, de les orelles i les cues que talla José Tomás i de les que exhibeixen els animalistes més lleugers, el debat tauromàquic afecta el moll de l’os de l’ordre social, la substància del model. Principis doncs. I justament per principis, si de mi fos, a Catalunya no s’hi torejaria cap més bou. Aboliria aquesta forma de tortura pública, aquest sang-i-fetge gratuït i evitable. És una mera qüestió de civilitat. Cau pel seu propi pes. Als tauròfils, però, això de la civilitat no sembla resultar-los un argument prou definitiu. Ells en manegen d’altres, tot un reguitzell. Per mi, cap prou potent com per justificar l’atrocitat que tan festivament defensen. Els enumero tot seguit:
U. El toreig és una tradició –afirmen. En efecte: tant tradicionals són els toros com els canelons de Sant Esteve o el ball de bastons. Mirat així, ho són tant com aquella salvatjada –ja prohibida– de llençar cabres daltabaix dels campanars. Tant com les pràctiques ablatòries que determinades comunitats subsaharianes instal·lades a casa nostra tenen el costum d’infligir a les seves menudes. Deixem-nos de romanços: la tradició és només una circumstància, està mancada de qualsevol potència legitimadora.
Dos. El toreig és art –sentencien. Tal vegada. Convindrem, però, que d’art n’hi ha de bo i de dolent, i que, en tot cas, els criteris per destriar-lo són, si més no, controvertibles. Sóc del parer que l’art parteix d’una mínima pretensió intel·lectual. Una pretensió que no detecto per enlloc en les maneres de Jesulín de Ubrique. Si acceptem que fer voleiar un capote ensangonat ho és, aleshores també ho són segons quins gols d’en Messi. Alerta no obstant, que si comencem a rebaixar el llistó del fet artístic correm el risc d’acabar exhibint porcellanes de Lladró al MNAC.
Tres. Si no existís el toreig tampoc no existirien els braus de cursa –vanten. Molt bé. I? Si Karl Friedrich Louis Dobermann hagués regentat una fleca enlloc de dedicar-se a la vigilància nocturna potser no hauria esmerçat part de la seva existència a crear un quisso mossegaire. Si el senyor Dobermann hagués fet llonguets el món giraria igual, fins i tot millor.
Quatre. Als escorxadors també es maten animals –al·leguen. Ja se sap: la gent i els seus capricis alimentaris. Vinga va! Me’n faig creus. Com es poden comparar dues finalitats tan dispars? En fi, i per si algú encara dubta, assenyalar finalment que de l’esquarterament industrial no se’n fa cap espectacle.
Cinc. Si es prohibeixen els toros molta gent quedarà a l’atur –diuen. A Catalunya, molta menys de la que s’ocuparia si de la Monumental en féssim un centre comercial.
Sis. Abans d’arribar a la plaça, l'animal ha viscut una vida privilegiada –i es queden tan amples! Abans d’arribar a comissaria, Salvador Puigantich també. Sense comentaris.
I set. Les corregudes se celebren en recintes privats. A qui no li plaguin, que no hi accedeixin –rematen. Com dirien les àvies: del que els ulls no veuen, el cor no se'n dol.

10 comentaris:

Jordi ha dit...

Bé, Jaume. Arguments a priori irrefutables. Jo, em sento una espècie estranya en aquest moment. Haig d'admetre que veure els toros m'agrada, i quan dic veure els toros em refereixo tot aquell espectacle que es duu a terme sense clavar banderilles ni espassa. M'agrada com el torero manega el toro.

A partir d'aquí se'm planteja el dilema. Si m'agrada veure els toros, però no m'agrada la violència que reben del torero, quin hauria de ser el meu posicionament? A favor o en contra de l'abolició?

Salut, Jaume.

Efrem ha dit...

T'he de felicitar per l'anàlisi i, sobretot, per un esforç de civilització del que jo no sóc capaç. Jo també estic d'acord en que ho prohibeixin, però per una qüestió de sentiments, de gustos: Espanya s'ha apoderat del toro i el toreig com a símbol propi, i a Catalunya no en vull de símbols espanyols. Dit això, si no fos pel tema nacional, se me'n refotria que matéssin animals expréssament criats per aixo, o persones criades també per matar. El cert és que penso com les avies que dius, mentre no me'n facin participar ni m'afecti, que facin el que vulguin, màxima llibertat.

Efrem ha dit...

Per descomptat que em repugna, sóc sensible a la violència, animaló abandonat que veig, animaló abandonat que ajudo, i amb les persones igual. Però reconec que el que em dol no és que hi hagi patiment, sinó que el que no puc suportar és el fet de presenciar-lo.

No puc entendre que hi hagi gent que gaudeixi amb el patiment aliè, però ho comprenc, sé que és així i els respecto igual que vull que em respectin a mi, perquè no crec que el ser "bo" o sentir "pena" pels animals i les persones com és el meu cas, sigui realment el millor; és a dir, no entenc la meva sensibilitat com l'ideal regulador de la moralitat.

reflexions en català ha dit...

Genial deconstrucció.

Bon any.

Anònim ha dit...

Les corridas són intolerables en uan societat que es diu democràtica i avançada. Els que hi estan a favor només és per a dos motius: per la vinculació que ells mateixos en fan amb l'espanyolitat o perquè hi tenen algun interès econòmic.

Noctas ha dit...

S'hauria de poder llençar les cabres des de dalt del campanar. Ens hem refinat massa. El toreig per descontat que no m'agrada, però pel que sembla conecta amb el nostre esperit primitiu, significa la domesticació de la bèstia, alhora que la seva lenta mort. Si es prohibeiexen els toros llavors si que ens haurem tornat imbècils del tot...

Ferran Porta ha dit...

No puc afegir res al que molt bé has explicat, i els comentaristes anteriors han expressat. Només em queda unir-me al clam anti-"corridas", per espectacle vergonyant i propi d'altres temps, afortunadament ja superats.

Feliç 2010.

Jaume ha dit...

que t'han tirat un malefici per aquesta entrada?

Alexandre ha dit...

T'he de dir que m'he sentit tan contrariat com en Jordi o l'Efrem en aquest assumpte.
No m'agrada veure patir els animals però en aquest afer em sento totalment neutralitzat. Vull dir que mai he posat els peus en una plaça i que me la bufa si en fan o en deixen de fer. En tot cas haurien de prohibir-ne la violencia o gravar amb impostos un espai tan gran com la Monumental on s'hi podria fer un pàrquing. Fer una llei que digui que els catalans prohibim això em sembla tant demagògic com fer-ne una que digui que prohibim la boxa.
la tradició torera està condemnada a desaparèixer com la sardana.

Carlota Martí Niubò ha dit...

Totalment d'acord.A més, et felicito per no haver utilitzat l'argument polític, és a dir, Catalunya vs. Espanya, que alguns no deixen de repetir quan surt el debat dels toros. No és una qüestió nacional sinó social, no diu gaire d'una societat que els seus membres s'ho passi bé mirant com torturen i assessinen un animal.

Ara que t'he ciberdescobert, has d'escriure més.

Petons, Carlota.