dimecres, 25 de novembre del 2009

Gust d'hivern

A la canalla no li sol agradar el jazz. Rarament s’abraoen sobre un plat de peus de porc. I, gairebé tots, arrufen el nas quan algun adult els ofereix de tastar la tònica. De menuts tenim el gust –el criteri, vaja– encara per polir. Gaudir de l’amarg, de textures més complexes que la del llom arrebossat, d’un solo de contrabaix, vol temps. És una qüestió de maduresa sensorial.

A mi, tot i que ja estic granadet, em passa una cosa semblant amb l’hivern. Com més gran em faig més el valoro. Me n’adono enguany, ara que no acaba de venir. Aquests dies el trobo a faltar. Deu ser que visc bé. Prou confortablement vull dir. En d’altres circumstàncies, si n’hagués de patir les vicissituds, pregaria per a que la bonança s’allargués fins entrat març. L’hivern és prendre consciència del propi benestar. Un contrapunt, un varem per quantificar la felicitat.

Diuen que a l’estiu tota cuca viu. Més encara. Els mesos de calor són un esclat exultant, un ressort que empeny els sentits lluny del cos. Sovint, els projecta tan enfora que els desconnecta de la raó. Dolça anestèsia. A voltes obscena, per això plau a tothom: perquè tots ens som una mica d’obscens. A les antípodes del calendari, desembre, gener i febrer ens mostren l’abisme i la distància que ens hi separa. La veritable gràcia d’aquests mesos no és pas sentir el confort de l'abric, és poder treure-se'l a l’entrar a casa, temperada i acollidora. El fred rebaixa els fums de l’ego, li recorda com en som de febles. Ens fa modestos i ens esmola l’enginy. Enfoca l’entorn. Civilitza.

6 comentaris:

Jordi ha dit...

A l'igual que tu, a mesura que em faig més gran més valoro l'hivern. Sempre ha estat, de fet, la meva estació favorita. Valoro molt estar a casa una nit freda amb els amics prenent una copa i xerrant de les nostres vides. O aquells cafès amb llet al bar del poble fugint del vent fred.

Vaja, no podia estar més d'acord amb tu. Salut!

Efrem ha dit...

Mai a la vida he escoltat Jazz, alguna recomanació per començar?

El fred me l'estimo, m'espavila molt, és de les poques coses que encara són capaces de treure'm la son de les orelles :P

Noctas ha dit...

Efrem: Com em sembla que t'agrada el House jo començaria per jazzistes prou trempats com són el Lester Young o el Duke Elllington que entren fàcil. Després també seria bo que seguissis amb les grans veus Louis Amstrong i Billie Holliday. Després tens Jazzistes més complicats però sublims com Jhon Coltrane o el gran Miles davis més místic. En fi el Jazz abarca un univers sencer..Ahhhh me n'oblidava si t'agrada la guitarra no et perdis el gran Wes Montgomery....saludus crcaks!!!

contacte ha dit...

Benvolgut Efrem, l'amic Noctas ho ha fet sensacional Res a dir. Bé, potser sí: Thelonius Monk! Meravellós.
Encantat de rebre els vostres comentaris,

Alexandre ha dit...

Mira, potser perquè vaig tard en comentar aquest text teu i ja ha arribat l'hivern, potser perquè avui fot un fred que pela, et diré que m'he recordat de l'any que vaig viure a Wien.
Aquell hivern també semblava no arribar (no en va fou el més calurós dels darrers 300 anys a la capital austríaca). La neu no acabava de despenjar-se però tot era foscot i ventós. Un dia aparegueren els primers flocs de neu, tot d'un plegat, i per les cares i als ulls dels vienesos, semblava que hagués nascut un àngel. Els somriures i la vida van entrar en un instant amb l'hivern.

Carlota Martí Niubò ha dit...

1. Si bé la maduresa em deu haver arribat al desenvolupament suficient per gaudir d'una jam session o d'un bon gintònic (volies dir això oi, quan parlaves de tònica) i d'altres menjars més o menys tant complexos com els peus de porc (que mai m'han acabat d'entusiasmar), encara dec ser massa jove per apreciar l'hivern, el sol em fa estar de bon humor, m'activa i em desperta sensacions que els mesos de fred semblen adormides. Bé, si ha de rebaixar els fums egòlatres d'alguns. Benvingut hivern!